El títol d’aquesta crònica pot semblar una bajanada, però només ho sembla. És un recordatori per als que des de dins i des de fora del teatre obliden on està situat el Liceu i quina és la realitat en la qual està immers. Un projecte comunitari, i sobretot necessari, com és l’òpera La gata perduda ha servit per recordar-ho. També ha servit per conèixer la riquesa del teixit associatiu que hi ha al Raval i per constatar la implicació del barri en el projecte durant el llarg procés de creació artística (quatre anys). Segons es pot veure al programa de mà (aquesta vegada en paper) en tres pàgines de lletra molt menuda s’hi poden llegir al voltant d’un miler de noms de persones i entitats que hi han pres part, gairebé tres-centes de les quals són cantaires d’onze cors diferents i una setantena, músics de l’Orquestra del Conservatori del Liceu. Entre molts altres noms hi ha el del Taller de Músics, Xamfrà, la cooperativa Top Manta, el Centre Ocupacional Sínia o l’Escola Massana.
La gata perduda té música d’Arnau Tordera, compositor i líder del grup de pop-rock Obeses, i està basada en un llibret original de la dramaturga Victoria Szpunberg el qual ha patit algunes modificacions pel camí. La trama ideada per la dramaturga és senzilla, però eficaç i amb no molts tòpics. Un magnat que viu a la part alta de la ciutat té designis sobre el Raval. Vol convertir el barri en un gran camp de futbol amb sortida al mar (ell serà el president del club) gràcies als diners d’uns saudites que a canvi volen de totes totes el gat de l’escultor Botero que hi ha a la Rambla del Raval. Però, ai las!, el gat, que acaba sent gata, ha desaparegut perquè ha flairat la canallada. El protagonista de l’obra és la gent del Raval que fa una defensa aferrissada del barri.
La partitura té molt de musical i menys d’òpera. Tanmateix, cal posar això al seu lloc. Tordera, que és molt músic, no podia fer una obra de gran dificultat perquè els seus protagonistes, els onze cors, són tots amateurs i tenen orígens, trajectòries i nivells molt diferents. Tampoc podia utilitzar un llenguatge musical massa trencador. El que domina és la melodia amb moments que recorden la música d’Albert Guinovart.
Rocío Martínez, Albert Casals, Marta Infante i el Cor dels Invisibles, en una escena de ‘La gata Perduda’. Fotografia d’A. Bofill.
Wagner i Rossini, batucada i rumba
No hi falten picades d’ullet a òperes del repertori clàssic, de Verdi, Rossini i Wagner. La partitura fa també un recorregut musical pel barri incorporant sons propis del Raval com són la batucada, el heavy metal, la rumba, el tango i sonoritats orientals. Tordera és hàbil en la creació de moments col·lectius com és l’himne Som del Raval.
La part vocal més operística l’ha reservat als papers del magnat (Pau Armengol) i als tres personatges que han de buscar-li el gat que són una arquitecta (Rocío Martínez), un detectiu d’animals (Albert Casals) i una curadora d’art (Marta Infante), cadascun dels quals està associat a moments operístics com són el bel canto, el romanticisme i l’expressionisme.
Els altres intèrprets solistes, Secretari (Joan Sáez), El camell del Raval (Óscar Peñarroya) i La gata (Dianne Ico) són cantants de teatre musical. Ajuntar uns i altres tenia l’inconvenient d’haver d’igualar les veus mitjançant una amplificació la qual no va ser del tot reeixida tot i que les prestacions de totes les veus van ser molt correctes. Alfons Reverté dirigia amb molta solvència l’orquestra dels estudiants del Conservatori, molt implicats en la interpretació de La gata. Cal fer menció de Cristina Colomer, directora d’alguns dels cors que hi intervenien, però que en aquest cas coordinava tota l’enorme massa coral dalt de l’escenari.
La posada en escena la firma Ricard Soler Mallol. L’escenografia és d’Adrià Pinar i el vestuari, de Montse Amenós. La concepció escènica ha de quadrar la història amb el protagonista de l’obra que és un personatge multitudinari el qual a més s’ha de poder moure per l’espai. Una bastida determina diferents àmbits i nivells i ho fa de manera molt funcional. Cal dir que l’aparició dels cors aixecant-se de sota l’escenari en una de les primeres escenes va despertar l’aplaudiment del públic.
I per a aplaudiments, els del final, llargs i plens d’emoció. Eren els d’un públic implicat des del primer minut amb què passava dalt de l’escenari, un públic ben diferent del que és habitual al Liceu. Només per això ja valia la pena aquest projecte comunitari de nova creació, produït pel teatre de La Rambla sota l’empara del programa Traction dedicat a la cocreació per a la transformació social i finançat per la Unió Europea. La llàstima és que només se’n fessin dues representacions. La incògnita és la de saber si aquest tipus de produccions amb el barri en la que el Liceu s’hi ha implicat molt a fons tindran continuïtat. Esperem que sí.
