Cap escriptor no haurà rebut tants reconeixements públics, premis, títols i distincions com el peruà i espanyol Mario Vargas Llosa, tot comptat, més de tres-cents, inclosos 73 doctorats honoris causa fins al 2022. A parer de la revista Foreing Policy figura entre els cent intel·lectuals més destacats i influents. El recompte importa perquè honora el personatge i perquè els detractors l’acusen d’utilitzar els reconeixements amb intenció espúria.

Vargas Llosa aprofitaria la fama –qualsevulla cosa que digui o faci tindrà un ressò assegurat– per col·locar no pas l’obra literària –que també–, sinó les idees polítiques, al centre de les quals situa el seu liberalisme militant, és el que li retreuen els detractors, sobretot els de l’espectre ideològic de l’esquerra, però tampoc no falten els retrets procedents de la dreta.

El cert és que no amaga el seu posicionament ideològic. Home públic, de paraula acurada i a voltes acerada, rostre atractiu, envelliment patriarcal, posat tranquil, revestit de l’autoritat que li atorga una prosa hipnòtica i fascinant, beneïda amb el Premi Nobel de Literatura (2010), Vargas Llosa es prodiga en conferències, celebracions, entrevistes i col·loquis per tot el món hispànic i més enllà. I sempre s’ho fa venir bé per declarar-se liberal i exalçar els principis i valors del liberalisme des d’una òptica molt personal.

Ho fa d’una manera pedagògica no exempta de la fermesa del polemista, posant-se sovint com a exemple estimulant d’una evolució ideològica que va de «la utopia a la llibertat», títol d’una seva conferència i tesi repetida als seus llibres, fins i tot als amarats de realisme màgic, que també tenen molt d’autobiografia existencial. Una tesi, aquesta, que conté dues refinades trampes intel·lectuals, una a l’inici de la travessia, la (falsa) utopia, l’altra a l’arribada, la (falsa) llibertat.

PUBLICITAT

Vargas Llosa narra el seu camí de Damasc sense malparlar d’on procedeix ni dels qui foren, un moment o altre, companys de viatge intel·lectual, sense estalviar-los la crítica, quan cal, com ara a Jean-Paul Sartre al qual agraeix haver-lo ajudat a distanciar-se del comunisme i de qui se’n distancià ell perquè Sartre fou ambigu o críptic, parfois insaisissable, però no fou mai complaent amb el liberalisme. Una elegància que no tots saben mantenir en el camí de Damasc.

No es cansa de recordar àdhuc amb un to de complicitat romanent que «el socialismo era la mejor manera de luchar contra la injustícia, la corrupción, la dictadura, para un joven latinoamericano de mi generación». Per això, entra a Cahuide, l’organització que per sobreviure havia adoptat el perseguit partit comunista peruà; s’hi quedà no gaire temps ni gaire convençut, en paraules que atribueix a un amic veneçolà «éramos pocos, pero muy sectarios». Una militància apagada, ni la feblesa del partit ni la despietada repressió del règim dictatorial de Manuel Odría Amoretti (1948-1956) permetien grans accions, però va ser un temps de formació en marxisme i de debats intensos.

Caure del cavall

En el camí de Damasc fa la llarga marrada de Cuba, allà, sopar col·lectiu de sol a sol amb Fidel Castro inclòs, cau definitivament del cavall. La revolució cubana de la qual havia estat un partidari entusiasta li acabà semblant un miratge, la llibertat promesa una espera inútil, l’esperança per a Llatinoamèrica una utopia, el socialisme i la dura realitat de la revolució cubana –tots dos idealitzats, falsos doncs– entraren en conflicte i mai més no s’han reconciliat en l’esperit de Vargas Llosa.

L’arribada, de què tant presumeix, no ha estat a la llibertat, sinó al liberalisme –no és el mateix–, alhora que concep el liberalisme com una apropiació desconsiderada de la llibertat, com si no n’hi hagués cap més. En aquest punt, la trampa perd finesa, i ell, elegància.

