La noblesa de l’ofici d’escriptor, com deia Albert Camus, radica en la resistència a l’opressió i per tant en el consentiment de la soledat. Hannah Arendt (1906-1975) podria haver fet seva aquesta frase, ja que des de ben jove va relacionar la seva vocació intel·lectual amb la consciència d’aïllament i hostilitat. Criada a Königsberg –la ciutat de Kant i capital de la Prússia oriental– en una família de jueus assimilats i sense gaire tradició religiosa, Arendt no va tenir notícia de la seva diferència ètnica fins que a l’escola va patir uns primers insults racistes. No seria, però, fins als anys vint, amb l’organització nazi de l’antisemitisme, que Arendt s’adonaria que la seva condició de jueva constituïa un problema polític que l’obligava a actuar en conseqüència.

Després d’aquest primer estranyament, que la va perseguir tota la vida i que va determinar les seves reflexions sobre els drets de ciutadania, Arendt també va patir un profund desencís respecte al que havia estat la seva educació acadèmica. Formada a Marburg, Heidelberg i Friburg en filosofia, teologia i filologia grega amb els millors professors del moment, entre ells Heidegger, Jaspers i Bultmann, a partir de 1933 va experimentar un fort rebuig contra el món intel·lectual alemany. La connivència, especialment de Heidegger amb els nazis, durant el seu mandat com a rector de la Universitat de Friburg, va ser un cop molt dur. Heidegger, a més del seu mestre més influent, havia estat amant seu, cosa que va agreujar la seva experiència d’alienació.

De cop i volta, Arendt es va veure atacada com a jueva i estranyada dins el cercle dels filòsofs. Anys més tard, ella mateixa recordaria com havia deixat Alemanya convençuda que mai més no tornaria a relacionar-se amb el món intel·lectual. No havia oblidat que molts dels que havien caigut al parany de Hitler eren grans pensadors amb idees molt sofisticades que estaven per damunt de la gent, mentre que d’altres que s’havien oposat als nazis d’una manera contundent no tenien res a veure amb la filosofia i el pensament. Arendt no va oblidar mai aquesta diferència moral.

 

Exiliada als Estats Units

La suspicàcia cap a la filosofia –que des del procés contra Sòcrates s’havia declarat hostil a la democràcia– va animar Hannah Arendt a dedicar-se a la teoria política, canviant l’alemany per l’anglès. Exiliada als Estats Units, país del qual acabaria obtenint la ciutadania, Arendt va invertir els seus dots intel·lectuals a tractar d’esbrinar les causes del totalitarisme que l’havia expulsat del seu país i de la seva llengua materna i, en general, a la tasca de reformular els fonaments de la convivència democràtica.

Molts dels que havien caigut al parany de Hitler eren grans pensadors amb idees sofisticades que estaven per damunt de la gent.

En aquesta nova faceta, però, Arendt seguiria sent una rara avis, escrivint en un anglès distorsionat per la sintaxi alemanya, gosant discutir amb historiadors, sociòlegs i politòlegs sense pertànyer pròpiament als seus cercles i fent sentir la seva veu dins la comunitat intel·lectual de Nova York, amb la qual no va deixar mai de tenir-hi les seves friccions.

La publicació, el 1951, d’Els orígens del totalitarisme va consolidar el seu prestigi internacional, però també va posar en guàrdia els seus primers detractors. El llibre va ser criticat per la falta de coherència entre les seves tres parts –antisemitisme, imperialisme i totalitarisme–, un retret propi dels historiadors que no acceptaven el punt de vista d’algú que en el fons seguia sent una filòsofa, deixeble de Heidegger i còmplice de Walter Benjamin, que en realitat volia destruir el moviment totalitari i no conservar-lo en un còmode relat historicista. Per altra banda, el seu estudi també va ser polèmic per la pionera vinculació entre nazisme i estalinisme. Parlar en aquells anys dels elements totalitaris del marxisme era encara una insolència difícil de pair per molts intel·lectuals europeus.

