No cal justificar perquè hem dedicat el dossier d’aquest número de política&prosa a la figura de Mikhaïl Gorbatxov arran de la seva defunció. Són comptats els personatges que amb la seva trajectòria i les seves decisions arriben a tenir una influència determinant en el curs de la història. És, òbviament, el cas del darrer líder de la Unió Soviètica.
És indiscutible que les decisions adoptades per Gorbatxov durant el curt i vertiginós període en què va assumir la màxima responsabilitat política a la Unió Soviètica van accelerar la descomposició del sistema soviètic. Van ser decisions fonamentades en un diagnòstic lúcid i valent de les falles estructurals d’un sistema polític i econòmic que feia aigües per tot arreu i que n’anunciaven el col·lapse. Certament, era un diagnòstic covat des de feia temps en el cor més selecte i intel·ligent de l’Estat soviètic, però només Gorbatxov i el seu equip van tenir la gosadia de fer-lo públic, destapant a la llum del dia el que era una veritat amagada.
La convicció que el sistema no podia mantenir per més temps el seu rol internacional va conduir a la decisió de la retirada d’Afganistan i, sobretot, a cercar i assolir un acord amb els Estats Units per acabar amb la cursa armamentista nuclear. Com també, arribat el moment decisiu del 1989, Gorbatxov va assumir la inviabilitat de seguir tutelant els països que conformaven el bloc soviètic de l’Est europeu. Com ho recorda Lluís Bassets, va descartar l’ús de la violència per mantenir l’imperi, trencant una constant de la història de la Unió Soviètica.
La constatació del bloqueig sistèmic que va suposar l’accident nuclear de Txernòbil va influir en l’adopció successiva de mesures de transparència informativa, de reconeixement de les llibertats d’expressió, de premsa, de moviment, d’associació i de religió, i de lluita contra la corrupció. Així com d’obertura política, amb l’alliberament dels dissidents i la celebració d’eleccions locals multipartidistes. Sense oblidar la importància de l’obertura cultural, molt especialment dels arxius soviètics que ha permès avançar decisivament en la historiografia sobre el sistema comunista. En definitiva, va suposar el final del monopoli comunista sobre tots els aspectes de la vida per intentar fer possible una societat on es “pogués dir el que es volgués i continuar amb vida”, en expressió d’un jove d’aquell moment, recollida per Marta Rebón en el seu article sobre el significat i l’abast de la glàsnost.
Tanmateix, aquest conjunt de decisions positives van tenir la seva contrapartida en el fracàs econòmic dels reformistes, atribuïda a les seves ambigüitats i vacil·lacions, conseqüència d’un projecte sense solucions clares i estratègies ben definides per afrontar els enormes reptes que plantejaven una transició desconeguda des d’una economia dirigista i burocràtica a una economia oberta i de mercat. Aquest fracàs va percudir de forma dramàtica en la vida quotidiana de la gent, com ho explica Llúcia Oliva, i va ser la causa principal del descrèdit interior de Gorbatxov, en contrast amb l’admiració que despertava fora de les fronteres de l’URSS.
Gorbatxov va destapar la caixa de Pandora, de la qual van emergir sense control vells i nous problemes que van acabar per superar-lo. Amb el resultat conegut del final de la Unió Soviètica, amb el desmembrament del seu imperi i la pèrdua de la seva influència a l’Europa de l’Est. En definitiva, una potència nuclear vinguda a menys que va haver d’assistir inerme a la reunificació alemanya i a la creixent influència de l’OTAN en l’espai exsoviètic.
Amb el seu final, Gorbatxov va donar pas al que Francisco Veiga anomena la implosió populista protagonitzada per Boris Ieltsin i a la progressiva reversió de les llibertats i la resurrecció de l’imperialisme rus encarnat avui en Vladímir Putin que ha esdevingut així la veritable nèmesi de Gorbatxov.
Avui, en els nostres temps incerts, el llegat de Gorbatxov ens deixa la certesa que va haver-hi un moment en què va ser possible acabar la guerra freda, progressar en el control de l’armament nuclear, obrir la porta de la llibertat als països del bloc soviètic… Però també la desil·lusió de no haver pogut aconseguir culminar la transformació democràtica de la seva societat. Èxit i fracàs d’un líder que sabia més que ningú com de curt s’havia quedat el seu projecte.
