Del diari del confinament de Lluís Bassets –Les ciutats interiors—

publiquem l’entrada corresponent al 30 de juny de 2020,

on l’autor rescata de la carpeta dels projectes mai consumats

l’esbós d’un possible llibre sobre Josep Pla i Itàlia

amb una nota sobre el descobriment de Maquiavel

per l’escriptor empordanès.

 

Jo patia menys en els temps de les carpetes. Es perdia el temps però no es perdien els textos. Amb els ordinadors connectats al núvol tinc la sensació a vegades de què perdo a grapats molt del que he escrit, gairebé trossos de vida.

Jo no m’he dedicat, com han fet molts altres, a posar ordre als llibres i als papers, és a dir, a l’ordinador, durant el confinament. Tenia massa feina a ocupar el desert dels dies i de les nits. Ho he fet després amb resultats desastrosos. Amb la sensació de posar en perill coses importants per a mi.

He trobat moltes coses que quasi havia oblidat però inadvertidament n’he esborrat moltes altres. Havia oblidat inclús que soc, i així ho haig de confessar, un home sobretot de projectes. Projectes a pilons. Podria fer un llibre sobre els projectes de llibre que tinc guardats en el núvol, tot i que el dia que vulgui baixar-los me’ls pugui trobar deteriorats i inservibles.

Un d’ells era de 2013, amb motiu del mig mil·lenni de l’escriptura d’El Príncep. Vaig preparar fins i tot un viatge que no vaig fer a Florència i que encara tinc pendent. Vaig llegir molt. De Maquiavel i sobre Maquiavel. I també vaig prendre moltes notes i vaig escriure esborranys. Un d’ells porta per títol El jove Josep Pla descobreix Florència.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

El llibre havia de ser periodístic i amb un suport en el fets, que pel cas havia imaginat que podria ser un viatge per tal de construir un relat en dos escenaris. D’una banda, Sant Andrea in Percusina, el poblet, ara suburbi florentí, on es va recloure l’escriptor; després el palau de la Signoria on treballava, i la tomba, naturalment, a la basílica de la Santa Creu. De l’altra banda, el Mas Pla, el palau de la Generalitat on va viure el seu amic Josep Tarradellas, i la tomba del cementiri de Llofriu. Toscana i l’Empordà. Florència i Barcelona. Catalunya i Itàlia, la llengua italiana i la catalana.

De tot això havia de tractar el que només havia imaginat com un llarg capítol del llibre. També de les relacions d’ambdós escriptors amb les dones, l’atracció pels poderosos, el gust per la conversa, l’escriptura del desterrat, del confinat (Llofriu, Sant Andrea), la carrera estroncada, la guerra civil. A fi de comptes, el secretari també es va haver de recloure, després d’haver estat destituït, detingut i torturat quan els Medici van tornar al poder i del seu confinament n’és fill El Príncep. Entre tots els papers que he trobat i que probablement es perdran al núvol o a on sigui qualsevol dia, n’he volgut rescatar aquest nota:

Coses que Pla va aprendre a Florència: Maquiavel és un dels grans descobriments de Pla. Hi ha una identitat d’estil i d’aproximació a la realitat, que queda molt ben expressada en l’afusellada fantàstica i sincera que fa l’escriptor català de la Storia de la letteratura italiana del crític Francesco de Sanctis a l’hora d’escriure sobre el gran florentí en el volum Itàlia i el Mediterrani.

D’aquella primera estada a Itàlia el 1921, que va començar per Gènova, aquell jove corresponsal de La Publicitat en va treure moltes coses i Maquiavel n’és una d’elles. D’altres dues especialment avinents en aquest passatge són les seves idees del periodisme i de la moneda, ambdues essencials per a la comprensió del personatge.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

D’aquella primera estada a Itàlia el 1921, el jove corresponsal de La Publicitat en va treure moltes coses i Maquiavel n’és una d’elles.

«Fou a Florència que vaig descobrir la importància de la moneda en la vida humana.» Ho escriu referint-se als tecs regats amb bons vins de la Toscana als quals convida al seus amics, gràcies a què la pesseta és una moneda forta. «La persona que no maneja una moneda sòlida i bona es converteix en un animal salvatge», afegeix.

«I a Gènova vaig saber una cosa, que durant tota la vida m’ha servit molt: això és que el periodisme és una forma d’ignorància més o menys expressada, més aviat moderadament fantàstica.» La Publicitat l’havia enviat a la Conferència Internacional que es va celebrar a la ciutat lígur precisament per reorganitzar la vida monetària del món després de la Gran Guerra Europea.

La moneda, el periodisme i Maquiavel: no està gens malament per a un inexpert periodista de 25 anys. Caldria afegir més coses: l’art i la literatura italianes. Som a l’Hotel Balestri, en aquells anys Pensione Balestri, al costat del riu, al Lungarno on l’escriptor comprova el bon funcionament de les idees tot just apreses. Hi viuen alguns amics seus. Des de les seves habitacions es veu el Ponte Vecchio. És a cinc minuts del palau de la Signoria, on treballava de secretari de la república el famós Niccolò. De fet, la seva corresponsalia amb La Publicitat acaba aquí, a Florència, perquè el diari «ha entrat en agonia» i els propietaris han «anat a mal borràs». És hora d’aprendre i aquell despert empordanès té encara moneda de bon canvi a la butxaca.

El que aprèn va molt més enllà del que ell mateix podia imaginar. Vegem el que li diu el seu De Sanctis. «Maquiavel escriu tal com li ve», com Pla. «Totalment influït per les coses», és a dir, gens idealista, com correspon al fundador del realisme polític. «I amb l’aire de qui reputa indigne de la seva gravetat córrer darrera les paraules i els períodes», el contrari de l’esteticisme i del formalisme dels poetes. «Allà on no pensa en la forma, esdevingué un mestre en la forma», com l’escriptor català. «I sense buscar-ho, trobà la prosa italiana», cosa que escau perfectament a Pla respecte a la catalana.

PUBLICITAT
Correos Market

El vell que tradueix així té 80 anys i amb aquest volum de la seva obra completa, invenció editorial del seu amic i editor Josep Vergés, s’acosta ja al final de la monumental col·lecció i de la seva vida. «Si jo tingués una mica d’imaginació, tindria la il·lusió de creure que Itàlia és la meva segona pàtria», escriu a la presentació, on cita les fonts o fins i tot els textos que es limita a traduir i afusellar. Pla és un escriptor italià. Pla és Maquiavel.

«Si jo tingués una mica d’imaginació, tindria la il·lusió de creure que Itàlia és la meva segona pàtria». Pla és un escriptor italià. Pla és Maquiavel.

A Maquiavel amb prou feines l’interessen el paisatge i l’art: Giono, prologuista del volum de La Pléiade dedicat al florentí, es queixa de què no parli de Leonardo havent-lo conegut. És una de les grans diferències amb Pla, home del seu temps, amb un sentit líric del paisatge i del refinament de l’art impossible de trobar en un home de cort del Renaixement com voldria el seu comentador provençal, més de quatre segles després.

Maquiavel és per a Pla un programa, sobretot pel que fa a la llengua, l’escriptura i fins i tot  l’observació de la gent. El més greu del programa és que en gran part es va acomplir, fins i tot en l’amarga relació entre exili i creació literària, on els dos escriptors s’agermanen de forma tràgica. Sant Andrea in Percusina i Llofriu són els exilis creatius on es fan les dues grans obres literàries que els duran al Parnàs.