L’economista i polític Alberto Ullastres Calvo (1914-2001), va ser catedràtic d’Història Econòmica de la Universitat Complutense de Madrid. Com a historiador, va estudiar les doctrines de l’Escola de Salamanca dels segles XVI i XVII en l’obra de Juan de Mariana, a qui va dedicar la seva tesi doctoral.

Entrat en política, va ser un gran protagonista de la que es pot denominar «primera transició» espanyola, un període que va des del Pla d’Estabilització (1959) fins a la mort de Franco (1975), passant per l’Acord Comercial Preferencial Espanya-CEE (1970). És el període que va succeir al règim d’autarquia implantat després de la Guerra Civil (1939-1959).

Les principals realitzacions d’Ullastres van ser tres. La primera, com a ministre de Comerç, contribuir decisivament a posar fi a l’autarquia i generar una dècada de liberalització, gran creixement econòmic i transformació social, que va propiciar l’adveniment de la democràcia. La segona, negociar amb èxit –com a ambaixador d’Espanya– l’Acord Comercial Preferencial Espanya-CEE de 1970, un pas decidit en el procés de liberalització del comerç exterior. La tercera es va produir després de deixar la política. Va consistir en la seva tasca de formació sobre afers europeus com a director dels Cursos sobre les Comunitats Europees de l’Escola Diplomàtica.

Malgrat la transcendència d’aquestes aportacions, val a dir que Ullastres no ha rebut el reconeixement de què és mereixedor, segurament perquè les dues primeres es varen produir en el marc de la dictadura franquista. Així ho reconeix, per exemple, l’expresident Jordi Pujol a les seves Memòries, on es pot llegir el següent: «El mes d’octubre de 1980, juntament amb la Cambra de Comerç de Barcelona, vam organitzar un acte d’homenatge a l’Alberto Ullastres. En aquell moment, fer qualsevol mena de reconeixement a algú que havia format part de l’equip governamental franquista era una temeritat política. Vaig rebre algunes crítiques, però va pesar en mi més l’esperit de justícia. Em va semblar que la nostra implicació en un homenatge a Ullastres constituïa una clara lliçó pedagògica. Veníem a dir que sense Europa ens seria difícil la democràcia i desenvolupar un procés de gran creixement» (Temps de construir (1980-1993), Proa, 2009).

He tingut l’honor de col·laborar amb Ullastres i amb Jordi Pujol. S’admiraven mútuament i coincidien a declarar-se «patriotes europeus». Amb Ullastres hi vaig col·laborar primer des de Brussel·les, de manera esporàdica, en qüestions relacionades amb l’Acord de 1970, i de manera regular a partir de 1981, quan vam aconseguir portar plegats a Barcelona els Cursos sobre les Comunitats Europees de l’Escola Diplomàtica.

 

El final de l’autarquia

L’any 1957, Carrero Blanco, ministre de la Presidència i mà dreta de Franco, volia renovar la governança econòmica d’Espanya. El secretari general tècnic de la Presidència, Laureano López Rodó, li va recomanar dues persones, Alberto Ullastres i Mariano Navarro Rubio. Tots tres, membres de l’Opus Dei, formarien el nucli dur de la nova governança. Carrero Blanco volia reduir el pes polític dels falangistes en el govern i obrir les portes del poder a «tecnòcrates», denominació despectiva dels falangistes als nou vinguts. Ullastres va ser nomenat ministre de Comerç (1957- 1965) i Navarro Rubio d’Hisenda.