Segons Vargas Llosa, la llibertat equiparada a liberalisme –escoltant-lo, diries que ell, un purista de la llengua, confon els dos vocables– és omnicomprensiva, tots els avenços socials serien una conquesta de la llibertat (liberal). És cert que la llibertat sempre és a la base de totes les conquestes socials, però no sols la llibertat del liberalisme, també hi són totes les llibertats que s’han succeït en les creacions de l’homo politicus. Que moltes llibertats s’hagin torçat –entre altres, la llibertat de la utopia comunista–, o estroncat i siguin eixorques en progrés, no invalida el principi de la llibertat com a fonament de les conquestes ininterrompudes de la humanitat al llarg de la història, sempre insuficients, sempre a la recerca de nous horitzons.

La idea de llibertat que Vargas Llosa absolutitza comprèn també la llibertat d’explotació i totes les possibilitats de negació de l’altre. Si n’hi hagués algun dubte, car amb la seva retòrica seductora no deixa de manifestar-se conscient de la desigualtat social i del patiment que causa, Vargas Llosa es pronuncia sense embuts per l’«Estat mínim», pel mercat en llibertat, en la línia de les polítiques admirades de Margaret Thatcher i Ronald Reagan.

PUBLICITAT

Val a dir que en l’ample i diversificat món del liberalisme s’hi troben variants que comparteixen l’exigència ètica d’un creixement i un desenvolupament social equilibrat, bo i reduint –no evitant mai, aquesta és la limitació del liberalisme– l’opressió dels desposseïts pels guanyadors en el joc de l’economia.

«Es preferible la desigualdad»

Tanmateix, l’opressió, que no pot desconèixer per la seva primigènia formació en marxisme, no és la primera preocupació de Vargas Llosa, que es decanta per la sacralització de la llibertat, fins al punt de compartir, segons l’assagista Eloy Urroz, la cruesa del criteri implícit o declarat en el sentit «que no existe la igualdad y de que es preferible la desigualdad, pues ésta fomenta, entre otras, la competencia y el capitalismo, sin el cual no habría industria, producción y, por tanto, tampoco el tiempo (y el productivo ocio) para el estudio, la educación, el arte, la creación y el pensamiento.» («Utopías y distopías». Revista de la Universidad de México, novembre de 2018).

Criteri perfectament deduïble de La llamada de la Tribu, el llibre més ideològicament autobiogràfic, una apologia dels set autors liberals que en reiterada confessió més l’han influït (Adam Smith, José Ortega y Gasset, Friedrich August von Hayek, Karl Popper, Raymond Aron, Isaiah Berlin, Jean-François Revel), de l’obra dels quals fa una lectura enlluernadora i a la vegada exigent, els exigeix la mateixa autenticitat liberal de què ell fa gala, tot descobrint-nos racons insòlits de la ideologia de cadascun, com ara la ingenuïtat d’Ortega y Gasset al qual retreu que no critiqués prou l’intervencionisme natural de l’Estat.

Per a Vargas Llosa el liberalisme no és una ideologia, una idea «deixada de pensar», com Giovanni Sartori la defineix, sinó una doctrina activa en què «nada es absolutamente definitivo», una doctrina oberta com la societat de Karl Popper, màgica com el seu realisme literari, adaptable a les circumstàncies, conformista quant a les condicions materials, però, això sí, estricta pel que fa a les limitacions de la llibertat.

Immarcescible qualitat de la seva prosa

Cal reconèixer que Vargas Llosa és implacable en la condemna de les dictadures passades i presents –«una democracia corrupta es preferible a una dictadura perfecta»–, la de Veneçuela li mereix un especial rebuig per matussera, cosa que no li impedeix donar suport moral i ideològic a homes forts a frec de l’autoritarisme tan freqüents en el panorama polític de Llatinoamèrica. També és implacable amb el menysteniment de la formalitat democràtica i la correcció retòrica, per això, Donald Trump, malgrat el liberalisme que pregona, li va semblar «un presidente tercermundista».

Vargas Llosa no deixa indiferent ningú que el conegui d’escriptor o d’home públic compromès. El seu liberalisme màgic com a solució universal no és versemblant, però la indiscutible i immarcescible qualitat de la seva prosa se sobreposa a qualsevulla deriva política que se li pugui atribuir. El mateix ocorre amb altres dos gegants de les lletres, Jorge Luis Borges i Octavio Paz. Cap dels tres no et treu el gust de llegir-los encara que tinguin controvertides idees polítiques.