Els resultats del 12 de maig ens situen en un punt de partida nou. Són un tall definitiu amb el que havíem tingut des de la tardor de 2012, quan l’astúcia de l’aleshores president Mas el va fer emprendre un camí incert que ha acabat ara i que ha deixat Catalunya estripada, farta, ranquejant i desorientada. La ressaca del procés ha estat dura i difícil de pair, i ho seguirà sent, perquè els seus efectes no han acabat automàticament amb el resultat d’aquestes eleccions.

El postprocés ha estat un període letàrgic, una mena de malson allargassat, amb episodis esporàdics on semblava que el procés podria arribar a reviure (els aldarulls de novembre de 2019), tot i que la tendència de fons fos clarament depressiva, desmobilitzadora, amb un cansament creixent per part de tots els segments, específicament l’independentisme, que s’arrossegava mogut més per l’esma que per l’embranzida o la convicció.

El moviment s’havia aturat feia temps, perduts en la memòria els dies de glòria. El primer aniversari de l’1-O havia congregat 180.000 persones, el de l’any següent 18.000, i el mateix passà amb les concentracions de les diades. Un milió el 2018, sis-cents mil el 2019. Per a qualsevol que ho volgués veure (i no tothom volia), la cosa no donava més de si. També electoralment. Dels dos milions de vots de les eleccions al Parlament de 2015 i 2017 s’havia passat als 1,4 milions de 2021, i dels 1,6 de les generals de novembre de 2019 (en plena sacsejada per la sentència) als menys d’un milió de 2023.

L’impuls s’havia esgotat. L’horitzó d’una independència abastable en un termini breu, la promesa d’una utopia indolora, de l’acràcia feliç d’una Catalunya finalment alliberada del pes mort d’una Espanya autoritària, s’anava allunyant irremissiblement. El 2017, dels que volien que el procés acabés amb la independència el 40 % creien que, efectivament, culminaria amb l’autodeterminació, segons les dades dels sondeigs de l’ICPS. Sis anys més tard, només el 12 % d’aquests creia que el procés tindria com a resultat la independència. En sis anys s’havia passat de la promesa realitzable al somni trencat i les il·lusions perdudes.

És en aquest context que cal situar les eleccions al Parlament d’aquest 2024. Certament, els resultats de les eleccions generals de fa un any van situar els independentistes en una posició decisiva per a la conformació de majories al Congrés, el que va provocar el miratge (alimentat) d’un ressorgiment de l’independentisme, d’un retorn a la seva antiga força, quan en realitat el suport electoral als partits independentistes havia tocat terra. Calia retrotreure’s tan lluny com 1982 per trobar un resultat tan dolent com el del conjunt dels partits independentistes a les generals de 2023.

 

Fatiga persistent

La clau d’aquestes eleccions al Parlament era si l’independentisme podia revitalitzar la seva base electoral més enllà del miratge del seu renovat paper decisiu a l’arena general. A la convocatòria de 2021, prop de 700.000 votants independentistes s’havien quedat a casa. La majoria havien optat pel PSC a les generals de 2023 com la millor manera d’evitar un govern de la dreta i la ultradreta. I ara? Què farien? Com podia l’independentisme convèncer-los de tornar a confiar-hi? I com podia fer-ho en un context en el qual l’esquer de la independència (el «tornarem a fer-ho») ja no funcionava?

L’aposta més clara de superació del marc del procés fou la d’ERC, que des de 2021 ha intentat recuperar el seu vot perdut sobre la base de la «Generalitat republicana» apel·lant al bon govern, sense renunciar a certa èpica (el primer president republicà des de Companys). A la vista del resultat, la jugada els ha sortit desastrosament malament. Els motius són diversos. En primer lloc, i principalment, perquè la base sobre la qual ERC havia construït la seva aposta s’ha demostrat molt poc sòlida. Ni el Govern ni la figura d’Aragonès com a president han assolit mai un suport apreciable, fora dels límits dels votants (i no tots) republicans. La mitjana de valoració de la gestió del Govern no ha superat en aquests tres anys el 4,5 en una escala de 0 a 10, segons el CEO.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La flamant «Generalitat republicana» ha obtingut una nota similar a la Generalitat de Quim Torra, cosa que no diu gaire a favor de la gestió d’ERC. Pel que fa a la presidència, Aragonès no ha estat mai un president ben valorat. Certament, les seves notes són millors que les del seu directe predecessor, però no ha superat mai l’aprovat. Encara més, Aragonès obté entre els votants propis la pitjor nota de tots els presidents des de Maragall.

