El Regne Unit ha mirat pel retrovisor d’ençà de la Gran Guerra i més encara després de quedar esgotat en acabar la Segona Guerra Mundial com el país que va resistir en solitari els instints destructius i malèfics de Hitler. Churchill va lluitar tot sol durant dos anys contra el nazisme amb la força de la convicció i de la paraula. L’assagista Raymond Aron va escriure que «Anglaterra va passar en un segle de ser la metròpoli d’un gran imperi a aparèixer, en l’horitzó de l’any 2000, com la gran vençuda de les guerres que va guanyar». Aquesta idea de declivi imperial va anar substanciant-se a mesura que la guerra freda donava tot el protagonisme a les dues potències que es discutirien l’hegemonia política, econòmica i militar en la segona meitat del segle XX.
Els europeus, tant vencedors com vençuts, quedaren sota la protecció de Washington i Moscou que, damunt de les runes d’una guerra civil europea, continuaren un altre tipus de conflicte ideològic per dominar i controlar el món. La conferència de Ialta de 1945 en la qual participaren Roosevelt, Stalin y Churchill va resultar ser, a mitjà termini, un acord tàcit per repartir-se la influència sobre les nacions europees. El qui fou secretari d’Estat sota la presidència Truman, Dean Acheson, digué a la seu de les Nacions Unides que «el Regne Unit havia perdut un imperi i no havia trobat encara quin era el seu paper en el món». És una idea que anys més tard formularia d’una altra manera el primer ministre laborista, Tony Blair, en afirmar que «ja no som una gran potència i no ho tornarem a ser, però el que sí que som és una gran nació, tot i que si continuem comportant-nos com una gran potència deixarem de ser també una gran nació».
El «no» de De Gaulle
La percepció que el Regne Unit era en realitat una potència mitjana amb una influència global, però ja no amb poder global, s’anà obrint camí entre els mateixos britànics en veure que l’Europa continental, democràtica i aliada, havia fet les paus amb si mateixa i el disseny del projecte d’unitat era cada cop una realitat més palmària. Després de molts debats interns, el primer ministre Harold Macmillan, un conservador eduardià, decidí l’any 1963 demanar per segona vegada l’ingrés a la que llavors era la Comunitat Econòmica Europea.
