L’esborronadora claveguera dels anys 40 ho va ser per a gairebé tothom, i hi incloc bona part dels vencedors, per molt que els vençuts fossin l’autèntica carn de canó. D’aquesta etapa, inesperadament, el web de la Fundació Josep Pla en diu poc, i el que diu faria millor de no dir-ho. Esmentar Destino sense puntualitzar res més és no dir res avui dia. En el fons, i per al públic curiós i ociós que hi navegui, és fer valer la percepció actual, presentista i endolcida, d’aquell setmanari creat sota la mamella política i financera del feixisme espanyol i català del partit únic falangista.

No és sobrer dir-ho, com no ho seria anotar també la col·laboració temporal de Pla a un altre diari del feixisme vencedor, i portaveu de FET y de las JONS, Arriba, on contracten José Pla durant un any com a gran figura del periodisme europeu, diuen. Això passa tot just quatre dies abans de començar les col·laboracions regulars a Destino, el febrer de 1940. De fet, era una ben bona manera, aquesta sí, d’escalfar motors per a publicar la reescalfada Historia de la Segunda República a l’editorial Destino aquell mateix any, en la versió castellana que dóna fins per a quatre volums a partir de la centena llarga de planes en català, recentment descobertes i editades, i escrites durant la guerra a partir d’articles ja publicats.

Dóna mal cos començar d’aquesta manera el comentari d’aquell Pla, però comença a ser un costum massa arrelat el blanqueig ensucrat del passat per treure-li del damunt la capa de llefiscosa, embafadora i pornogràfica política que va tenir. I no és cap bon senyal; és més aviat un vici o una flaquesa peremptòria que allunya del present la toxicitat profunda del passat. Convindria més aviat fer el contrari, ara que tant ens neguiteja el revifament de neofeixismes disfressats, com sempre, de nacionalpopulisme ofès i ofensiu, victimista i emocional.

 

Autoritat literària de Pla

La rectificació íntima d’aquell maleït llibre contra la República no sé llegir-la d’una altra manera que amb la redacció d’aquell Viaje en autobús de 1942 que tant efecte va causar als lectors literaris, o a aquells que llavors sabien qui era Pla. Ho sabien dos joves falangistes lletraferits, com Camilo José Cela i Dionisio Ridruejo, aquest últim desterrat a Catalunya, en contacte amb Pla més o menys freqüent i enlluernat per la naturalitat planera, vaga i irònica d’un llibre que posava la seva absència de pretensions en el centre de la seva pretensió moral i missatge encriptat contra el triomfalisme unanimista de la victòria. No canviarà en els anys següents la seva visió de les coses, però tampoc canviarà el càlcul interessat i previsor d’algú sense cap altre patrimoni que no fos l’escriptura periodística més o menys esclavitzada.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

No hi ha dubte de l’autoritat literària de Pla a la postguerra catalana. Josep M. Cruzet, l’editor de Selecta, inicia el seu epistolari amb Pla el 1945, almenys, i ja llavors, surt un cop i un altre el desig de Cruzet d’editar unes Obres selectes de Pla, «exactament com s’ha fet amb l’Azorín», li diu el febrer de 1946. La comparació no és casual per als meus interessos, perquè també Azorín va fer mans i mànigues per reciclar-se a la postguerra. Va haver d’arrossegar a la seva bibliografia un bon llibre, El escritor, que inclou un capítol abjecte d’adulació frenètica del nou poder, però va ser també l’autor de dues grans obres menors, de to confessional, evocador i sentimental, Madrid i Valencia.

L’efecte de la proposta de Cruzet sobre Pla és descriptible: Pla entén que proposa de fet anar pensant en unes futures Obres completes. Ben mirat, però, «jo no puc entrar, conscientment, a parlar d’Obres completes. A 50 anys, això és prematur», l’hi escriu Pla en resposta. S’hi posa a favor, d’acord, però en té dues més, de propostes d’Obres completes: la de Josep Vergés a Destino i la de Josep Zendrera a Juventud. D’altra banda, «vostè no sap avui el que és anar amb tren, autobús o haver de viure en fondes i restaurants»: se sobreentén que això és el que hauria de fer Pla si posessin en marxa el projecte d’aplegar papers i fer unes Obres, i no vol ni pensar a haver de viure a la fonda de Barcelona pel menjar infecte que, al matí, donen a ciutat: «no tinc pas tanta força com abans».

«Jo no puc entrar, conscientment, a parlar d’Obres completes. A 50 anys, això és prematur», escriu Pla a Josep M. Cruzet.

Potser començava a cansar-se dels viatges en autobús, o fins i tot a peu, que haurien de nodrir part de la seva millor literatura de postguerra, en català i en castellà. Ell no era com aquests autors que viuen «dins d’una bohèmia burgesa molt curiosa», com és el cas de Caterina Albert: ella «és la típica senyora o senyor de la literatura, amb la modèstia i la pedanteria amagada que solen tenir aquesta classe de personatges». Ell, en realitat, viu desitjant abandonar el «miserable periodisme»: si «podés deixaria aquest ofici per sempre més».

