El cas de la novel·la inèdita de Manuel Vázquez Montalbán (MVM) és el plantejament d’un enigma. Com es passa d’escriure una novel·la militant, un amb prou feines dissimulat testimoni de la peripècia de l’autor com a militant antifranquista, a guanyar el premi Planeta i convertir-se, a més, en un pensador d’esquerres de referència? La novel·la descoberta i el seu presumpte contingut ens impulsen a completar un puzle apassionant.

Els inicis de MVM van estar marcats per la necessitat. Fill d’un policia de la Generalitat republicana d’origen gallec, nascut al barri xino, sensibilitzat per l’empresonament del seu pare pels franquistes, estudiant esforçat i convençut que l’educació i la cultura són alliberadores, fill sacrificat d’una mare que va fregar moltes escales per tal que pogués anar a la universitat.

El pas per la presó de Lleida el va marcar respecte de l’empresariat de premsa barceloní. Li va costar molt trobar una feina estable en un diari. Però aquesta marginació es va trencar el 1972 quan va entrar a col·laborar a Tele/eXpres amb una columna diària «Del alfiler al elefante» que va tenir un èxit immediat entre els lectors del diari i va ser causa d’alguns maldecaps dels seus caps a la Redacció que intentaven que tot anés el millor possible. Però un comentari irònic sobre l’Opus va generar el daltabaix i va desencadenar la fúria dels vigilants de l’ortodòxia al Ministeri. L’ordre va ser clara i radical. Vázquez havia de deixar de publicar. A l’hora de la veritat, la suspensió va ser temporal i Godó, el principal accionista del diari, va decidir seguir pagant-li la col·laboració. En tot cas, això el va empènyer a tornar a les tasques redaccionals alimentoses tot i que nimbat ja de l’aura de clarivident analista i observador minuciós de la cultura de masses i popular.

El pas per la presó de Lleida el va marcar per sempre respecte de l’empresariat de premsa barceloní: cap diari li va donar feina a la seva plantilla.

Les primeres passes de MVM com a reporter en la premsa diària també foren truncades pel pacte de la fam. El 1960 comença a col·laborar al diari falangista Solidaridad Nacional. Publica cròniques on dona compte d’esdeveniments protagonitzats per l’alta burgesia barcelonina a la qual aplica la seva mirada d’entomòleg social. MVM ha de desenvolupar-se com a cronista tot mirant de passar inadvertit, però Luys Santamarina, director del diari i cap soi disant pensant de la intel·lectualitat falangista barcelonina no li treu l’ull de sobre. El considera sospitós en tenir present la seva detenció el 1959 i el 1962 el fa fora quan és empresonat per donar suport a una vaga minera a Astúries.

El van condemnar a tres anys de presó, però només en va complir 18 mesos gràcies a un indult demanat pel papa Joan XXIII. En aquest temps redacta el seu Informe sobre la información. I ja no torna a posar els peus en una redacció fins que el 1965 s’incorpora al setmanari Siglo XX, que només dura vuit mesos a causa a l’aplicació de la Llei de Premsa ideada per Fraga. Comença aleshores un pelegrinatge per les editorials, tot duent tatuada la lletra escarlata d’empestat, i és per això que s’exercita aleshores en l’ús del pseudònim, com el de Jack el Decorador en la revista Hogares Modernos, on aplica la seva mirada cada cop més crítica sobre aspectes de la vida quotidiana que semblen foteses però que, poc més tard, revelaran la importància del paper de la cultura pop en la vida de les persones.

PUBLICITAT

Una mirada contra la frivolitat

La mirada crítica de MVM es dirigeix no només a la frivolitat de les classes benestants sinó a la de la mateixa esquerra organitzada que s’entesta a no comprendre els canvis de fons que el capitalisme està operant en la vida quotidiana dels ciutadans. La concepció del món de MVM és fruit de desenganys successius i de la recerca de noves sensibilitats que reflecteixin els canvis que s’esdevenen a fora. El fet que la seva primera novel·la, militant i combativa, vagi a parar al calaix un cop rebutjada pel premi Biblioteca Breve ens parla del canvi de rumb que experimentarà la seva escriptura. Els desenganys ideològics i polítics, la necessitat de guanyar-se el pa amb la suor de la màquina d’escriure i l’expulsió dels mitjans subratllada per l’estigmatització converteixen MVM en el darrer soldat japonès que resisteix en la selva després de l’armistici.

