El Partit Popular que vindrà es veu empès per una línia econòmica cada cop més liberal, en sintonia amb el temps històric i les faccions que cobegen el poder del primer poder de la dreta a Espanya. Només cal veure el potent think tank que suposa el lideratge d’Isabel Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid per entendre com revifa aquest discurs del mèrit i la cultura de l’esforç amb poderoses reminiscències thatcherianes, però a l’espanyola, enmig d’un context de creixent precarietat social. El relat està farcit d’altres tics propis del populisme europeu, en un replegament nacional per la via d’un madridcentrisme com a eix clau. És una tendència de la qual Pablo Casado tampoc no n’és aliè, en la lluita descarnada amb Vox al taulell estatal.

Tanmateix, cal centrar part del repàs en Ayuso quan es parla d’ideologia perquè el PP nacional no ha mostrat la mateixa solidesa al llarg dels darrers anys pel que fa a la defensa d’un corpus doctrinal definit. El motiu és que Casado s’ha caracteritzat en el lideratge de l’oposició pels cops de volant, en funció del context i les diverses etapes de confrontació amb Vox.

En primer lloc, el tarannà més ideològic amb què el líder del PP va imposar-se a les primàries de l’any 2018 es va materialitzar en un apropament al discurs de la formació de Santiago Abascal: més liberalisme econòmic i exaltació del nacionalisme espanyol, oferint-los fins i tot ministeris si guanyava els comicis de 2019. És a dir, un model de convivència amb la ultradreta, practicat en països com Àustria. Era motivat en part perquè Abascal era vist com un rebotat dels mateixos populars.

Més tard, el PP va intentar distanciar-se prenent com a referent el centredreta alemany, la CDU, en el clàssic cordó sanitari a l’AfD. Per això, en la moció de censura de 2020, Casado va reivindicar la diferència amb el populisme i els tics il·liberals, que atribuïa a Vox, mentre apel·lava a un PP basat en el pluralisme tant polític com territorial.

L’èxit d’Ayuso el maig de 2021, però, ha permès al PP estatal recuperar recentment la «batalla cultural» ideològica, en oposició al PP més tecnocràtic atribuït a Mariano Rajoy. El concepte neix per assimilació amb Vox, inspirat en el relat de Donald Trump als Estats Units. És a dir, en contra d’allò que anomenen «consensos de l’esquerra» en matèria de drets i llibertats i passat històric (franquisme i Guerra Civil).

Una mostra n’és que Casado promet ja la derogació d’una sèrie de lleis del govern de coalició de PSOE i Unidas Podemos, si governa: llei d’eutanàsia, memòria democràtica… Tot i que el PP no ha combregat mai d’entrada amb postulats d’aquest tipus, solia transigir-ne quan governava, com va passar per exemple amb la no derogació del matrimoni homosexual, per bé que hi havia votat en contra. Això indica que fins a cert punt Rajoy va suposar el darrer exponent del turnisme canovista, d’aire més institucional.

Del discurs trumpista, el PP n’ha incorporat un altre element també atiat per Vox, com és la idea d’una lluita contra un presumpte «marxisme cultural» que hauria arribat per «col·lectivitzar» la societat. La prova és que el partit de Casado ha fet seva la idea del «feminisme liberal», a causa de l’èxit d’aquest moviment. Ara bé, s’hi afegeix el cognom «liberal», com ja va fer Ciudadanos, per tal de no esborrar la voluntat de posar l’individu per davant de tot.

PUBLICITAT

Liberalisme a l’espanyola

De llarg, el concepte que més marca l’actual discurs del PP és el de liberalisme a l’espanyola. A Espanya, aquest liberalisme no s’entén tant des del punt de vista polític, com del relatiu als postulats econòmics. Per exemple, la moral conservadora del PP passa per impugnar l’actual legislació sobre l’avortament, i promocionar les polítiques provida. En canvi, el partit se sent incomodat per la proposta de legalització del cànnabis. Tanmateix, el seu model econòmic sí que contempla una defensa contundent de la llibertat empresarial, com ho va demostrar Ayuso en plena pandèmia.

