John Maynard Keynes (1883-1946) és l’economista més conegut del segle passat, la seva fama s’estén molt més enllà de l’economia. No es poden tenir pretensions d’originalitat o d’erudició en escriure sobre un home que ha estat analitzat i disseccionat des de tots els angles. Per a un economista de la meva generació hi ha un motiu més personal: a molts de nosaltres Keynes ens ha acompanyat durant tota la nostra trajectòria, professional i intel·lectual, sense que això signifiqui que tots siguem keynesians.

Per damunt o per sota de models i teories, alguna cosa de la seva persona intel·lectual i moral ens ha servit sovint de guia. En aquestes línies tractaré d’esbrinar en què consisteix aquest llegat, el pòsit que ens ha deixat un home de talent indiscutible, que va ser alhora objecte de crítiques duríssimes, de vegades despietades. Fem un cop d’ull a alguna de les seves obres més conegudes, i també a alguns dels seus escrits, que potser ens ajudaran a trobar una resposta.

The Economic Consequences of the Peace (1920) (Las consecuencias económicas de la paz) és l’obra que va catapultar Keynes a la fama. Ell havia participat com a assessor del Tresor britànic en les converses de pau que van culminar amb el Tractat de Versalles de 1919; va dimitir a mig camí, quan li va semblar veure que les reparacions que els aliats exigien a Alemanya obeïen sobretot al desig d’humiliar el vençut. Pensava que l’economia alemanya no podria generar recursos suficients per satisfer-les, i per substanciar la seva afirmació va oferir estimacions de les capacitats de producció, estalvi i exportació alemanyes.

Va pensar que cobdícia i insensatesa deixarien una ferida que trigaria a guarir-se. El llibre el va consagrar com un polemista formidable; el seu esperit ha estat present en la redacció de tractats de pau posteriors, i hi ha qui pensa que el retrat que va fer del president dels Estats Units, Woodrow Wilson, com un personatge ridícul va contribuir a fer-li perdre les eleccions següents.

«Estem enfonsats en un enorme pantà, per haver errat en el control d’una maquinària de la qual no entenem el funcionament».

Els fets sembla que han confirmat la seva tesi principal: Alemanya es va voler prendre la revenja al cap de vint anys. Per contra, les seves prediccions sobre les possibilitats de l’economia alemanya es van revelar errònies. El 1946 va aparèixer un treball del malaguanyat economista francès Étienne Mantoux, La Paix calomniée, que portava per subtítol Les conséquences économiques de M. Keynes, on desmuntava, fil per randa, els càlculs de Keynes i concloïa que l’economia alemanya havia generat recursos de sobres per pagar les reparacions, i que els alemanys van fer un esforç conscient per ocultar-ho. Una tesi que concorda amb la de Sebastian Haffner a Geschichte Eines Deutschen (Història d’un alemany), escrit el 1939, on relata com entre 1930 i 1932 el canceller Heinrich Brüning va sotmetre el país a un programa duríssim d’austeritat només per fer veure als seus creditors que Alemanya no podia pagar.

El llibre de Keynes no pretenia ser un treball científic. Ni va ser tampoc l’obra d’un polític, perquè cal recordar que algun dels polítics protagonistes de les converses de pau era molt conscient que amb el Tractat es pretenia precisament deixar Alemanya completament anorreada, perquè no tornés a fer el mateix. El que hi ha al darrere d’un text escrit amb veritable passió és un impuls moral, l’exigència que tothom rebi un tracte decent. És un impuls que informarà tota la seva obra.

PUBLICITAT

La Gran Depressió

Durant el període d’entreguerres, Keynes va anar elaborant les idees que culminarien amb la seva obra més famosa, si no la més llegida: The General Theory of Employment, Interest and Money (1936) (Teoria general de l’ocupació, l’interès i el diner).

En una quinzena d’assajos, recollits en el volum Essays in Persuasion (1972) (Assaigs de persuasió), és possible veure com, en vista dels fets —hiperinflacions a l’Europa Central, abandó inevitable del patró or, crisi econòmica— i de les seves conseqüències socials, Keynes es va allunyant de l’esquema de l’economia clàssica per desenvolupar un model que pogués donar cabuda a caigudes duradores de la demanda i la desocupació permanent; un model que li permetés sobretot renunciar al dogma dels economistes clàssics segons el qual, passi el que passi, una economia de lliure mercat aconseguirà de manera natural un equilibri sempre que el Govern no hi intervingui. «Estem enfonsats —escriu ja el 1930— en un enorme pantà, per haver comès un error en el control d’una maquinària delicada de la qual no entenem el funcionament».

Teoria general és el resultat de l’esforç per entendre aquest funcionament. Hi apareixen termes que avui són d’ús quotidià: el producte nacional, la demanda agregada, el consum, l’estalvi, la despesa pública i, sobretot, el fet que els diners es presenten per primera vegada com a actors dotats de vida pròpia en l’escenari de l’economia.

No és un llibre de lectura fàcil, perquè sembla que estigui escrit en dues llengües diferents, una de comprensió fàcil, gairebé inintel·ligible la segona. Això té la seva raó de ser. «Si les meves explicacions són correctes —escriu en el pròleg— he de començar convencent els meus col·legues economistes, no el públic en general». Espera, no obstant això, «que sigui intel·ligible per a altres». En realitat, els estudiants solíem entendre millor el text de Keynes que els dels acadèmics de l’època que volien servir-li d’introducció.

