Ara se sap que quan l’economista candidat cridava «¡Viva la libertad, carajo!» no es referia a la llibertat dels 47 milions d’argentins, sinó a la dels Mercats, amb majúscula. I que si va guanyar les eleccions perquè els seus votants creien que «deia el que pensava», en realitat Milei no havia dit res i en aquell silenci ocultava l’operació política més favorable a l’elit econòmica del país i al món de les finances internacionals. «El programa més ambiciós en la història de la humanitat», com ell assegura sense cap pudor.

Un programa on els negocis de l’Estat i els negocis dels amics, d’una banda, i l’economia real, de l’altra, s’enfronten en un conflicte mortal i moral. I aquesta era, ni més ni menys, la part oculta, fosca –dramàtica per a milions d’argentins– que avui impugna la figura del gran lleó llibertari que deia ser Javier Gerardo Milei.

El 19 de novembre de 2023, 14 milions d’argentins, el 56 % dels electors, compren el discurs anarcocapitalista sense saber què significa, voten Milei al ballottage final i el fan president. Un accident previsible: l’altre candidat, Sergio Massa, arribava al ring electoral amb el pes d’un milió i mig més de pobres com a resultat de la seva gestió i era improbable que guanyés.

L’endemà de la seva assumpció, l’11 de desembre, subsisteix l’enigma: la majoria dels argentins i la majoria de les seves institucions no saben qui és realment Javier Milei, el responsable de reflotar el transatlàntic enfonsat. El Milei dels prolegòmens ha amagat tant l’anònim economista del passat com el president que té pensat ser. Trigaran poc a descobrir-ho.

 

La construcció del personatge

Rebobinem. Qui és l’anònim economista que el 28 abril de 2015 pronuncia les seves primeres paraules a la televisió mentre es mou insegur davant de les càmeres? Ningú no ho sap, tret d’un grup reduït d’economistes liberals. El nouvingut s’identifica: «Soy Javier Milei, economista jefe de la Fundación Acordar», un laboratori d’idees que finança Daniel Scioli, aleshores governador de la província de Buenos Aires, i dirigeix Guillermo Francos, a qui, sottovoce, se’l coneix com «l’infiltrat de l’armeni». Per Eduardo Eurnekian, un dels empresaris més poderosos i rics del país.

És un fonamentalista de l’ús de l’economia com a instrument d’extinció de l’enemic, siguin regles democràtiques, consensos, drets socials, oposició o qüestions morals.

De fet, Milei treballa també per a Eurnekian a la Corporación América, un conglomerat, propietat del magnat d’origen armeni, que inclou diferents sectors industrials com l’aeroportuari, l’agroindústria, l’energia, les infraestructures i la televisió, i que cotitza a la Borsa de Nova York des del 2008. Però en aquesta primera aparició, malgrat que fa set anys que treballa a la Corporació d’Eurnekian, no ho fa públic. Esmenta només la Fundació Acordar.

Que Milei sigui un absolut desconegut no vol dir que procedeixi d’un espai neutre, indeterminat. Prové d’un entorn netament conservador que es pot qualificar de proper a la dreta radical. Quan trepitja el primer plató televisiu, la seva geografia mental és l’economia en la seva faceta gairebé religiosa. És un fonamentalista de l’ús de l’economia com a instrument d’extinció de l’enemic, siguin regles democràtiques, consensos, drets socials, oposició o qüestions morals.

Tot això no importa a l’Argentina d’aquell moment. Milei és el candidat de la frustració més que un altre candidat de la política tradicional. La seva carrera serà espectacular: tot just dos anys després, el desembre de 2017, neix el primer compte fan a Youtube amb un nom premonitori: «Milei presidente». Apareix per primera vegada a l’enquesta de la Revista Noticias sobre els 100 argentins més influents i un any més tard omple sales de teatre i compta amb una legió de seguidors que copien el seu pentinat, els seus gestos i el seu pèssim caràcter. A TikTok assoleix més de 2 milions de seguidors. Una celebritat.

 

La cara oculta de la Lluna

Al llarg del procés de construcció del fenomen Milei, la principal preocupació de l’equip d’assessors que l’envolta –i civilitza– és amagar l’altra cara de la Lluna. Les zones fosques del candidat. Fidels al guió original, el mostren com l’outsider justicier enfrontat a la totpoderosa i cruel maquinària de l’Estat sense més armes que les seves màgiques receptes econòmiques i els seus poders celestials. Milei és el gran enemic de la casta que asfixia el país. De passada, conreen la imatge d’economista revolucionari, de teòric heterodox de les ciències econòmiques.

