El Iemen, la fi d’una guerra a la fi del món

Deia l’arabista Fred Halliday (1946-2010), que «si no coneixes el Iemen, no coneixes el món àrab». El Iemen, el país més pobre del món àrab, però també un dels més poblats i orgullosos. Mahoma esmenta els piadosos iemenites a l’Alcorà; i a la mesquita de Sanà s’hi va trobar, el 1972, la versió més antiga del llibre sagrat dels musulmans. És també l’últim gran país tribal del món. Tot hi és ancestral, com si el temps trigués a passar pels seus fascinants paisatges poblats per gratacels de fang.

El Iemen és també una mica africà, es nota la proximitat d’Etiòpia i Somàlia; però a Hadramawt, els emigrants que van fer fortuna a Malàisia i Indonèsia hi van construir les seves luxoses residències a l’estil javanès. Avui, l’emigració es dirigeix cap a l’Aràbia Saudita. El pare d’Ossama bin Laden també va ser emigrant i va prosperar fins a amassar la segona fortuna del país d’acolliment, darrere de la que atresorava la mateixa família dels Saud. Però va ser un cas excepcional, atès que la major part dels nombrosos treballadors iemenites que van emigrar a l’Aràbia Saudita, no van deixar mai de ser pobres. I fins i tot 800.000 d’aquests van ser retornats massivament en pocs dies, el 1990, com a represàlia del govern saudita contra el Iemen per haver fet costat a Saddam Hussein a Kuwait.

Precisament, la relació entre saudites i iemenites és un altre dels paràmetres que expliquen l’actual guerra en marxa. D’ençà que es va oficialitzar la independència de tots dos països, després de la Primera Guerra Mundial, van tenir lloc diverses guerres frontereres en les quals els saudites tendien a portar desavantatge. Juntament amb la motivació guerrera, generalment favorable als iemenites, el gran regne del Nord sempre va tenir problemes per atendre un front situat a les vores del Quadrant Buit, l’enorme desert que ocupa el centre del seu territori.

Aquesta animadversió va adquirir més transcendència després de la guerra civil iemenita de 1962-1970, quan l’anomenat Regne Mutawakkilita va deixar pas a la República del Iemen. Aquesta contesa va implicar una part del món àrab, ja que l’Aràbia Saudita va fer costat als monàrquics enfront de l’Egipte de Nasser, que va donar suport als republicans. Amb tot, el règim sorgit d’aquesta guerra no va ser mai res semblant al que a Occident s’entén per una república laica. La democràcia difícilment podia funcionar en un país amb una estructura tribal molt potent, els membres de la qual estan armats i disposen d’unes lleis consuetudinàries pròpies.

Els houthis denunciaven el suport de Saleh als estatunidencs, la seva presència a l’Afganistan i la invasió de l’Iraq.

Entre 1978 i 2012, el president del Iemen va ser Alí Abdullah Saleh. Home astut i implacable, va aconseguir mantenir-se trenta-tres anys en el càrrec, un rècord inaudit en el món àrab –només millorat pel libi Gaddafi– que s’explica per l’exercici del poder al marge de la democràcia, el suport d’una sèrie de tribus i el control de l’exèrcit. La Primavera Àrab va derrocar finalment Saleh, al qual els americans consideraven ja poc fiable per haver desenvolupat un doble joc en la lluita contra Al-Qaida, que s’havia establert al Iemen.

Una rebel·lió «dinàstica»

Durant els últims anys de Saleh en el poder, va tenir lloc la insurrecció dels houthis, protagonitzada pels seguidors del xeic Hussein Badreddin al-Houthi. Inicialment, la rebel·lió havia estat una amenaça directa contra el poder de Saleh d’arrel, podríem dir-ne, «dinàstica». Encara que ell mateix era xiïta zaidita, com els houthis, els líders d’aquests tenien un llinatge molt superior al del president: descendents carismàtics de la família del Profeta, amb teòlegs prominents en les seves files; secundats per tribus poderoses, els houthis denunciaven el suport de Saleh als estatunidencs, la seva presència a l’Afganistan i la invasió de l’Iraq. Significativament, la rebel·lió houthi es va iniciar l’any següent, el 2004.