Aquest últim va engegar immediatament una reforma tributària perquè, entre altres moltes raons, Ullastres al seu Ministeri no tenia pràcticament divises per administrar. La situació econòmica era insostenible. L’any 1958 l’economia espanyola es trobava en una situació crítica. L’autarquia imposada des del final de la Guerra Civil i la manca d’ajudes externes –Espanya no es va poder beneficiar del Pla Marshall per la «natura política feixista» del seu règim– n’eren els grans responsables.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El factor desencadenant del Pla d’Estabilització va ser l’esgotament de la reserva de divises. Fabià Estapé ho recull a les seves Memòries (Edicions 62, Barcelona, 2000). «La realitat econòmica d’Espanya a mitjans dels anys seixanta del segle passat és que havia esgotat la seva reserva de divises, no hi havia un dòlar a la caixa. La situació era tan crítica que un alt funcionari de l’IEME (Instituto Español de Moneda Extranjera), Manuel Varela, va notificar al secretari general del Ministeri de Comerç que a l’octubre no hi hauria diners per pagar el petroli, que, sempre, sempre, s’ha pagat en dòlars. No hi havia més nassos que comunicar al general Franco que, per culpa del seu pla autàrquic, no hi havia més remei que tornar al gasogen. El general Franco i el visionari Juan Antonio Suanzes, de l’INI (Instituto Nacional de Industria), ens havien regalat vint anys d’autarquia que ens havien conduït a aquella situació crítica de suspensió de pagaments.»

 

El Pla d’Estabilització

Carrero Blanco havia comunicat a Ullastres que «a Franco le cuesta de parir», volent dir que trigava a acceptar qualsevol canvi, per necessari que fos. Així avisat, confiant en les seves capacitats persuasives, li va encarregar que expliqués a Franco el Pla d’Estabilització. Ullastres va visitar Franco, amb aquest motiu, diversos caps de setmana al Pardo. Allí l’esperava un militar astut, sense gaires coneixements d’economia, que l’escoltava. Al cap d’un temps, Franco es va donar per satisfet de les seves explicacions i va donar el vistiplau al Pla d’Estabilització.

La comissió assessora del Pla d’Estabilització va començar a funcionar el 1959. L’autoria intel·lectual era, sobretot, de Joan Sardà.

Ullastres va constituir immediatament una comissió amb tres economistes assessors: Joan Sardà, Enrique Fuentes Quintana i Fabià Estapé. D’aquell quartet, dos eren catalans (Sardà i Estapé) i un es considerava «mig català» i «admirador de Catalunya». Aquest era Ullastres, de família paterna originària de Tona (Osona) i propietària del balneari Ullastres, on em demanava sovint que el portés quan venia a Barcelona. La comissió va començar a funcionar el 1959. L’autoria intel·lectual del Pla era, sobretot, de Joan Sardà. Fabià Estapé escriu que «la infraestructura tècnica venia donada per Sardà, amb el suport obtingut pels contactes amb alts funcionaris del Fons Monetari Internacional, del Banc Mundial i de la Banca Privada internacional que ell havia tingut durant la seva estada professional anterior a Veneçuela».

A l’entorn immediat del Caudillo no va agradar gaire el nomenament de Sardà, fins al punt que el mateix Franco li va fer aquest comentari a Navarro Rubio en una audiència: «Oiga, ministro, me dicen que este catalán que me propone para este cargo [Sardà] es rojo y separatista.» El ministre va defensar davant de Franco l’excel·lent currículum professional del seu candidat. Al final, Franco va arronsar les espatlles i va acceptar l’al·legat de Navarro, amb la següent lamentació: «Hay que ver lo difícil que nos lo ponen para escoger a los mejores».

El Pla d’Estabilització consistia en un conjunt de mesures econòmiques amb un doble objectiu: corregir desequilibris bàsics de l’economia espanyola i fer una transició cap a un nou model econòmic d’obertura i competència. Un desequilibri bàsic era el tipus de canvi pesseta/dòlar; es necessitava una forta devaluació de la pesseta. Franco no entenia gaire d’economia, però sempre estava ojo avizor i ho acabava decidint tot. Quan la comissió del Pla es va reunir per primera vegada, el dòlar estava a 42 pessetes. Estapé li va dir a Ullastres que a 50 pessetes es podria aguantar. A Franco ja li semblava bé el canvi a 42 pessetes, perquè «la seva filla havia estat a Nova York i havia trobat que els restaurants li havien resultat força bé de preu». Els experts li varen explicar que, malgrat les aparences, era necessari establir el canvi del dòlar a 58 pessetes. Ullastres es va presentar, una vegada més, al Pardo amb totes les xifres, disposat a tornar-se’n probablement amb una negativa. A la tornada, va convocar els seus experts i els va dir: «Dice el general que pongamos el cambio a sesenta, porque es una cifra más redonda.» I així es va fer.