 

Nostàlgia del món de la diàspora
La seva relació amb la causa jueva també va conèixer tensions al llarg dels anys. Des d’unes inicials simpaties sionistes, desenvolupades sobretot durant el seu primer exili a França, que fins i tot la van portar a fer un viatge a Palestina, Arendt, a partir de la creació de l’Estat d’Israel el 1948, no va deixar de formular crítiques a la política de la nova nació, allunyant-se cada vegada més del sionisme però sense passar-se tampoc a les files militants dels seus opositors. En el fons hi havia per part seva una nostàlgia del món jueu de la diàspora que ella mateixa havia conegut en la seva infància, un tipus d’humanitat propi dels pobles oprimits que, com va dir en el discurs de recepció del Premi Lessing, no sol sobreviure «ni cinc minuts» a l’alliberament.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

No és estrany, doncs, que la publicació d’Eichmann a Jerusalem (1963) desfermés una polèmica que la va acompanyar fins al final i que no s’ha apaivagat mai del tot. La seva forma d’aproximar-se al cas i les tesis que va defensar van posar de manifest el seu preuat denken ohne Geländer, un pensar sense baranes que en aquest cas li va costar molt car. La virulència dels atacs que va rebre –amb un diluvi de cartes al seu domicili, articles molt violents a la premsa acusant-la de defensar la Gestapo, circulars de l’Anti-Defamation League animant tots els rabins a predicar contra ella– constitueixen un precedent dels actuals linxaments mediàtics, quan algú gosa posar en dubte algun dogma sacralitzat per la societat benpensant.

La ‘Shoah’ era per a Arendt el resultat d’una catàstrofe moral induïda per la suma de petites irresponsabilitats de molta gent normal i respectable que simplement s’havia negat a jutjar, provocant, amb la seva incapacitat de relacionar la seva indiferència i el patiment de milions d’innocents, un mal infinit.

El judici d’Adolf Eichmann va ser a més la primera oportunitat que Ben Gurion va tenir a Israel per mostrar a la comunitat internacional la barbàrie nazi. Qualsevol interpretació dels fets que es desviés mínimament del relat oficial era considerada, doncs, un acte de fastigós antisemitisme. Per acabar de complicar les coses, a més, Arendt havia reprès des del 1950 la relació amb Heidegger, a qui semblava haver perdonat i el prestigi del qual va ajudar a restituir dins el món acadèmic americà.

Encara avui en dia, la idea de la «banalitat del mal» associada a un genocida com Adolf Eichmann desperta tota mena de fúries, també a la premsa del nostre país, on la qüestió se sol tractar amb una lleugeresa insuportable. El problema comença per atribuir-li a Arendt afirmacions que no es troben al seu reportatge. Més que l’antisemitisme d’Eichmann, el que a ella li interessa és remarcar que la seva implicació en l’extermini no obeïa a un odi profund i fanàtic contra el poble jueu.

Més complicada és la qüestió dels Judenräte, els consells jueus als quals els nazis van obligar a cooperar en les tasques d’organització. En aquest punt, Arendt es va basar en el monumental La destrucció dels jueus europeus (1961) de Raul Hilberg, una minuciosa recerca de tot l’aparat administratiu que va fer possible la Shoah. Tot i que al seu llibre es refereix en diverses ocasions a l’obra de Hilberg, Arendt, el 1959, n’havia desaconsellat la publicació en un informe per a la Princeton University Press. Després de la publicació d’Eichmann, però, va insistir que el llibre s’havia de reeditar, ja que el considerava una obra molt valuosa.

La connivència de Heidegger amb els nazis, durant el seu mandat com a rector de la Universitat de Friburg, va ser un cop molt dur.

No s’entén la sobtada diferència de criteri i la seva actitud sembla reprovable, però del que no hi ha dubte és del fet que Arendt va basar les seves conclusions en una interpretació molt arriscada de la informació recollida per Hilberg, que també va ser objecte d’atacs per haver parlat de la col·laboració dels consells jueus. Hilberg, en canvi, sempre es va mostrar molt crític tant amb la idea de la banalitat del mal com amb el judici d’Arendt sobre els Judenräte.

Eichmann a Jerusalem va ser un llibre escrit en sis mesos, en un rapte d’eufòria, segons va explicar la mateixa autora. Tot i que Arendt es va documentar i va llegir milers de pàgines d’informes, el seu relat passa per alt molts detalls històrics per defensar les seves tesis, que per altra banda no acaben d’estar desenvolupades amb la profunditat que exigirien les seves brillants i originals afirmacions.

Pel que fa als consells jueus, a l’època ja hi havia documentació suficient al seu abast que podria haver-la obligat a matisar algunes qüestions o a mostrar-se menys segura a l’hora de defensar, per exemple, que si el poble jueu no hagués estat tan ben organitzat, la xifra de víctimes hauria sigut bastant inferior. Molts, a més, no li van perdonar que fes servir un to irònic i fins i tot sarcàstic per parlar d’una història tan tràgica i dolorosa, acusació a la qual ella va contestar dient que contra això no hi podia fer res perquè tenia a veure amb la seva persona i amb la seva forma de ser.