Inicialment, l’exèrcit va mantenir els houthis confinats geogràficament. La insurrecció tenia el centre a la ciutat del nord de Sada, que va quedar arrasada pels bombardejos. Aviat, els saudites es van sumar a la guerra contra els houthis: eren xiïtes, i es va començar a dir que tenien el suport de l’Iran, potència que era, i és, enemiga acèrrima de l’Aràbia Saudita. Com és lògic, els Estats Units i Israel es van sumar a aquesta hipòtesi, que va acabar funcionant com una profecia autocomplerta, igual que aquella que vinculava el règim de Saddam Hussein amb els terroristes d’Al-Qaida. Com sabem, la destrucció de l’Estat laic iraquià va generar un buit de poder que va possibilitar que a l’Iraq es congreguessin els grups gihadistes més radicals.

Al Iemen, al principi, semblava difícil que les armes iranianes arribessin a l’inaccessible bastió dels houthis. Però el buit de poder que va generar la Primavera Àrab en aquest país, especialment després de la desaparició de Saleh, va comportar que la insurrecció houthi tingués un pes determinant com una alternativa «republicana religiosa» (o fins i tot un imamat) a la fracassada república laica.

Així, un conflicte que fins a cert punt era secundari o, si més no, estava encaixonat al nord-oest del país, es va convertir en una guerra que vertebrava la resta dels conflictes iemenites. Una cosa va portar a l’altra: el buit de poder que va generar la Primavera Àrab va intentar ser ocupat per un president que no tenia el suport necessari a tot el país: Abd Rabbuh Mansur Hadi. En la seva feblesa, ni tan sols amb el suport de l’Aràbia Saudita i els que hi havia al darrere, no va aconseguir estabilitzar el Iemen. I així va ser com el que semblava un acord formal entre totes les parts per recuperar el funcionament de l’Estat –amb totes les disfuncionalitats que ja tenia d’origen– es va anar enfonsant en una dinàmica d’inestabilitat-guerra-inestabilitat molt característica d’un país tan complex com aquest, on les innombrables tribus estan armades fins a les dents.

Les fugides de Hadi

Inicialment, els houthis van donar suport a la presidència de Hadi amb moltes reticències. Però a mitjan 2014, aprofitant la impopularitat del president arran de la seva política fiscal, els houthis s’hi van enfrontar, van vèncer les forces dividides de l’exèrcit regular i van prendre el control de la capital del país, Sanà. Nous intents de negociar una nova reestructuració de l’Estat van comportar una altra ruptura que va acabar amb la fugida de Hadi a Aden, la capital del sud secessionista. Els houthis, amos de Sanà, van implantar un comitè revolucionari. I la guerra es va estendre i es va complicar.

Al Iemen, es pot dir que la part del lleó la controlen els houthis, incloent-hi la capital del país.

L’ofensiva houthi contra Aden va provocar una nova fugida de Hadi, aquesta vegada a l’estranger. Però també va desencadenar una intervenció militar internacional, liderada per l’Aràbia Saudita, i nou països de l’Orient Mitjà i Àfrica, amb el suport dels Estats Units. Aquesta iniciativa, batejada amb el nom poc imaginatiu d’Operació Tempesta Decisiva, no ho va ser de cap manera, i va fer patir d’allò més la població civil: fam, privacions, malalties; tot plegat per portar –o conservar– la guerra a un llarg empat de vuit anys. Amb l’afegit que els houthis van aconseguir colpejar centres estratègics sensibles de l’Aràbia Saudita i les monarquies del Golf Pèrsic mitjançant atacs espectaculars amb drons i míssils i, a més, de tant en tant, infligint derrotes a les forces armades saudites de terra, com ja és tradicional en les guerres històriques entre iemenites i saudites.