La líder territorial va aconseguir imposar-se a l’esquerra amb un discurs on apel·lava a la llibertat. La llibertat de l’empresari d’obrir el restaurant, la llibertat del cambrer d’anar a treballar, la llibertat del ciutadà de prendre’s la cervesa… Aquesta exaltació liberal té reminiscències de la ideologia de Margaret Thatcher, matisades per l’evidència que Espanya ha tingut un Estat del benestar més desenvolupat tradicionalment. Serveixi però d’exemple un dels episodis de la sèrie de Peter Morgan, The Crown.

Parlar de «llibertat» i del «poble» era d’esquerres… fins a l’arribada d’Ayuso.

En una escena, Thatcher parla amb la reina Isabel II sobre el patiment que generen les seves polítiques econòmiques. La primera ministra es queixa, al·ludint a la seva condició de filla de botiguer a qui ningú ha regalat res, que no suportaria que algú l’arribés a compadir. La metàfora de fons és que tot ciutadà, pobre o ric, vol sentir-se amo de la seva vida. La dignitat de treballar, de no dependre d’altri, constitueix un ariet potent per diluir la idea de classes socials, dins del paradigma liberal. La crítica ve per la banda de la desigualtat: no tots els ciutadans han tingut les mateixes oportunitats, ni el cambrer cobra el mateix salari que el directiu d’una empresa, tot i la seva dignitat inherent.

El mateix Pablo Casado també es mostra alineat amb aquest paradigma meritocràtic, de l’esforç individual. En una entrevista va arribar a afirmar: «Si tens una feina i una nòmina, pots accedir a un lloguer». Darrere d’una asseveració així, sigui conscient o inconscient, es difumina l’existència d’una precarietat estructural. És a dir, no té en compte que el sistema reprodueix la incapacitat d’accedir a un lloguer, tot i tenir feina.

Tal ideari porta alhora aparellada una reducció del paper de l’Estat per corregir les desigualtats. Per exemple, Ayuso va fer al·lusió a les cues de la fam en campanya electoral, acusant l’esquerra de ser-ne la culpable. De fons, s’hi podia intuir una crítica soterrada a la idea de l’Estat assistencial. Entre les classes humils això acaba calant pel mecanisme del penúltim contra l’últim de la societat: si algú té pitjors condicions que les meves, aleshores creuré que jo sí que m’he esforçat i legitimaré que no se’l protegeixi. Des del punt de vista laboral, altres ramificacions podrien passar per «treure les barreres sindicals, laborals i fiscals perquè les empreses creixin», com va dir Casado en una ocasió.

Ara bé, el corpus liberal no sempre ha estat igualment compartit dins del PP. El relat d’Ayuso té diferències amb les paraules de Rajoy de l’any 2008, quan en una convenció del partit a Elx va afirmar: «Crec en la llibertat (però) crec en més coses que la llibertat. Crec en la igualtat de drets i oportunitats. Sense això no hi ha llibertat. I crec que l’Estat ha d’ajudar les persones a qui no els va tan bé». No casualment, Esperanza Aguirre va deixar caure en una ocasió que els socialdemòcrates estaven més «còmodes» amb l’expresident popular, que amb ella.

Populisme pop

El discurs d’impostos baixos, tanmateix, fins ara sonava a interessos de les elits, oferint la imatge d’un PP adreçat a les classes benestants, allunyat dels treballadors. A la dreta li mancava una mena de legitimitat mediàtica de la qual, a Espanya, solia gaudir l’esquerra. Parlar de «llibertat» era d’esquerres, abanderar un Estat d’intervenció mínima no quallava davant del discurs de la justícia social, i el «poble» era el terme recurrent de l’esquerra. Tot això era fins a l’arribada d’Ayuso.