Paul Davidson ha escrit que Keynes, com el gran polemista que era, va pensar la seva obra com un assaig de persuasió, però que no va aconseguir persuadir els veritables destinataris, els seus «col·legues economistes». Aquesta conclusió serveix d’introducció a un aspecte del llegat de Keynes que es mereix un paràgraf a part: la relació de Keynes amb el món acadèmic.

Keynes i l’acadèmia

Com va escriure Schumpeter a les últimes pàgines de History of Economic Analysis (1952) (Història de l’anàlisi econòmica), Teoría general va imposar a tots els economistes acadèmics la tasca «d’esbrinar i manifestar quina era la seva posició enfront d’un missatge que ningú no podia ignorar» (pàg. 1181). Els qui, per la seva dedicació professional a les àrees tractades a Teoria general, es van veure obligats a adoptar una posició pel que fa a les tesis keynesianes van generar una enorme literatura, que no abordarem aquí, com tampoc no tractarem la reacció cap a un nou classicisme que va sorgir anys més tard sota el nom genèric d’Escola de Chicago. Ens referirem al destí que va sofrir el nucli de les tesis de Keynes en el món acadèmic dels EUA.

Sentia la necessitat de participar en els problemes del seu temps; s’acontentava amb el convenciment íntim que les seves conjectures eren encertades: una manera de fer poc adequada per a un científic, però potser no indigna d’un savi.

Per a Keynes, el model clàssic era un cas particular del seu model general que només s’havia d’aplicar en circumstàncies molt especials; vint anys més tard, no obstant això, l’ortodòxia dominant mostrava com el model keynesià era un cas particular, només vàlid en supòsits molt particulars, de l’anomenat «model neoclàssic». En vint anys s’havien invertit els termes, i la teoria econòmica dominant creixia sobre la base d’aquesta «síntesi neoclàssica». Subsistia l’esquelet del model, però l’esperit que l’animava no era l’original: el resultat era una versió ampliada, formalitzada, del model clàssic, perquè es basava en els mateixos supòsits la validesa dels quals Keynes havia negat en la seva obra.

El 1992, un economista neokeynesià com G. Mankiw, declarava: «estem en una situació molt millor que Keynes per entendre com funciona l’economia». L’Acadèmia, deessa tan exigent com gelosa, havia fagocitat l’obra d’algú que no havia volgut cultivar en exclusiva el seu jardí. La revenja va arribar el 2008, quan vam poder veure com els models d’equilibri general, descendents de la síntesi neoclàssica, no havien sabut preveure la crisi financera.

La intuïció: ‘Newton, the Man’ (1946)

En les obres principals de Keynes, la força dels arguments sol pesar més que els fets que s’hi addueixen en suport, els raonaments més que les xifres. Ho hem vist a The Economic Consequences of the Peace; n’hi ha altres exemples. Podríem caure en la temptació de pensar que Keynes, un polemista brillant, era incompetent, o si més no descurat, pel que fa a l’evidència quantitativa. Seria un error: és cert que defugia els models matemàtics, o «pseudomatemàtics» perquè els considerava massa rígids (Teoria general, pàg. 297), però tenia una formació matemàtica envejable. L’explicació d’un tractament poc meticulós de les xifres n’és potser una altra, més interessant.

Gran bibliòfil, va rescatar uns documents originals de Newton que un descendent volia subhastar, i els va donar a Cambridge.

Keynes, que era un gran bibliòfil, va aconseguir rescatar uns documents originals d’Isaac Newton que un descendent seu volia subhastar, i els va donar a la biblioteca de Cambridge. La seva lectura li va descobrir un Newton diferent del dels llibres de text: no el primer dels científics, sinó «l’últim dels mags, […] l’última de les grans ments que miraven el món, visible i intel·lectual, amb els mateixos ulls que els qui van començar a construir el nostre llegat intel·lectual fa menys de deu mil anys». Un home que contemplava l’univers com una endevinalla que calia desxifrar, i que, en conseqüència, «formulava conjectures tan encertades, que semblava que sabia molt més del que era capaç de demostrar», com deia d’ell l’astrònom Halley.

És possible que Keynes reconegués en Isaac Newton aquesta força de la intuïció que, juntament amb una capacitat de concentració gairebé sobrehumana, el van conduir als seus grans descobriments, i que ell mateix hi participés en certa manera. Però, durant els seus anys fèrtils, Newton estava completament absorbit pel seu treball científic; si algú li preguntava com se li acudien les idees, «pensant-hi sempre», responia.

Keynes, en canvi, sentia la necessitat de disseminar les seves, de participar en els problemes del seu temps; les xifres li suggerien conjectures, i s’acontentava amb el convenciment íntim que les seves conjectures eren encertades: una manera de fer poc adequada per a un científic, però potser no indigna d’un savi.

Thomas Schelling ha escrit que «els científics socials s’assemblen més als agents forestals que als naturalistes. El naturalista es pot interessar per les causes d’extinció d’una espècie sense que li importi si l’espècie s’ha extingit o no […], a l’agent forestal li preocupa que els bisons s’extingeixin, i li importa saber com mantenir-los en un equilibri sa amb el seu entorn». Segons aquesta caracterització, Keynes va ser un gran científic social. Per a ell la ciència econòmica no va ser mai una finalitat en si mateixa, sinó un mitjà per millorar la condició dels seus conciutadans. La generositat, el compromís moral i la curiositat intel·lectual són, més enllà dels seus escrits, el seu llegat més autèntic.