El supervivent ha tingut la fortuna d’escriure a la revista Triunfo gràcies a la visió de César Alonso de los Ríos, i allà s’endú la seva polimatia amb els corresponents pseudònims: Sixto Cámara, Luís Dávila, Baronesa d’Orcy, Manolo V el Empecinado. L’eclosió del seu talent s’esdevindrà amb la sèrie Crónica sentimental de España, en la qual destaca el rerefons d’una cultura popular –la copla, el futbol, la sensibilitat pop–que contrasta amb la cultura acadèmica del cercle intel·lectual que intueix que en això no hi ha frivolitat sinó percepció de quelcom que se’ls escapa. I exercita la seva ploma irònica per a endinsar-se en una visió de la realitat no dogmàtica, atesa la difícil naturalesa d’una actualitat que s’expressa sota el camuflatge de la cultura de masses assumida pel neocapitalisme. Ho veiem en una de les seves primeres novel·les, Yo maté a Kennedy, on neix el personatge de Pepe Carvalho.

Carvalho com a ninot de ventríloc

MVM se servirà de Carvalho amb motiu d’una juguesca en un grup d’amics: a veure qui escriurà abans una novel·la negra. L’antic redactor d’editorials a tant la peça traurà suc de les seves lectures de Dashiell Hammett i Raymond Chandler i produirà un artefacte entretingut i regalimant d’ironia, nostàlgia, pietat pels desvalguts i furibund amb els qui s’aprofiten dels febles. En aquell temps a Barcelona li plau veure’s a si mateixa en clau lúdica i MVM no menysté aquest esperit: sap que la gauche divine és alguna cosa més que una manera distingida d’entretenir-se, doncs des del Bocaccio, el seu centre de reunió de moda, s’ha donat suport a accions antifranquistes com la fundació del sindicat d’estudiants o la protesta per les condemnes a mort en el procés de Burgos. De seguida s’adona que Carvalho és més útil com a ninot de ventríloc que el seu primigeni manifest de protesta en forma de novel·la d’aventures polititzada. I s’adona també que el personatge actua com un calidoscopi en el qual cadascú es pot veure reflectit tal com li agradaria veure’s i ser vist.

MVM, a còpia de treballar com un posseït y de mirar en cercle com els camaleons, aprèn a veure, i ens llega, ja el 1970, la clau per a entendre el procés experimentat des de la novel·la ara inèdita fins a la maduresa. Es tracta de Manifiesto subnormal, un llibret de 1970 publicat per l’editorial Kairós al qual no fa cas ningú, ni tan sols l’editor, Salvador Pàniker. És un aparent entreteniment que es complau en el joc de miralls de la suposada frivolitat i que és amb la mirada d’ara com ens proporciona les claus de la transformació montalbaniana. El manifiesto es publica dos anys després del cas Heberto Padilla, que commou l’esquerra mundial pel tracte donat a un dissident cubà i que trasllada a l’Havana, renovats, els antics processos de Moscou. Sense aquest xoc no s’entén l’aposta per la «subnormalitat» de MVM, una manera de processar la frustració i un acte d’amargor del qual neix Carvalho.

Retrobarem el nervi humorístic i la iconoclàstia compromesa en la revista Por Favor, un invent seu, del dibuixant Perich i de l’editor creatiu Josep Ilario –el veritable inventor de la revista Interviu– amb el qual MVM gosa plantar cara al franquisme realment subsistent i troba que les riallades susciten més complicitats que els pamflets. Un cop mort l’innomenable el 1975, Josep Ilario s’endú MVM d’acompanyant a l’aventura del Grup Zeta, l’empresari del qual, Antonio Asensio, sap reconèixer el seu geni i, així, MVM entra finalment en plantilla en una redacció periodística. Escriu per a Interviu i dirigeix Primera Plana, revista que avança per l’esquerra l’anterior setmanari. Més tard guanyarà el premi Planeta de la mà del seu Carvalho.

L’enigma esmentat a l’inici d’aquest article ve acompanyat d’un trencaclosques molt maco, que ajuda a entendre certes coses. Que cadascú miri de treure suc als punts següents, i ja em perdonareu el puntillisme.

1. L’original inèdit era en una caixa, que la família es treu de sobre quan dona el fons MVM a la Biblioteca de Catalunya. Ni tan sols furguen ni rebusquen en el corpus d’aquest patrimoni, contingut en caixes, abans d’exportar-lo.

2. Una biblioteca no és un magatzem o unes golfes, els seus continguts hi són per a ser catalogats i consultats. Porta feina revisar aquest material, però dues dècades semblen prou temps per a esgratinyar una micona.

3. L’original és descobert no per cap estudiós del país, sinó per un professor en una universitat neozelandesa.

4. Cap membre del jurat del Biblioteca Breve de l’època no n’ha dit ni fava; tampoc no sembla que se’ls hagi demanat. Que vint anys no són res, i mira que una caixa fa embalum.