El Pla d’Estabilització es va tirar endavant i va començar a donar fruits ben aviat. Segons Estapé, era «l’operació politicoeconòmica més ben imaginada i estructurada que ha viscut l’economia d’aquest país durant aquest segle». El Ministeri de Comerç va explicar la magnitud de l’operació en un editorial publicat a la revista Información Comercial Española del mateix departament que dirigia Ullastres. «Tiene el Plan de Estabilización una importancia económica trascendente. De su éxito depende nuestro bienestar material futuro: el desarrollo económico del país, el nivel de su comercio exterior, el equilibrio y la armonía de sus precios. Pero su importancia política es mucho mayor. El Plan de Estabilización supone, ante todo, un cambio de conducta.» Ullastres volia dir que suposava l’obertura de mentalitats i actituds, modernització i el final de l’autarquia. Segons Paul Preston, significava «el final del falangisme econòmic» (Franco. Caudillo de España, Grijalbo, 1994).

Segons Estapé, el Pla era «l’operació més ben imaginada i estructurada que ha viscut l’economia d’aquest país durant aquest segle».

L’any 1961, Ullastres va escriure una carta a Franco, en la qual l’informava que totes les mesures previstes en el Pla d’Estabilització ja s’havien dut a terme amb èxit, i que a partir d’aquell moment, aconseguida l’estabilització de l’economia, s’havia de fer un pas més enllà. Ullastres li exigia un Pla de Desenvolupament. En cas contrari, dimitiria com a ministre de Comerç. Així fou com varen néixer els Plans de Desenvolupament, inspirats en la planificació indicativa francesa. En va ser el responsable Laureano López Rodó.

L’abandonament de les polítiques autàrquiques va provocar un creixement econòmic potent, amb una taxa mitjana acumulada del 7,2 % anyal d’increment del PIB. Unes xifres macroeconòmiques desconegudes des de feia temps a Espanya, que van originar un gran augment de poder adquisitiu dels espanyols. En deu anys es va duplicar el nivell de vida. L’altra cara de la moneda d’aquell desarrollismo va ser l’emigració massiva de treballadors espanyols a Europa. Al llarg dels anys seixanta, les «remeses d’emigrants» resultaren vitals per al sanejament de la balança de pagaments espanyola.

 

L’Acord Espanya-CEE de 1970

Espanya havia quedat al marge del procés d’integració europea endegat després de la Segona Guerra Mundial, a causa de la naturalesa «antidemocràtica del règim polític franquista» i als seus «orígens feixistes».

Les coses van començar a canviar amb el Pla d’Estabilització, car es va rebre ajuda del Fons Monetari Internacional (FMI) i de l’OECE (Organització Europea de Cooperació Econòmica). Aquesta «internacionalització» dels problemes econòmics espanyols va significar una fita important postautàrquica. L’any 1959 Espanya va entrar a l’OECE. Era la primera vegada que Espanya era admesa en una institució europea important. Més tard l’OECE es va ampliar a països no europeus i es va convertir en OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), a la qual Espanya ja va entrar com a país fundador.