De portes endins hi ha un altre Milei. El que alimenta la seva veritat i certeses de ferro, també els seus dimonis personals, amb els fonamentalismes del món: des del capitalisme ultraliberal dels Estats Units, el neoconservadorisme de Trump i l’Israel de Netanyahu, fins als seus referents d’ultradreta, Bolsonaro, Bukele o Abascal. Poders forts, exempts de dubtes, pietat i concessions. No en va, en la cosmovisió de Milei, màfies i capitalisme mafiós apareixen com a models d’emprenedoria i de llibertat individual no només lícits, sinó imprescindibles per al creixement econòmic.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Aquesta cara oculta de la Lluna encobreix, a més, aspectes de la seva biografia ideològica i personal, radicalment oposats a la idea liberal: la seva manca total d’empatia amb la qüestió social, amb la mateixa democràcia, la seva servitud a les elits financeres nacionals i internacionals, els mètodes foscos d’organització i finançament del seu partit. O, en el passat, les relacions sense culpa amb una de les figures més ferotges de l’última dictadura militar, l’exgeneral Antonio Domingo Bussi. Un genocida.

Com a dictador de Tucumán, Bussi va ordenar tortures i execucions i va torturar i executar amb les seves mateixes mans. Va donar el tret de gràcia als seus presoners, es va quedar amb els béns de les víctimes i va segar la vida de centenars d’argentins. També se’l recorda per la cacera de captaires i tolits dels carrers de la província, als quals va carregar en camions per abandonar-los en ple desert de Catamarca.

Caiguda la dictadura, Bussi blanqueja el seu passat criminal a través de la política. Entra en escena el 1987, primer amb el partit Bandera Blanca i després amb Fuerza Republicana, i quatre anys més tard, després del daltabaix del govern provincial peronista, es veu a les portes de la governació de Tucumán. El justicialisme reacciona i ho impedeix. Finalment, el 1995, Bussi arriba al govern de la província per votació popular.

És llavors quan l’exgeneral necessita un economista que l’ajudi a redactar un projecte de llei sobre la producció de sucre i un altre sobre la de la llimona. I aquí apareix Milei, el futur campió de la llibertat. La seva relació amb els Bussi no s’acaba allà: Ricardo Bussi, fill del general, és elegit diputat nacional per Tucumán a les eleccions d’octubre de 2023 pel partit Fuerza Republicana, representant local de La Libertad Avanza (LLA), la coalició llibertària amb la qual es va aliar al començament de 2022.

 

Les xarxes de la fúria

Les xarxes socials tenen un paper essencial en la construcció de la seva imatge. Són els temps de la pandèmia i Milei entra en contacte amb un grup de youtubers i influencers, majoritàriament d’ultradreta. Componen una petita comunitat, sis o set joves, que l’ajudarà a desenvolupar-se en el particular univers de les xarxes i a divulgar el seu missatge entre les generacions més joves de l’Argentina.

Són Manuel Jorge Gorostiaga, conegut com a Danann i que el 2024 serà sancionat per la Justícia per ridiculitzar i humiliar una dona transgènere a les xarxes socials; Tipito Enojado, que retransmet el seu programa darrere d’una màscara que amaga la seva identitat; el periodista i community manager Augusto Grinner, àlies deperonxo o depe, fanàtic antiperonista; Eduardo Miguel Prestofelippo, conegut com El Presto, detingut per fer piulades amenaçadores contra Cristina Fernández de Kirchner; i Álvaro Zicarelli, un dels influencers més polèmics de la Nueva Derecha Argentina.

Un clima ideològic que no serà cap obstacle per a Milei, tot al contrari, i li servirà per imposar-se ràpidament com el polític amb més seguiment al segment dels electors més joves. Una vegada més, però, es repetirà amb ells la ruptura amb aquells col·laboradors que han estat suports essencials en els temps que van del Milei anònim fins a la conquesta de l’escó parlamentari el 2021.

 

LLA, el canvi ideològic, les tensions

El desacord arribarà a principis del 2022, en el marc de la fugida de molts militants liberals de LLA, decebuts per les derives de Milei i pels mètodes que, lluny de les suposades virtuts llibertàries, s’han anat imposant al partit.

