Cap escriptor no haurà rebut tants reconeixements públics, premis, títols i distincions com el peruà i espanyol Mario Vargas Llosa, tot comptat, més de tres-cents, inclosos 73 doctorats honoris causa fins al 2022. A parer de la revista Foreing Policy figura entre els cent intel·lectuals més destacats i influents. El recompte importa perquè honora el personatge i perquè els detractors l’acusen d’utilitzar els reconeixements amb intenció espúria.

Vargas Llosa aprofitaria la fama –qualsevulla cosa que digui o faci tindrà un ressò assegurat– per col·locar no pas l’obra literària –que també–, sinó les idees polítiques, al centre de les quals situa el seu liberalisme militant, és el que li retreuen els detractors, sobretot els de l’espectre ideològic de l’esquerra, però tampoc no falten els retrets procedents de la dreta.

El cert és que no amaga el seu posicionament ideològic. Home públic, de paraula acurada i a voltes acerada, rostre atractiu, envelliment patriarcal, posat tranquil, revestit de l’autoritat que li atorga una prosa hipnòtica i fascinant, beneïda amb el Premi Nobel de Literatura (2010), Vargas Llosa es prodiga en conferències, celebracions, entrevistes i col·loquis per tot el món hispànic i més enllà. I sempre s’ho fa venir bé per declarar-se liberal i exalçar els principis i valors del liberalisme des d’una òptica molt personal.

Ho fa d’una manera pedagògica no exempta de la fermesa del polemista, posant-se sovint com a exemple estimulant d’una evolució ideològica que va de «la utopia a la llibertat», títol d’una seva conferència i tesi repetida als seus llibres, fins i tot als amarats de realisme màgic, que també tenen molt d’autobiografia existencial. Una tesi, aquesta, que conté dues refinades trampes intel·lectuals, una a l’inici de la travessia, la (falsa) utopia, l’altra a l’arribada, la (falsa) llibertat.