Això últim no és imputable completament a Aragonès. Malgrat haver estat investit com a president de la Generalitat, no ha tingut mai el lideratge intern del seu partit, que ha conservat Oriol Junqueras. Aquest fet, les traces del qual es podien observar a les enquestes (on Junqueras era sistemàticament molt més valorat que Aragonès entre els votants republicans), casava malament amb l’estratègia electoral d’ERC.

Malgrat haver estat investit com a president de la Generalitat, Aragonès no ha tingut mai el lideratge intern del seu partit, que ha conservat Oriol Junqueras.

Per si això no fos prou, les enquestes semblen haver tingut un paper determinant en el capteniment final d’una part significativa d’aquells indecisos de l’entorn d’ERC. La insistència, a mesura que avançava la campanya, que l’elecció anava d’Illa o Puigdemont, possiblement va impedir que una part acabés optant per la llista d’Aragonès, convençuts de la inutilitat de donar-li suport.

El clar guanyador de la disputa interna de l’independentisme ha estat Junts i Puigdemont. Si es tenen en compte les eleccions celebrades des de 2014, ERC i els exconvergents han anat passant-se al davant els uns als altres, sense acabar de definir un clar guanyador en la seva pugna. Per un moment va semblar, el 2019, que els republicans aconseguien desempallegar-se de Junts, però fou un miratge. A les europees d’aquell mateix any, Puigdemont aconseguia avançar-los clarament. Curiosament, la distància entre els uns i els altres en aquelles eleccions és gairebé idèntica a la que hi ha hagut ara.

 

Un Junts ‘preprocessista’?

Si l’objectiu d’ERC en aquesta convocatòria era engrandir l’avantatge que havien obtingut el 2021 (mínim, 35.000 sufragis), el seu fracàs ha estat rotund i l’èxit de Junts esclatant. Puigdemont els ha tornat a robar la cartera. Ara bé, deduir d’això que ha guanyat el procés, com si la proposta restauracionista de l’expresident fos efectivament el retorn del comptador a 2017, és equivocar-se. L’oferta electoral de Junts no era trencadora, no proposava un retorn a la confrontació al límit que va dominar l’última fase del procés. Ben al contrari, l’aposta per la restauració només era el vistós paper de cel·lofana que embolcallava quelcom més prosaic, menys èpic: el retorn (amb matisos) del vell plantejament convergent, segons el qual la tasca principal del Govern de la Generalitat consisteix a enfrontar-se al Govern central per aconseguir més recursos i més competències.

La insistència, a mesura que avançava la campanya, que l’elecció anava d’Illa o Puigdemont, possiblement va impedir que una part acabés optant per la llista d’Aragonès.

En aquestes eleccions, Junts han estat prou llestos per no respondre a l’aposta d’ERC per la governabilitat amb una campanya de nostàlgia processista. Tàcitament, Junts també ha acceptat la fi del procés i el cansament de les bases independentistes, així que han tornat a treure del calaix el llibret clàssic, plantejant l’elecció en el camp independentista en una disjuntiva entre una Generalitat «mesella amb Madrid» (ERC) o una de reivindicativa. De què? Del referèndum d’autodeterminació o el pacte fiscal? I ca! En la bona tradició convergent, les coses a reivindicar han quedat en la boira incerta dels sobreentesos.