En aquesta època, LLA pateix un sisme que modifica la seva identitat primigènia. Hi influeixen diversos factors: d’una banda, el creixement extraordinari, caòtic, del partit des de la seva fundació recent; després, la seva colonització per nous militants que tenen poc a veure amb les idees de la llibertat; també els canvis produïts per l’entrada de Milei com a diputat al Congrés, i, per descomptat, els reptes que planteja l’objectiu immediat: la batalla per la presidència, seguint el mandat bíblic que empeny Milei en aquesta direcció. Un repte renyit amb la desorganització, els dèficits i la manca d’experiència política que arrossega el partit.

En la cosmovisió de Milei, màfies i capitalisme mafiós apareixen com a models d’emprenedoria i de llibertat individual no només lícits, sinó imprescindibles per al creixement econòmic.

I hi ha, fonamental, la involució dels mètodes i les actituds que després del sorprenent triomf del 2021 s’estan imposant a LLA. En aquella primera campanya ja s’havien fet visibles irregularitats, que es justificaven com a pecats inevitables per a uns nouvinguts a la política obligats a enfrontar-se a les poderoses maquinàries dels seus adversaris. Pecats venials que ja van provocar la primera fugida de militants importants, fins i tot d’algun dels fundadors del partit, com Gastón Alberdi, que trenca amb Milei, segons ell, arran de les obscures relacions que aquest manté d’esquena a la militància.

Per a la conquesta nacional, Milei necessita enfortir la seva escassa bastida a les províncies de l’interior i la seva estratègia en la recerca de socis i aliats serà la de substituir la suposada puresa del llibertarisme renovador pel pragmatisme de la vella política. Pacta i firma acords amb adversaris que temps enrere renegaven de les doctrines llibertàries, amb líders històrics del peronisme de províncies, amb els seus odiats kirchneristes, evangelistes, carapintades, amb exponents de la casta que fa dècades que viuen de l’Estat i, per acabar, amb una infinitat d’acròbates especialitzats en el triple salt de partit a partit.

El desacord arriba a un punt crític i, davant del malestar intern, Milei i Karina treuen la serra mecànica i provoquen la fuga de molts militants decebuts per l’adopció dels usos de la vella política que venien a substituir, i per les formes imposades al partit: no es premia el mèrit, la trajectòria política o el sacrifici realitzat, i es normalitza, per contra, la recompensa a l’obseqüència, l’oferta de càrrecs polítics a canvi de favors sexuals i prebendes econòmiques, i s’aplica la censura i l’assetjament als dissidents.

El febrer de 2023, la presidenta de l’Agrupación Juvenil Generación Libertaria, Mila Zurbriggen, fa pública la seva ruptura amb Milei i la de la seva agrupació amb LLA, denunciant l’existència de pràctiques messiàniques i l’exigència de favors sexuals a l’organització. I assegura que els càrrecs es designen des de dalt i a dit, d’acord amb les aportacions financeres que es facin. Kikuchi, el monjo negre del partit, li confessa: «els llocs els ocuparan els que hi posin més plata». La tarifa va de 30.000 a 50.000 dòlars, 60.000 en algun cas. És el preu per comprar un càrrec, el favor de Milei.

L’advocat liberal Carlos Maslatón, el seu vell company, que podria explicar les maneres de finançament a la primera campanya electoral de LLA perquè en aquella època acompanyava Milei en les trobades recaptatòries de fons, parla d’ingressos d’entre 5 i 10 milions de dòlars per part de Milei, o de LLA, per la compravenda de càrrecs públics. Altres augmenten la xifra fins als 10 milions.

Pacta amb líders històrics del peronisme de províncies, amb els seus odiats kirchneristes, evangelistes, carapintades, amb exponents de la casta que fa dècades que viuen de l’Estat…

La projecció política de Milei, la seva vertiginosa carrera fins a la Casa Rosada, emergeix d’una troca d’intrigues, lluita d’egos, negocis tèrbols, interessos polítics i econòmics, aliances contra natura, projectes inconfessables, secretes duplicitats i ambicions, impossible de desembullar des de l’exterior, en què s’entremesclen magnats, contractistes crònics de l’Estat, professionals de la política, estratègies escaquistes d’alguns partits, mercaders de vots, i personatges foscos finançats pel narcotràfic amb causes tant obertes com arxivades en el dormitori de la justícia. Una història poc edificant per a les banderes liberals les despulles de la qual salten de tant en tant als mitjans a través del testimoni dels que van protagonitzar aquesta època germinal.

