L’anàlisi del debat arquitectònic sobre la Sagrada Família i de la seva evolució produeix certa malenconia: una lleugera tristesa. Al començament fou un debat essencialment estètic. Va enfrontar noucentistes i modernistes, partidaris d’una Catalunya endreçada i excel·lent amb d’altres més propers a la llibertat i l’exuberància formal. Fou un debat que va ressonar fins a l’equador del segle XX, quan encara hi havia gent que es referia al Modernisme com a «aquella època del mal gust».

Als anys 50, el debat es va polaritzar a l’entorn de dos argumentaris d’un altre tipus. D’una banda, el religiós. De l’altra, el defensat per la intelligentsia arquitectònica local. Fou l’etapa reina del debat, tot i que de síntesi difícil i de molt improbable resolució favorable per al segon bàndol.

Més tard, en un procés de banalització de la picabaralla, hi participaren d’altres agents, amb un poder creixent. Com ara l’agent turístic, que amb el seu generós patrocini pagat entrada a entrada –que per cert abonen protestants, budistes, sintoistes i visitants de les més diverses confessions–, s’ha convertit en el millor aliat de la construcció d’aquesta basílica catòlica, impulsada per una fundació que es defineix com a «canònica, autònoma i privada».

Al començament, el debat fou essencialment estètic, entre noucentistes i modernistes.

En aquesta conjuntura, el que opinin avui els barcelonins sobre la continuació de les obres del temple —iniciades el març del 1882, sota la direcció de Francisco de Paula del Villar, que les va concebre seguint un estil neogòtic, i a partir del 1883 en mans de Gaudí— és progressivament irrellevant. El solar on s’aixeca el temple –inicialment destinat per Ildefons Cerdà a hipòdrom, però, a falta de millor postor, adquirit per al seu ús actual el 1881 amb diners recaptats per l’Associació de Devots de Sant Josep— és ara una àrea paradigmàtica de la Barcelona ocupada, dominada i alienada pel turisme.

Comentari a part mereix la tasca de l’Ajuntament de Barcelona, un altre participant nat en el debat, que recentment ha decidit fer caixa i vendre a bon preu la fins fa ben poc inexistent llicència d’obres. L’octubre del 2018, el consistori d’Ada Colau i la Junta Constructora del Temple van acordar regularitzar les obres amb un pla urbanístic especial, a canvi de 36 milions d’euros a pagar durant un periode de deu anys, en concepte de compensació per la despesa que el temple genera en serveis ciutadans. Sembla una xifra molt gruixuda. Però totes ho són a la Sagrada Família, que els darrers anys ha rebut una mitjana de 4,5 milions de visitants l’any, que aquest 2019 s’hi deixaran al voltant de 100 milions d’euros. A aquest temple ja no se li pot dir, com abans, «la catedral dels pobres».

I és que la Sagrada Família, a més d’un temple de culte catòlic i un clàssic del debat barceloní, és avui una màquina de fer diners. Les obres han passat de progressar a pas de tortuga, mercès als mòdics fons recaptats al carrer, a haver de regular el seu creixement perquè no s’acabin abans del 2026, centenari de la mort de Gaudí i data escollida per al seu final.

PUBLICITAT

És oportú insistir en dos factors de l’anomenada etapa reina del debat. D’una banda, la celebració el 1952 del XXXV Congrés Eucarístic, que va donar una excepcional, tot i que breu, projecció internacional a l’Espanya franquista. L’Església Catòlica ja era aleshores sensible als atractius de l’arquitectura contemporània. Josep Soteras, coautor dos anys després del Camp Nou, fou l’encarregat de construir l’altar central del Congrés, a la Diagonal.
Però, al mateix temps, l’Església Catòlica va descobrir en la Sagrada Família un gran potencial i va apostar definitivament per acabar-ne les obres. El temple de Gaudí no quedaria com una ruïna romàntica, amb les seves quatre torres inicials de la façana del Naixement embrutides per la pol·lució, sinó que seguiria creixent fins a arribar als 175 metres d’alçària de la futura torre de Jesucrist.

Un grup de turistes japoneses, a dins del temple, reflectides en un vidre. ©Xavier Jubierre

Intent ple de vaguetats

Davant aquesta decisió, abonada per la propietat però arriscada en termes arquitectònics, atès que no hi havia prou plànols gaudinians per garantir una construcció fidel al tarannà del geni, es va alçar la intelligentsia arquitectònica local. Oriol Bohigas, que ja havía començat a fonamentar la seva fama de polemista, fou l’impulsor d’una carta publicada a La Vanguardia el 9 de gener del 1965, que havia de marcar un abans i un després en la polèmica que ens ocupa. La firmaven un centenar de figures de l’arquitectura (Le Corbusier, Pevsner, Coderch, Bonet, Bohigas…), les arts (Miró, Tàpies, Dorfles, Cirici) i les lletres (Espriu, Brossa, Cela, Barral…). També els principals responsables acadèmics i col·legials, estudiants i fins i tot un grup escollit d’eclesiàstics.

A més d’un temple de culte catòlic i un clàssic del debat barceloní, avui és una màquina de fer diners.

A la seva part final hi llegim les següents raons per aturar les obres: «urbanísticament i socialment, el gran temple és inoperant per a l’acció pastoral, a la ciutat s’hi necessiten parròquies i no pas grans temples; un temple expiatori de tot un poble es una idea fora d’època (…); acabar un edifici sense l’arquitecte que el va idear és molt difícil; però si es vol acabar seguint el seu projecte i d’aquest projecte no en queden plànols, és ja un intent ple de vaguetats».

