L’economista i polític Alberto Ullastres Calvo (1914-2001), va ser catedràtic d’Història Econòmica de la Universitat Complutense de Madrid. Com a historiador, va estudiar les doctrines de l’Escola de Salamanca dels segles XVI i XVII en l’obra de Juan de Mariana, a qui va dedicar la seva tesi doctoral.
Entrat en política, va ser un gran protagonista de la que es pot denominar «primera transició» espanyola, un període que va des del Pla d’Estabilització (1959) fins a la mort de Franco (1975), passant per l’Acord Comercial Preferencial Espanya-CEE (1970). És el període que va succeir al règim d’autarquia implantat després de la Guerra Civil (1939-1959).
Les principals realitzacions d’Ullastres van ser tres. La primera, com a ministre de Comerç, contribuir decisivament a posar fi a l’autarquia i generar una dècada de liberalització, gran creixement econòmic i transformació social, que va propiciar l’adveniment de la democràcia. La segona, negociar amb èxit –com a ambaixador d’Espanya– l’Acord Comercial Preferencial Espanya-CEE de 1970, un pas decidit en el procés de liberalització del comerç exterior. La tercera es va produir després de deixar la política. Va consistir en la seva tasca de formació sobre afers europeus com a director dels Cursos sobre les Comunitats Europees de l’Escola Diplomàtica.
Malgrat la transcendència d’aquestes aportacions, val a dir que Ullastres no ha rebut el reconeixement de què és mereixedor, segurament perquè les dues primeres es varen produir en el marc de la dictadura franquista. Així ho reconeix, per exemple, l’expresident Jordi Pujol a les seves Memòries, on es pot llegir el següent: «El mes d’octubre de 1980, juntament amb la Cambra de Comerç de Barcelona, vam organitzar un acte d’homenatge a l’Alberto Ullastres. En aquell moment, fer qualsevol mena de reconeixement a algú que havia format part de l’equip governamental franquista era una temeritat política. Vaig rebre algunes crítiques, però va pesar en mi més l’esperit de justícia. Em va semblar que la nostra implicació en un homenatge a Ullastres constituïa una clara lliçó pedagògica. Veníem a dir que sense Europa ens seria difícil la democràcia i desenvolupar un procés de gran creixement» (Temps de construir (1980-1993), Proa, 2009).
He tingut l’honor de col·laborar amb Ullastres i amb Jordi Pujol. S’admiraven mútuament i coincidien a declarar-se «patriotes europeus». Amb Ullastres hi vaig col·laborar primer des de Brussel·les, de manera esporàdica, en qüestions relacionades amb l’Acord de 1970, i de manera regular a partir de 1981, quan vam aconseguir portar plegats a Barcelona els Cursos sobre les Comunitats Europees de l’Escola Diplomàtica.