A partir de 1962, Espanya va iniciar un acostament oficial a l’Europa Comunitària (Comunitats Europees), però l’Espanya franquista no era ben rebuda a Brussel·les. Per raons polítiques, li era barrada no solament l’«adhesió», sinó també l’«associació». No va ser fins al 1965 que es va obrir la possibilitat de negociar un acord purament «comercial». Fou aleshores (juliol de 1965) que Ullastres va deixar el Ministeri de Comerç i va ser nomenat ambaixador d’Espanya davant de les Comunitats Europees, amb l’encàrrec d’aconseguir un bon acord, encara que fos purament «comercial». L’economista Ramón Tamames va escriure aleshores que negociar un acord purament comercial significava «vender la primogenitura de España por un plato de lentejas». Poc després de l’entrada en vigor de l’acord, va escriure que era «el mejor acuerdo jamás negociado en la historia económica espanyola moderna» (El País, 1973).

L’Acord España-CEE de 1970 va ser batejat ben aviat a Brussel·les com «el gol Ullastres» marcat per Espanya a la CEE.

Això era així per diverses raons: 1) Malgrat ser un acord purament «comercial» (barrades l’adhesió i l’associació), Ullastres va saber treure la millor partida possible d’una situació política dolenta (l’Espanya franquista era considerada «un Estat pària» a Europa). Va aconseguir un acord de gran contingut substancial, amb un objectiu final acceptat per les dues parts, que apuntava de facto a l’adhesió: «la supresión progresiva de los obstáculos con respecto a lo essencial de los intercambios entre España y la Comunidad»; 2) L’acord tenia una durada indefinida, que va permetre que es mantingués vigent fins al mateix moment de l’adhesió (1985); 3) L’acord tenia dues fases. De la primera es deia que duraria sis anys, i s’afegia que el pas de la primera a la segona s’efectuaria «en la mesura que es reunissin les condicions». Sense dir-ho, s’entenia que les condicions significaven la fi del franquisme i la instauració de la democràcia a Espanya. Amb aquesta fórmula, s’acceptava implícitament la posada en marxa d’un projecte cap a l’adhesió a través d’una primera fase de caràcter comercial, una segona intermèdia i una tercera d’adhesió; i 4) Era un acord desequilibrat clarament a favor d’Espanya. Les concessions comunitàries eren molt superiors a les espanyoles. Ullastres va «vendre» a la Comunitat la imatge d’una Espanya pobra i necessitada, quan s’estava desenvolupant ràpidament amb taxes de creixement superiors al 7 % .

L’Acord España-CEE de 1970 va ser batejat ben aviat a Brussel·les com «el gol Ullastres» marcat per Espanya a la CEE. En un termini de quatre anys es van equilibrar els intercanvis entre Espanya i la CEE, i al cap de sis, les tarifes duaneres van quedar limitades de forma general al 60 % del seu import inicial (Jordi Maluquer de Motes, La economía española en perspectiva històrica, 2014). El prestigi personal i el savoir faire diplomàtic d’Ullastres van ser decisius per a aconseguir un bon acord. Malgrat tot, Ullastres no va ser convidat a l’acte de signatura a Madrid de l’Acord d’Adhesió d’Espanya a les Comunitats Europees l’any 1985.

 

Els Cursos de l’Escola Diplomàtica

De retorn a Espanya, després de deu anys a Brussel·les com a ambaixador d’Espanya davant de les Comunitats Europees (1965-75), Ullastres va endegar una tasca de formació europeista des de l’Escola Diplomàtica, radicada a Madrid. No va ser fàcil portar aquests cursos a Barcelona, com des d’un principi havia estat la nostra voluntat. Ho vam intentar durant l’època tarradellista, amb l’ajuda del conseller Ortínez, però no ens en vam sortir. La nostra iniciativa va quallar després de l’arribada de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat (1980). El primer Curs sobre les Comunitats Europees es va inaugurar a Barcelona el primer trimestre de 1981, a la seu de la Cambra de Comerç de Barcelona, sota la presidència de Jordi Pujol. Els Cursos s’han anat impartint des d’aleshores periòdicament fins als nostres dies.