Per a desgràcia d’ERC (i això també explica part de la seva ensulsiada), el PSC sí que ha recollit el guant i ha aprofitat el marc definit pels republicans en aquestes eleccions per desplegar una campanya sobre la governabilitat («força per governar»), que ha acabat arrossegant una porció d’exvotants d’ERC (que, possiblement, ja havien votat socialista a les passades generals).

El ‘procés’ fou la manera que tingué el lideratge convergent d’evitar diverses crisis concatenades que amenaçaven la seva continuïtat com a partit dominant.

De manera que en aquestes eleccions s’han produït diverses converses en paral·lel. La que enfrontava ERC i els socialistes sobre les polítiques i el Govern (amb la participació esforçada dels Comuns), la que proposava Junts sobre la capacitat de «tocar el voraviu» al Govern central i la que han desplegat PP i Vox (i un voluntariós Carrizosa) sobre la necessitat de fer fora Sánchez del Govern per les seves «claudicacions» enfront de l’independentisme.

La pirueta final d’aquestes eleccions que han certificat l’enterrament del procés és que s’ha complert l’objectiu pel qual se’l va fer néixer: evitar la desaparició de Convergència. En origen, a la llunyana tardor de 2012, el procés fou la manera que tingué el lideratge convergent d’evitar diverses crisis concatenades que amenaçaven la seva continuïtat com a partit dominant (la resposta a les retallades i el moviment del 15-M, la desaparició de la seva influència a Madrid, l’amenaça d’un sorpasso per part d’ERC, la corrupció). Després, el procés cobrà vida pròpia i Mas i els seus es van veure sobrepassats en el seu infructuós intent per controlar-lo en les seves diverses mutacions. La ironia que ha deixat el 12 de maig és que Convergència, que va fer néixer el procés, no l’hagi matat, sinó que hagi sobreviscut al seu enterrament en millor forma que el seu rival directe, ERC.

 

Catalunya davant del mirall

Arran de la reforma de l’Estatut, Jordi Pujol va dir que Catalunya s’havia mirat al mirall i no s’havia agradat. La frase, com totes les que pronuncia Pujol, tenia un quelcom d’admonició pastoral a la congregació. No us hi mireu, al mirall, perquè pot tornar-vos una imatge que no sigui la que voleu veure-hi. Catalunya ja sap com és, no necessita mirar-se al mirall. En el fons, l’obra de Pujol i els seus més de vint anys al govern va consistir en la construcció d’una imatge ideal del país, preservada de qualsevol mirall. Catalunya, com la reina de Blancaneu només acceptava que el seu espill màgic li respongués una sola cosa: que ella és la més bella del regne.

La ironia que ha deixat el 12 de maig és que Convergència, que va fer néixer el ‘procés’, no l’hagi matat, sinó que hagi sobreviscut al seu enterrament en millor forma que el seu rival directe, ERC.

La dècada del procés es pot entendre com un temps en el qual Catalunya ha seguit emmirallant-se en allò que volia ser, o que creia ser, o que seria si no fos pel llast que li suposa el pes mort d’Espanya, vivint en la fantasia que les coses són pel sol fet de voler-les. Un exemple mundial de civilitat, democràcia, progrés, europeisme i bondat. Un mite que ha resistit els informes PISA, l’estat de la sanitat pública, la caiguda de la inversió, l’estrangulament immobiliari, el gripatge de l’ascensor social.

Enterrar el procés i obrir finalment una nova etapa també vol dir això: mirar-se al mirall per saber què realment som com el primer pas ineludible per poder canviar-ho, sense que això signifiqui ser menys patriota ni estimar-se menys el país. Al contrari.

Aquest és el repte que haurà d’afrontar el nou govern. Aquest és el mandat que, sigui per activa o per passiva, li han encarregat. L’enterrament efectiu del procés, el desmuntatge de l’extraordinària bastida que l’ha sostingut, no serà senzill ni fàcil ni ràpid, però s’ha d’abordar amb fermesa si es vol efectivament passar pàgina, si no es vol continuar vivint d’esquena al mirall.