D’altra banda, el conflicte es va complicar més encara, si era possible, amb la incorporació del Consell de Transició del Sud –el bàndol secessionista meridional, que controla bona part de la costa del sud i que busca restablir el desaparegut Iemen del Sud, independent entre 1967 i 1990– i els gihadistes d’Ansar al-Sharia i Al-Qaida de la Península Aràbiga. Les forces militars afins al Consell del Lideratge Provisional, això és, les restes del règim anterior a la Primavera Àrab del 2011, sota el nou president Rashad al-Alimi, s’estenen per una zona àmplia de l’est del Iemen, més aviat inhòspita i per un enclavament al sud-est, important perquè vigila l’estret de Bab al-Mandeb, una zona molt estratègica. Però la seva extensió és reduïda. Al Iemen, es pot dir que la part del lleó la controlen els houthis, incloent-ne la capital del país.

Alçament clànic

Quina classe de guerra és aquesta? Bé, les guerres no sempre es poden classificar de manera clara. Com les malalties, poden variar, estendre’s, afectar diversos òrgans i degenerar. Una cosa semblant va succeir al Iemen. La guerra dels houthis es va iniciar com un alçament clànic contra una república formalment laica que des de feia temps no funcionava correctament; o, dit d’una altra manera, tal com hauria de funcionar una república liberal democràtica de caràcter occidental. El col·lapse d’aquesta república va donar pas a una intervenció internacional l’objectiu de la qual era barrar el pas a una suposada ingerència iraniana en la guerra. Al cap dels anys, aquest càlcul semblava més el producte de saberudes lògiques geoestratègiques de gran abast que no pas de possibilitats reals. És cert que els houthis són xiïtes, com els iranians; però el Iemen està prou aïllat de l’Iran perquè resulti complicat, avui dia, enviar fins allí quantitats importants d’armes.

El que va succeir és que, com en tota profecia autocomplerta digna d’aquest nom, al final l’Iran va acabar fent un esforç per enviar tecnologia militar pròpia, més que no pas armes pròpiament muntades. Perquè un dels aspectes més fantàstics d’aquest estrany Iemen és la desenvolupada «artesania armamentista» que té, capaç de copiar o fabricar en tallers amb recursos propis, des d’armes lleugeres a drons o míssils de llarg abast a partir de la inventiva autòctona o de plànols aliens. Un panorama que recorda aquells ambients postapocalíptics de les pel·lícules de Mad Max.

Al final, els mateixos americans es van cansar d’aquesta guerra absurda i, el febrer de 2021, el president Biden va retirar el suport a la coalició liderada per l’Aràbia Saudita. Ara que aquesta potència àrab i l’Iran han restablert relacions gràcies a la mediació de la Xina, sembla que s’obre una finestra d’esperança per acabar amb la guerra al Iemen. Això seria així si convinguéssim que el conflicte té el seu origen en l’enfrontament entre l’Iran i l’Aràbia Saudita, i que tot es resoldrà quan Teheran deixi de subministrar armes als houthis. Però la guerra va esclatar a partir de les contradiccions internes dins de la República del Iemen; i la ingerència internacional, molt superior en envergadura i més primerenca que la iraniana, la va distorsionar i en va incrementar el potencial destructiu de manera exponencial.

El problema de base

La interminable guerra del Iemen ens deixa una lliçó: les intervencions de grans potències per imposar models polítics afins a cops de martell sembla que cada vegada tenen menys sentit. Des del punt de vista militar, actualment, les guerres es poden eternitzar perquè sistemes d’armes avançats, però no gaire cars, aconsegueixen mantenir en peu de guerra un bàndol motivat, però el problema de base no es resol a trets. Els grans polsos geoestratègics no són la solució als problemes d’una gran majoria de les nacions. Això era una manera de pensar pròpia de la guerra freda; però ja no hi som.