Perquè un jardí sigui un jardí, ha de ser creat per un jardiner. No hi ha jardins nascuts de l’impuls de la natura. Fins i tot si la natura ha estat capaç de generar en algun paratge una subtil harmonia entre colors i formes, només aconseguirà la seva esplendor quan la mirada d’un home o una dona s’adoni de les seves proporcions, la seva lògica interna, els seus jocs i la seva plenitud.

En el seu assaig Petits paradisos, l’escriptor Mario Satz ens ofereix una perfecta imatge del jardiner quan escriu: «Adam i Eva han de deixar aquest locus magnificus en el qual Déu els va satisfer de gràcia la nuesa; la seva expulsió és el començament de la humanitat; la seva multiplicitat, la nostra. El goig va ser breu però inoblidable». L’experiència del paradís va ser inoblidable, no sols perquè tot estava sota la volta de l’ordre diví de Déu, sinó perquè l’espai en el qual Adam i Eva habitaven era fèrtil i desconeixedor de les malalties.

El que es va quedar adherit a la consciència humana, en la memòria d’aquells que creuen, va ser l’anhel de tornar a construir el paradís a la terra. L’ésser humà sempre ha sentit una forta fascinació per la figura del jardiner. Observa en ell, en les seves aptituds i la seva sensibilitat, el que més anhela una persona, que no és una altra cosa que aconseguir viure, créixer i morir en el seu propi jardí. El moralista Joseph Joubert va saber expressar-ho de forma deliciosa quan va proclamar que «tots els jardiners viuen en llocs bells, perquè els converteixen en bells».

Si féssim un símil entre jardí i cultura, constataríem que la cultura es desenvolupa sense un pla que orienti el seu creixement i la seva forma. Són molts els quI creuen que la cultura es dóna sense més, al marge de les condicions econòmiques o tècniques de cada moment. Es considera que de forma totalment casual es van arribar a compondre les simfonies de Mozart o de Guinjoan, els poemes de Lorca o de Casasses, les pintures de Goya o les instal·lacions d’Ignasi Aballí.

La idea estesa que la cultura es donarà al marge de la cura que li dediqui l’Estat convertirà el jardí cultural en un jardí abandonat.

La cultura, entesa com a pensament d’idees i la seva materialització, es dóna al marge de si hi ha o no hi ha un jardiner disposat a conrear aquells gèrmens que brollen de forma natural; però no és menys cert que, sense aquest treball, no és possible posar en ordre les seves potencialitats. La idea encara estesa que la cultura es donarà al marge de la cura que li dediqui l’Estat convertirà el nostre jardí cultural en un jardí abandonat.

El museu, com a institució, funciona com una part fonamental del jardí/cultura d’un país. Pensem per un moment que les obres de Francisco de Goya exposades al Museo del Prado estiguessin escampades pel món, sense que tinguéssim cap possibilitat d’arribar a veure-les en directe. Avui la nostra visió del món seria més limitada i algunes de les visions intel·lectuals nascudes de la Il·lustració s’haurien esvaït en soterranis i fredes estances.

Parlo d’obvietats que han de ser recordades ara, en temps de pandèmia, per tornar a valorar la cultura com a espai de creació d’intangibles de gran valor econòmic, social i estètic que són imprescindibles per a afrontar els reptes que tenim al davant. La crisi de la covid-19 ens ha permès constatar que la cultura disposa de recursos públics per resistir, però que no disposa de jardiners que, en veure la seva degradació, tinguin la capacitat de plantejar un pla de rescat per a fer-los més resistents i sòlids de cara al futur.

 

Sense estratègia

La qüestió que ha posat damunt de la taula la crisi sanitària és que estem a punt de veure, tot i l’esforç realitzat des del Ministeri de Cultura, la Conselleria de Cultura i els governs municipals, com desapareixen moltes empreses que ajudaven a conrear estranyes flors rares, el pol·len constituïa per a molts ciutadans la raó mateixa d’anar a la trobada de la Cultura. La constatació que, després de la crisi, podrem dir que hem resistit, només ens consolarà en veure que seguim dempeus, treballant, però sense haver aconseguit dissenyar una estratègia que permeti crear les condicions per fer més sòlids els fonaments del sector cultural.

Cal assentar les bases per a identificar les necessitats que té el sector en els pròxims mesos i els pròxims anys. La forma d’arribar a un projecte il·lusionant a mitjà termini és dotar d’autonomia el sector cultural, independentment de les decisions polítiques, per poder elaborar plans, no només sectorials, entre gremis o associacions, si no globals, que permeten treballar alhora, a curt, a mitjà i a llarg termini. Crear una nova institució publicoprivada capaç de deixar fora de la variable la conjuntura política de cada moment.

Jean Clair planteja la següent pregunta: «Com els polítics, per molt rellevants que siguin, efímers en la vida pública, semblants a les roses que no tenen memòria d’haver vist mai morir un jardiner, poden decidir un projecte que compromet la memòria mateixa de la Nació?» La distància entre moure’ns en un jardí abandonat a causa de l’impacte de la crisi econòmica provocada per la covid-19 o aprofitar l’ocasió per dissenyar un projecte cultural capaç de resistir noves pandèmies i lluitar-hi en contra amb més efectivitat depèn que hi hagi o no hi hagi la figura del jardiner.