 

Un materialista perseverant

Per ser exactes, ell porta molt a la vista l’antipatia i la immodèstia disfressades de pagesia trivial, indolència calmosa i estoïcisme clàssic. Els seus llibres han anat sortint de manera rutinària i contínua, gairebé mai amb escàndol i menys encara amb cap exhibicionisme d’estil: tot plegat, a la Catalunya de la postguerra, tirava massa barroerament cap a la brillantor bruta del llautó i la fatxenderia retòrica. Havia aplegat ja el 1942 un altre feix d’articles a un títol que per si sol dóna la mesura del formigueig angoixat del personatge, Humor honesto y vago, amb la frustració addicional d’haver hagut de publicar Un señor de Barcelona, el 1944 i en castellà. Serà Pla mateix qui haurà d’aclarir el 1951 que la versió catalana (i «única original») és la «que s’acosta a la realitat autèntica». Per això mateix, tot i que els seus llibres no li agraden, en català aquest «em desagrada menys».

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Però encara un altre llibret poc recordat apareixerà en castellà el 1949, fingint-se, i probablement sent només en part, un autèntic Viaje a pie. Torna a ser un aplec d’articles (d’una revolada n’he trobat uns quants a l’edició digital de Destino) de la secció Calendario sin fechas, més o menys lligats amb petits canvis al moment d’encaixar-los al llibre. És el lloc on d’una manera més descarnada combat, desenganyat, la pagesia (o «la vida rural») com un univers moral sòrdid, estret, resclosit, egoista i víctima d’una «arterioesclerosis muy avanzada», sense cap cultura, sense respecte per la intel·ligència, sense sentit de comunitat: «embrutecido».

A ‘Viaje a pie’ combat desenganyat la pagesia com un univers moral sòrdid, estret, egoista, sense cap cultura, sense sentit de comunitat.

És passejant pels pobles on es comprova «la soledad y la insolidaridad que reina en ellos, la espantosa pequeñez de la visión, la asfixiante comadrería que constituye el único denominador común de su vida social». Si aquestes misèries concretes i aquests «nidos de serpientes» no tenen interès, «¿qué es lo que vale la pena observar?» Desenganxat de «preocupación alguna de sentido heroico o deportivo», prefereix viatjar a peu abans que «escalar picachos» o col·leccionar paisatges. De fet, es confessa un «materialista» perseverant, malgrat que «en la Prensa y en las conferencias y en los libros, los materialistas somos objeto de unas rociadas ácidas y destempladas», tot presentant-los com els «causantes de todos los males de la época» precisament per falta d’«ánimo levantado» i «ideales elevados». I per si algú tingués la temptació de fer-ho, desautoritza rotundament que aquest diagnòstic sigui la típica «elegía» d’intel·lectual «inadaptado por grotesca pedantería o manía de grandezas».

 

Densitat sensorial espectacular

L’estil sulfatat que gasta contra la mesquinesa de la vida rural allibera el Pla més civilitzat i revoltat, però no exclou, o no va excloure, el vessant contrari i fortament antitètic. El seu Cadaqués surt en català una mica abans, a la primavera, a l’editorial Juventud de Zendrera el 1947, i algunes de les seves pàgines contrasten radicalment amb l’estil vague, irònic i planer que practica a dojo i per tots llocs, com si la sofisticació estilística i ornamentada hagués estat també consol i refugi contra la indignitat civil dels temps. El formigueig crític i corrosiu de Pla va funcionar en forma d’insubmissió a la infatuació verbal buida i alhora en forma d’encenall vaporitzat, frenètic, cromàtic i opulent. Deixo aquest fragment impactant perquè la seva densitat sensorial és espectacular mentre Pla explica el que diu que veu des del balcó a Cadaqués:

PUBLICITAT
Correos Market

«La mar oleaginosa, densa, immersa en una calma ensabonada, reflecteix tres o quatre plans d’ombres successives: la mineralogia immediata, la mitja muntanya –les oliveres, les vinyes, les garrigues–, les muntanyes altes. A contrallum del sol de posta –contrallum reflectit, indirecte, sense les exhalacions teatrals i dramàtiques de la posta de sol clàssica– els plans d’ombra s’allunyen i s’aclareixen de la terra cap al mar. Les aigües, vellutades de negre, siena i sang dels penya-segats immediats, es desfibren en un verd obscur pel reflex dels olivars, s’irisen de rosa i d’òpal per la projecció de les crestes tocades per la mòrbida llum del crepuscle llunyà. L’agonia fugaç d’aquests colors es barreja amb la vastitud de la mar –estany fos– per l’evanescent turquesa pàl·lida, carmí evaporat, ivorenca comba aprimada. No se sent res.»

Aquesta prosa acaronada, molsuda, vistosa i narcisista és de Pla? No s’acostaria més aviat als barris de la delectació filigranada, neodecadent, postmodernista i enfilada d’un Pere Gimferrer? No: això és, també, el mitològic animal literari Josep Pla.

De fet, ara, al juny de 1950, el que l’amoïna de veritat és aquest «treball de molt d’alè» que consisteix a anar «recopilant paraula per paraula» el dietari que conserva de la joventut, alhora que mira de reprimir «les temptacions constants que es produeixen de modificar el text». En els propers quinze anys, incorreria immoderadament en aquella maleïda temptació per quallar precisament l’extraordinària novel·la d’aprenentatge –ara en diríem autoficció– que és El quadern gris. Un dietari.