Aquesta carta va plantejar la polèmica de la Sagrada Família en termes irreconciliables. L’Església, com a impulsora del temple, creia tenir tot el dret a completar-lo. Sense recórrer al de la propietat, el seu argument recurrent fou sempre que la construcció de les catedrals solia durar anys i panys, sobreposant estils i autors. Però, davant aquest argument, la intelligentsia arquitectònica replicava que Gaudí era excepcional, que «tenia un concepte de l’arquitectura tan viu que creava la seva obra diàriament a impulsos imprevisibles segons uns plànols previs que servien de pauta i poc més», la qual cosa obligava els seus continuadors a posar-hi molt de part seva. Probablement, massa.

Durant decennis, la idea d’interrompre per sempre més les obres va ser el criteri dominant entre els arquitectes barcelonins. I fins i tot en àmbits artístics més amplis, com es va veure en la manifestació convocada el juliol del 1990 davant del temple per la revista Àrtics.

Però la gran operació de transformació ciutadana prèvia als Jocs Olímpics, que va fer de Barcelona un referent urbanístic i arquitectònic internacional, i va atraure molt turisme, va tenir un efecte decisiu a la Sagrada Família. Els impulsors del temple es van adonar, encantats, que els ingressos creixien i permetien posar data al final de les obres. La qual cosa els va obligar a dibuixar el que no havia dibuixat Gaudí amb el detall requerit.

PUBLICITAT

El resultat d’aquesta operació revela clares diferències entre la Sagrada Família que va créixer tutelada per Gaudí i la que es construeix ara. Per a un profà, el temple segueix sent molt gran i espectacular. Per a una persona amb sensibilitat arquitectònica, l’organicisme barroquejant, suggerent i impressionant de les primeres torres ha cedit el pas en els nous volums verticals del temple a una morfologia on ressonen els programes informàtics utilitzats per al seu disseny i una certa artificialitat. El temple sembla cada cop més allunyat de la naturalesa, com a referent sempre present en Gaudí, ja sigui a la Sagrada Família, la Pedrera o la Cripta Güell.

De la crítica a l’acceptació

Aquesta realitat no va fer sinó reafirmar la família arquitectònica barcelonina en el seu refús ja expressat en la carta del 1956. Fins que a la nau central es van cobrir aigües, es va completar l’impressionant sistema estructural de columnes arborescents que aguanten el sostre –i li han valgut el sobrenom de bosc petrificat–, i va venir el papa Benet XVI per presidir la cerimònia de dedicació del temple. La retransmisió televisiva va incloure càmeres voladores, que corrien seguint un cable des de l’entrada fins a l’absis del temple, com drons captius. La sort de la Sagrada Família, i la dels seus crítics, va quedar llavors decidida.

El 12 de novembre del 2010, cinc dies després de la visita de Benet XVI, La Vanguardia va publicar un sondeig titulat «Sagrada Família, de la crítica a l’acceptació», on el 30% de la vintena d’arquitectes enquestats, la majoria crítics en el passat, es mostrava sorprès i complagut per l’evolució de les obres: havíen fet el seu particular camí de Damasc, potser un fet suficient per a que les associacions partidàries de la beatificació i canonització de Gaudí parlessin ja de miracles.

«Només Jujol hauria pogut contaminar l’obra de solucions inesperades, estranyes i emocionants», segons Elías Torres.

«Crec que hi va haver molts judicis precipitats sobre la conveniència o no de seguir les obres. Pocs van imaginar que la construcció podia cristal·litzar en quelcom tan contundent. Es va parlar molt de l’exterior del temple, i poc de l’interior», hi deia Daniel Giralt-Miracle, comissari de l’Any Gaudí. «La imatge del bosc central és molt potent», afirmava Carlos Ferrater. «Ara estic a favor que el temple s’acabi, en especial si es fa esment que el que s’està fent no és obra de Gaudí», aportava Juli Capella.

Óscar Tusquets, arquitecte de jove proper al postmodernisme, i després assagista amb una bibliografia refrescant, políticament incorrecte, s’erigiria en el més conspicu teòric del bàndol revisionista, i el gener del 2011 va publicar un article a El País titulat «Com ens vam poder equivocar tant?», on abjurava de la seva anterior oposició a la continuació de les obres. 

Ara bé, el 70% dels enquestats per La Vanguardia van romandre fidels als postulats del 1965. Oriol Bohigas, històric cap de fila de l’oposició a la continuació de les obres, les qualificava d’error i lamentava la desvirtuació de l’arquitectura de Gaudí. Quim Español deia que el temple evocava ara La guerra de les galàxies i que els seus acabats eren kitsch. Dani Freixes es preguntava pel sentit que tenia continuar l’obra de Gaudí, que era tota expressió personal, en la seva absència. «El que tenim ara no ens parla d’un geni ni del seu temps», reblava. «Només Jujol hauria pogut contaminar l’obra de solucions inesperades, estranyes i, de ben segur, emocionants», sostenia Elías Torres.

Tots aquests autors venien a dir que la Sagrada Família era en origen un autèntic Gaudí i que, entrat el segle XXI, s’havia renunciat a la seva autenticitat però es volia seguir presentant com un autèntic Gaudí. És a dir, una obra que havia oblidat la seva personalitat única per a assumir, com a personalitat pròpia, l’adulteració. I és per això que al començament d’aquesta nota parlàvem de malenconia, d’una lleugera tristesa.

PUBLICITAT