Xi Jinping, el líder que aviat serà vitalici de la República Popular de la Xina, vol aconseguir un hat-trick amb l’annexió de Taiwan, l’illa que fa vida independent del comunisme des de 1949, amb la seva democràcia parlamentària i una de les economies més pròsperes del món. Són tres els punts històrics que es vol anotar el dirigent comunista xinès amb l’anhelada annexió del territori taiwanès abans de 2049, centenari de la instauració de la dictadura del partit comunista a Pequín, un hat-trick que el situaria a l’alçada de Mao Zedong, el fundador del règim, i de Deng Xiaoping, el modernitzador que va introduir l’economia de mercat i obrir el gran país asiàtic al món.

L’annexió significaria la victòria final i definitiva en la guerra civil que va enfrontar entre 1945 i 1949 el Partit Comunista de Mao amb el Kuomintang de Chiang Kai-shek, passant pàgina, així, a una història de més de 70 anys de competència entre les dues Xines, la comunista continental de Pequín i la nacionalista i prooccidental de Taiwan, l’illa on es van instal·lar els derrotats. Des del punt de vista ideològic, seria també una victòria del sistema autoritari comunista sobre la democràcia parlamentària taiwanesa –assolida gràcies a una transició en molts aspectes similar a l’espanyola a la mort del dictador militar–, i un argument que pretén confirmar la incompatibilitat entre el confucianisme autoritari xinès i la democràcia occidental, una teoria perfectament desmuntada per dos politòlegs tan prestigiosos com Daron Acemoglu i James Robinson (Why Taiwan Matters. Project Syndicate).

Els dos primers punts són d’ordre històric i ideològic, amb una dimensió simbòlica que interessa de segur a un líder abocat a recuperar el culte a la personalitat com és Xi Jinping. Però és la visió geopolítica la que permet entendre la transcendència global del tercer punt. Amb l’annexió de Taiwan, el canal marítim entre l’illa i el continent esdevindria pràcticament aigües territorials xineses i quedaria oberta la porta al control absolut per part de Pequín del Mar de la Xina Meridional i, indirectament, l’accés a l’estret de Malaca, una de les vies de trànsit comercial de més alta densitat del món. Pel que fa a l’economia, seria formidable l’aportació de les indústries de punta taiwaneses, especialment la producció de semiconductors de darrera generació, vitals per a tota la indústria mundial.

Seria acabar la guerra, destruir la democràcia occidentalista i reconstruir l’imperi imaginat pel nacionalisme xinès d’una revolada. S’entén perfectament la dèria xinesa amb Taiwan, sobretot quan a més es fa el paral·lelisme amb Ucraïna, on Putin busca la victòria diferida de la guerra freda sobre els Estats Units, la destrucció del model europeu de democràcia i la recuperació del territori del vell imperialisme tsarista, incloses les seves pretensions d’hegemonia europea, ara formulada com a eurasiàtica.

Analistes tan autoritzats com Richard Haass, president del Council on Foreign Affairs, consideren que el viatge a Taiwan el mes d’agost de la presidenta de la Cambra de Representants dels Estats Units, Nancy Pelosi, no va ser pròpiament una provocació sinó una mera excusa de Xi Jinping per començar a trencar l’statu quo de Taiwan, en una reacció desmesurada i perfectament preparada que s’hagués produït en qualsevol dels casos (Xi Jinping’s Guns of August).

 

Avantatges dels règims autoritaris

No s’entén res de la guerra d’Ucraïna i del perill de guerra a l’estret de Taiwan sense la concentració del poder en mans d’una sola persona, tant a Moscou com a Pequín. Quan l’ordre mundial tendeix a organitzar-se merament per la llei de la força, com pretenen Putin i Xi, es fan evidents els avantatges tàctics que ofereixen els règims autoritaris sobre els democràtics. Sota la vara dels dictadors no hi ha dissidències en el front interior. La mobilització militar és més fàcil. Les aliances entre dictadures són alienes als controls parlamentaris i de les opinions públiques. També les dificultats econòmiques, com les recessions, o les iniciatives impopulars, com les mesures més dràstiques contra la pandèmia, són més fàcils de fer passar quan es tapen amb les banderes bel·licoses dels greuges nacionalistes, com ho fan Putin i Xi Jinping.

Molts són els que creuen que, a la llarga, és a dir, estratègicament, s’imposarà la superioritat de la democràcia, amb els seus mecanismes de representació, de consens i de pedagogia política. Però la història no està escrita i no es pot partir d’apriorismes fonamentats en el que creiem que ha succeït fins ara, sobretot a les dues guerres mundials i a la guerra freda, en les quals es van imposar les democràcies liberals sobre els règims autoritaris. De fet, la guerra ideològica que Vladímir Putin i Xi Jinping lliuren en estreta coordinació versa sobre la superioritat de la verticalitat autoritària, totalitària fins i tot, respecte al pluralisme i a la participació dels ciutadans en la configuració dels governs i en la presa de decisions.

Si l’autoritat solitària i distant de Putin s’ha escenificat en la invasió d’Ucraïna, en el cas de Xi Jinping serà el XX Congrés del Partit Comunista, el proper mes de novembre, el moment on es farà visible, en declarar el seu lideratge com el centre del poder comunista i el seu pensament a l’alçada del maoisme. Si no es torça res abans, Xi obtindrà cinc anys més de mandat i pràcticament la declaració com a líder vitalici, trencant definitivament la tradició de les direccions col·legiades i el relleu generacional cada deu anys imposat per Deng Xiaoping, que només ha funcionat en dues ocasions, amb Jiang Zemin i Hu Jintao. Entre 2021 i 2022, hauran tornat a la vegada les ombres inquietants de Stalin a Moscou i de Mao a Pequín.