D’un dia per a l’altre, ella li ha brindat aquesta legitimitat, en un gir d’abast popular equiparable a l’extensió dels tories britànics, tot i que en un altre sentit: la «llibertat» és sinònim de la dreta, el «poble» s’equipara al seu lideratge, i el madridcentrisme es mostra de forma desacomplexada. Aquesta construcció té alguns ecos d’inspiració populista en els temps actuals.

Christian Salmond ho defineix en el seu llibre La cerimònia caníbal: «L’home polític es presenta cada vegada menys com una figura d’autoritat, algú a qui obeir, i més com una cosa a consumir; menys com una instància productora de normes que com un producte de la subcultura de masses, un artefacte a imatge de qualsevol personatge d’una sèrie o un programa televisiu». La forma d’Ayuso d’arribar a les classes populars a través dels tics de la cultura pop eren habituals en la política italiana, però no tant a Espanya.

Per al PP el fenomen de l’Espanya vaciada representa un repte, perquè moltes d’aquestes plataformes creixen en territori conservador.

Fins i tot, la presidenta regional ha connectat amb la hipòtesi sobre si l’esquerra postmaterialista hauria abandonat el conflicte capital-treball, deixant aquest espai orfe per als partits de dreta. La crítica al postmaterialisme obvia que els drets tenen una dimensió física i material en la vida de tot ciutadà. Ara bé, el PP sí que ha explotat aquesta acusació d’una esquerra «allunyada dels problemes reals». Per exemple, quan apel·len al malestar de les famílies pel preu de la factura de la llum, o quan fan burla de les polítiques de reducció del consum de carn o de sucre en els infants. La realitat, però, és que ja a dins del partit cada cop està més acceptada la necessitat de combatre el canvi climàtic.

‘Madridcentrisme’

El darrer element clau del discurs del PP és el model territorial. Madrid es pot permetre el model d’impostos baixos perquè es beneficia de ser el centre econòmic, financer i polític d’un Estat de potent estructura radial. En el passat aquesta visió territorial ja havia estat abanderada per l’expresidenta Esperanza Aguirre i, de fet, tant Casado com Ayuso surten del PP madrileny.

En el present, la globalització també empeny part d’aquesta dinàmica. Això consolida a la llarga la dialèctica centre-perifèria, similar als països del nord. Espanya no n’és una excepció: les plataformes de l’anomenada España vaciada (Soria Ya, Jaén Merece Más, Burgos Enraíza, León Ruge…) podrien concórrer a les eleccions generals, com a mostra del buidat del camp espanyol a favor de la capital de l’Estat. Per al PP aquest fenomen representa un repte, en tant que moltes d’aquestes plataformes creixen en territori conservador.

És més, la dinàmica corre el risc d’agreujar-se, ja que el discurs del PP en els darrers anys ha estat molt determinat per la seva lluita amb Ciudadanos i Vox. El primer, perquè promocionava una idea més centralista de l’Estat, impugnant fins i tot els pactes dels populars amb els nacionalistes perifèrics (PNB i CiU). El segon, per la introducció d’una pulsió més emocional de nacionalisme espanyol, a conseqüència de la ferida política que ha suposat el procés independentista català per als partits que s’autodenominen garants de la unitat d’Espanya.

Ara bé, com explico en el meu llibre, El berrinche político (Ediciones Destino, 2021), el PP és en l’actualitat un regne de taifes. Existeixen també una sèrie de barons amb discursos molt regionalistes (Alberto Núñez Feijóo a Galícia, Juan Manuel Moreno a Andalusia…), que promocionen el replegament sota el paraigua de la diferència. Curiosament, això es produeix en paral·lel a la lluita estatal amb Vox, i l’efecte d’arrossegament que provoca la fortalesa de Madrid, a tots els nivells. Dos vectors que condicionen el PP territorialment, alhora que en sepulten la imatge de pluralitat conjunta. No per casualitat la frase mítica d’Ayuso és: «Madrid es Espanya dins d’Espanya».