La temporada del Liceu que comença no hauria de ser una temporada qualsevol. És la del 175è aniversari de la seva creació, però les circumstàncies no són les més afavoridores per dedicar fastos a l’efemèride. Primer, la crisi econòmica amb l’empobriment financer i artístic, després, la pandèmia, han deixat el teatre una mica tocat. Cal dir, però, que la temporada comença amb l’orquestra ben encarrilada i és d’esperar que el nomenament d’un director del cor, després de set anys de provisionalitat al capdavant, millori el que s’havia convertit en la baula més feble del teatre. Comença també amb un parell de polèmiques no exclusivament musicals.

El teatre es va inaugurar el 4 d’abril del 1847, gràcies a la voluntat i empenta de Joaquim de Gispert que havia involucrat els membres del Liceo Filarmónico-Dramático, el teatre i conservatori conegut també com a Liceo de Montesión. Els promotors representaven la nova burgesia liberal catalana, la qual, segons explica l’historiador i crític Roger Alier, tot i pertànyer majoritàriament al sector moderat, combregava amb les noves idees que havien permès desposseir l’Església dels nombrosos convents que hi havia a la ciutat com el dels trinitaris, a la Rambla dels Caputxins, el qual després de la revolta del 1835 havia quedat en estat ruïnós i on s’hi va aixecar el teatre. El Liceu va néixer doncs, ara en paraules de Josep Pons, l’actual director musical, com a teatre urbà, no formava part de la Catalunya carlina i sí de la burgesia barcelonina. Un teatre que, per cert, va néixer sense llotja reial.

La història del Liceu està plena d’òpera, però també d’ensurts, com l’incendi del 1861 (tornaria a cremar el 1994), l’atemptat amb bomba del 1893, diverses crisis de gestió, la Guerra Civil i la gran crisi de supervivència de la qual va sorgir el Consorci del Liceu el 1980 amb l’entrada de les administracions públiques al costat dels propietaris tot i que no es va aconseguir eixugar el dèficit.

‘El Liceu de tots’ que va sorgir després de l’incendi del 1994 i la reconstrucció s’està tancant i no pas metafòricament parlant.

El foc del 1994 va permetre un canvi necessari per a la continuïtat. La Societat del Gran Teatre del Liceu que aplegava els propietaris va cedir la seva titularitat que va passar a ser pública. En l’atmosfera exaltada de la inauguració del teatre reconstruït es va voler obrir, i era de justícia, a la ciutadania i així va néixer l’eslògan El Liceu de tots amb la voluntat que fos un teatre més transversal.

PUBLICITAT

Portes tancades

Ara, però, aquell teatre obert s’està tancant i no pas metafòricament parlant. L’entrada pel carrer de Sant Pau que donava pas a la botiga ja fa temps que està tancada i barrada. L’altra entrada al mateix espai que hi ha la Rambla tampoc porta al teatre. I ara s’ha aixecat una polèmica per la possible intervenció artística de Jaume Plensa que consistiria a posar unes reixes a les arcades que tancarien el vestíbul exterior desmentint més encara allò del Liceu obert. És necessària aquesta intervenció? No ho sembla. Si l’objectiu fos el d’impedir l’accés nocturn dels sense sostre que hi passen la nit arrecerats, la idea seria, a més, reprovable.

Aquells burgesos que van aixecar el teatre fa 175 anys van voler fer el teatre més gran d’Europa amb capacitat per a 3.500 espectadors (alguns a peu dret). Amb el temps va anar perdent aforament, fins que l’Òpera de la Bastilla, el 1989, li va passar per davant. Avui el Liceu, amb 2.292 localitats, segueix sent un dels més grans d’Europa, la qual cosa, sense una segona sala més reduïda, planteja el problema de la seva inadequació per exemple, per a l’òpera antiga, la barroca o fins i tot Mozart i la contemporània les quals, o necessiten un espai més petit perquè sonin bé o tenen un públic més reduït. La idea d’una aliança estratègica entre el teatre i el Museu Hermitage promoguda pel Port de Barcelona que permetria al Liceu tenir aquell segon espai ha aixecat polseguera i prou, perquè sembla que la idea no és viable per a les necessitats del teatre, però ha servit per recordar que cal una segona sala.

I ara parlem de la programació. Després d’una temporada previsible amb un repertori d’allò més repetit, amb la sortosa excepció de Lessons in love and violence, de George Benjamin, i amb tots els entrebancs obligats per la pandèmia, la que ara comença és força més atractiva. Víctor Garcia de Gomar, el director artístic del teatre, hi ha tingut més a dir, s’intueix cap on vol anar, però encara no ha agafat volada.

El segle XX ja és clàssic

És cert que hi haurà quatre obres del segle XX, tres òperes (Ariadne auf Naxos, Pelléas et Mélisande i Wozzeck) i War Requiem de Benjamin Britten escenificat, però són obres que ja s’han vist o escoltat al Liceu. El mateix director artístic reconeix que les tres òperes tenen més de cent anys i que de fet, ja són clàssiques. També té més de cent anys Pierrot Lunaire, d’Arnold Schönberg, que interpretarà Xavier Sabata al Foyer.

La programació de quatre òperes de Mozart, Don Giovanni, Le nozze di Figaro i Cosí fan tutte, amb llibret de Lorenzo da Ponte, i La flauta màgica, ha encès als wagnerians que aquesta temporada estaran a zero. Aquí cal dir que el teatre no ha sabut explicar-se, que ha fallat la comunicació. Poder veure –qui vulgui– el lot Mozart-Da Ponte format per les millors òperes del compositor en dies consecutius és molt poc habitual i té la virtut de permetre entendre i gaudir millor els fruits de l’extraordinària col·laboració d’aquella parella.

Hi ha un altre factor en aquesta proposta que tampoc no s’ha explicat bé. Dirigirà l’orquestra Marc Minkowski i això, en un moment en què el mestre Pons ha renovat la formació de dalt a baix i l’ha portada a una bona qualitat, poder treballar intensament amb un altre director de reconeguda trajectòria no pot fer altra cosa que beneficiar-la. I el mateix es pot dir de la vinguda de Gustavo Dudamel a dirigir La flauta màgica (encara que no en dirigirà totes les representacions) i a fer un intercanvi amb l’orquestra de l’Òpera de París.

A la temporada hi haurà grans noms (Javier Camarena, Piotr Beczala o Sondra Radvanovsky), repertori clàssic (Rigoletto, Norma o La Dama de picas) i força, potser massa, programació cambrística i simfònica, paral·lela o alternativa. El ballet La nit de Sant Joan de Robert Gerhard, un dels més grans compositors que ha donat aquest país, és insuficient pel que fa a la difusió del patrimoni. I el resultat del projecte per a la promoció d’òperes de nova creació és una incògnita a anys vista.

Ana Netrebko, una soprano amb una vinculació gairebé zero amb el teatre, s’encarregarà de la commemoració històrica.

I la commemoració del 175è aniversari? Aquí mana absolutament el calaix i no la història del teatre. El 4 d’abril hi haurà una gran gala amb la superdiva del moment, Ana Netrebko, una soprano amb una vinculació gairebé zero amb el teatre, però que, és de suposar, vendrà totes les localitats a preus d’ensurt. Tota la programació de la temporada està embolcallada amb el concepte de Paradís que es presta a molta literatura de la mena barata i el seu director artístic insisteix en el desig de convertir el teatre en el Liceu de les Arts. L’any passat ja vàrem dir què en pensàvem de tot plegat, que l’òpera ja conté totes les arts i que no calen invents centrifugadors. I ho mantenim.