 

Preguntes pertinents i complexes

Malgrat tot, cal preguntar-se perquè, seixanta anys després de la seva publicació, Eichmann a Jerusalem segueix sent un llibre polèmic i viu, tot i la ingent bibliografia publicada tant sobre la personalitat d’Adolf Eichmann com sobre els detalls burocràtics de l’extermini. Per què el llibre simplement no s’ha oblidat? Al meu entendre la raó està en el fet que la seva pregunta sobre el mal després d’Ausch-witz segueix sent pertinent i enormement complexa.

A una de les crítiques més severes però alhora més ponderades que el reportatge va rebre a l’època, Norman Podhoretz concloïa que els crims dels quals Eichmann era responsable s’havien d’atribuir a la insània mental i no a res de trivial. I aquí està el quid de la qüestió. La mateixa Arendt, a la seva correspondència amb Jaspers, va admetre que a Els orígens del totalitarisme havia exagerat la importància de la ideologia en el terror, contribuint a la generalitzada teoria que el genocidi totalitari desafiava la possibilitat del judici humà, passant a formar part d’alguna cosa més aviat monstruosa.

La publicació d’‘Eichmann a Jerusalem’ (1963) va desfermar una polèmica que la va acompanyar sempre.

En una sèrie de conferències que va donar a finals dels 60, publicades pòstumament i que s’haurien d’incloure a les noves edicions d’Eichmann a Jerusalem, Arendt va voler aprofundir en la qüestió de la banalitat del mal, relacionant-lo amb la responsabilitat i el judici, per a ella la facultat espiritual més important, perquè té a veure principalment amb la llibertat (Responsabilidad y juicio, Barcelona, Paidós, 2007).

 

Un mal infinit

La conversa amb un mateix, teoritzada per primera vegada per Sòcrates, és un assaig del diàleg que un estableix al llarg de la seva vida amb els altres, la companyia dels quals tria en un acte que és en si el fonament de la cultura i de la civilització. Els models humans i estètics en què un es vol reflectir determinen les decisions sobre el bé i el mal que es prenen a cada situació. La capacitat de jutjar particulars, a diferència del pur pensar que navega entre abstraccions, és la suprema facultat política perquè afecta tant els altres com un mateix.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Arendt es va fixar en el fet que tots els que es van negar a cooperar amb els nazis, ja es tractés de l’Adam Czerniakow, líder del consell jueu de Varsòvia, que es va suïcidar quan va veure que no podia fer res contra les deportacions massives, o de dos joves germans hongaresos, treballadors del camp i sense formació, que van pagar amb la vida el rebuig a obeir els nazis, tenien en comú la negativa categòrica a convertir-se en còmplices d’una atrocitat, simplement perquè no volien passar la resta dels seus dies en companyia dels criminals en què s’haurien convertit.

D’acord amb aquest raonament, la Shoah era per a Hannah Arendt el resultat d’una catàstrofe moral induïda per la suma de petites irresponsabilitats de molta gent normal i respectable que simplement s’havia negat a jutjar, provocant, amb la seva incapacitat de relacionar la seva indiferència i el patiment de milions d’innocents, un mal infinit. I és en aquesta renúncia a jutjar on radica la veritable banalitat del mal en un món sense Déu.

Gràcies a la polèmica sobre el seu llibre, Arendt es va passar els darrers anys de la seva vida reflexionant, cada vegada més sola i repudiada, sobre el problema del mal, fins al punt que la qüestió la va obligar a tornar a la filosofia. El darrer capítol de La vida de l’esperit (1977), que va quedar inconclús a la seva mort, hauria estat dedicat a definir la funció del judici, seguint Kant –el seu filòsof predilecte i l’únic que no s’havia mostrat hostil a la política– i reivindicant la rellevància de la imaginació com a múscul moral que a l’hora de jutjar ens permet de posar-nos al lloc de l’altre. D’aquí la importància que sempre va donar a la literatura, especialment a la narrativa, to enlarge one’s mind, per ampliar la pròpia consciència.

La seva pregunta sobre el mal després d’Auschwitz segueix sent pertinent i enormement complexa.

El judici paral·lel que va emprendre contra Adolf Eichmann i la societat que l’envoltava posa de manifest, en definitiva, fins a quin punt Hannah Arendt estava honrant les seves arrels. La severitat amb què va parlar dels consells jueus té a veure amb l’ètica hebrea més implacable, mentre que la qüestió de la banalitat del mal vol restituir, mirant als ulls dels assassins, la tradició filosòfica alemanya, el fracàs de la qual enfront de l’horror en realitat no va superar mai.