 

Els morts de l’armari presidencial

A principis del 2024, quan es mira per les escletxes de l’armari presidencial de Milei, apareixen les restes fresques dels economistes, assessors i militants expulsats de LLA o bandejats de l’entorn de confiança que va contribuir a asseure’l al sillón de Rivadavia. Gairebé cap dels que el van acompanyar des dels orígens no ha sobreviscut. Per decisió pròpia en alguns casos, caiguts en els canvis d’humor, les metamorfosis i les aliances sorprenents del sempre imprevisible Milei, o sacrificats per la seva germana, la totpoderosa Karina, la jefa.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Han quedat pel camí els monjos negres del partit, Carlos Kikuchi, que va ser definit com la cara més fosca de Javier Milei, i el consultor Mario Russo, que va adaptar el concepte casta del moviment italià Cinque Stelle al context llibertari argentí i el va situar com a lema central de la campanya electoral, pròfug quan, el 2022, Milei va començar a tancar acords amb dirigents de la vella política oposada a l’ideari llibertari. També es van apartar artífexs de la seva explosió televisiva com Sebastián Cuneo; i, per descomptat, Danann i el grup d’influencers i youtubers que li van obrir camí a les xarxes socials.

I no hi són més els seus companys de viatge més antics, el seu amic Diego Giacomini, mentor intel·lectual de Milei durant 15 anys, entre els anys 2005 i 2019 i qui el va acostar a les idees llibertàries de l’escola austríaca per allunyar-se’n el setembre del 2020. Tampoc el loquaç i mediàtic advocat i expert en finances Carlos Maslatón; el politòleg i influencer liberal Franco Rinaldi; el periodista Luis Rosales; l’exassessor Carlos Rodríguez, acadèmic i economista ortodox, teòric cap del Consell d’Assessors Econòmics en cas d’un eventual govern de Milei, que se’n va allunyar després de ser menyspreat grollerament. O Gastón Alberdi, un dels fundadors de LLA. Desterrats, exiliats. Com si el líder s’entestés a esborrar el seu rastre. O la presència dels testimonis.

 

Les veus que sorgeixen de l’enigma

A rebuf de l’interès que continua despertant l’enigma Milei, avui, alguns excompanys de viatge es llepen les ferides als platós dels canals de televisió crítics amb el projecte llibertari o, simplement, partidaris del sensacionalisme. Formen una pintoresca secta de liberals purs, d’anarcocapitalistes intransigents o d’anarquistes del mercat encara més virtuosos, units tots per un denominador comú: el de les seves discrepàncies amb les noves essències doctrinàries de Milei, o bé amb els seus procediments, el seu entorn de casta i la seva salvatge política econòmica.

Alguns, com el televisiu Sebastián Cuneo, peronista de la vella guàrdia, li recorden amb greus acusacions i actituds de xantatge públic el seu transformisme: si Milei segueix violant línies vermelles contra el poble argentí, ell, antic confessor de l’ara president, es veurà obligat a revelar pecats i debilitats. De moment, en té prou amb un entrant per mantenir viu el misteri: Milei li hauria reconegut que en temps de penúria econòmica va assessorar dos narcotraficants en les seves operacions de blanqueig i inversions al país. El president no respon a les acusacions, i dia sí i l’altre també el seu antic amic el segueix amenaçant de revelar les raons del silenci presidencial.

Altres padrins del part mileinista expliquen les seves experiències en l’estricta intimitat. Com el magnat Eurnekian, el seu primer promotor i financer, que reconeix, segons explica Alberdi, que l’experiment Milei se li va escapar de les mans i va acabar sent traït; o com Ramiro Marra, polític i administrador de fons d’inversió a les Bahames que, sempre segons Alberdi, va posar dos milions de dòlars a la campanya per ser legislador; o el mateix Alberdi, testimoni i informant autoritzat no sols per ser protagonista directe de l’escalada de Milei i haver viscut en primera persona els esdeveniments; durant els seus anys a Mèxic va exercir com a analista d’intel·ligència i els seus contactes amb els serveis d’informació argentins són fluids i actualitzats.

Gastón Alberdi ha sigut i continua sent un especialista de la informació (o de la desinformació, qui sap), com ell mateix reconeix. Ell és qui recentment ha fet pública la declaració jurada de Milei sobre el seu patrimoni en el període comprès des que va ser elegit diputat nacional pel districte de la Ciutat Autònoma de Buenos Aires el 2021 fins a la data de la declaració, abril del 2024, en què l’actual president reconeix un compte en dòlars de 23,8 milions, més uns altres 11 milions més en pesos, segons les dades que estan en poder de la Unidad de Información Financiera i de l’Oficina Anticorrupción.

Vestigis, al capdavall, de l’aparició del primer lleó anarcocapitalista a les fèrtils planes de Martín Fierro.