La temporada del Liceu que comença no hauria de ser una temporada qualsevol. És la del 175è aniversari de la seva creació, però les circumstàncies no són les més afavoridores per dedicar fastos a l’efemèride. Primer, la crisi econòmica amb l’empobriment financer i artístic, després, la pandèmia, han deixat el teatre una mica tocat. Cal dir, però, que la temporada comença amb l’orquestra ben encarrilada i és d’esperar que el nomenament d’un director del cor, després de set anys de provisionalitat al capdavant, millori el que s’havia convertit en la baula més feble del teatre. Comença també amb un parell de polèmiques no exclusivament musicals.

El teatre es va inaugurar el 4 d’abril del 1847, gràcies a la voluntat i empenta de Joaquim de Gispert que havia involucrat els membres del Liceo Filarmónico-Dramático, el teatre i conservatori conegut també com a Liceo de Montesión. Els promotors representaven la nova burgesia liberal catalana, la qual, segons explica l’historiador i crític Roger Alier, tot i pertànyer majoritàriament al sector moderat, combregava amb les noves idees que havien permès desposseir l’Església dels nombrosos convents que hi havia a la ciutat com el dels trinitaris, a la Rambla dels Caputxins, el qual després de la revolta del 1835 havia quedat en estat ruïnós i on s’hi va aixecar el teatre. El Liceu va néixer doncs, ara en paraules de Josep Pons, l’actual director musical, com a teatre urbà, no formava part de la Catalunya carlina i sí de la burgesia barcelonina. Un teatre que, per cert, va néixer sense llotja reial.

La història del Liceu està plena d’òpera, però també d’ensurts, com l’incendi del 1861 (tornaria a cremar el 1994), l’atemptat amb bomba del 1893, diverses crisis de gestió, la Guerra Civil i la gran crisi de supervivència de la qual va sorgir el Consorci del Liceu el 1980 amb l’entrada de les administracions públiques al costat dels propietaris tot i que no es va aconseguir eixugar el dèficit.

‘El Liceu de tots’ que va sorgir després de l’incendi del 1994 i la reconstrucció s’està tancant i no pas metafòricament parlant.

El foc del 1994 va permetre un canvi necessari per a la continuïtat. La Societat del Gran Teatre del Liceu que aplegava els propietaris va cedir la seva titularitat que va passar a ser pública. En l’atmosfera exaltada de la inauguració del teatre reconstruït es va voler obrir, i era de justícia, a la ciutadania i així va néixer l’eslògan El Liceu de tots amb la voluntat que fos un teatre més transversal.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.