Temps era temps en què els governants podien manar, administrar i guerrejar i encara els hi quedava temps per dedicar-se a l’art, fos poètic o musical. Un d’aquests va ser Frederic II de Prússia (1712-1786), ben conegut com a Frederic el Gran i també, més col·loquialment, com el Vell Fritz. A més d’apropiar-se de la província llavors austríaca de Silèsia, de dividir Polònia, i de modernitzar Prússia, també escrivia i componia. Entre altres coses va ser l’autor del llibret en francès de l’òpera Silla de Carl Heinrich Graun que després Giovanni Pietro Tagliazucchi versificaria en italià.
El Festival de Música Antiga d’Innsbruck que va començar el 1976 i que dirigeix Alessandro de Marchi sorprèn cada any amb la recuperació d’alguna joia que el pas del temps i les modes havien arraconat. Aquest any l’ha encertada plenament proposant aquell Silla a partir de les partitures originals. S’havia estrenat el 1753 a Berlín, sis anys abans de la mort del compositor, i no s’havia tornat a representar. I és una llàstima que el món se l’hagués perduda perquè l’òpera és una petita meravella musical.
Amb tres actes i una durada de quatre hores ben bones (dos entreactes), amb totes les àries da capo, l’òpera es centra en el dictador Slila (Sulla). En un moment de la seva vida en què ja ho ha aconseguit tot, vol si o si a Ottavia, la filla d’un patrici que ha estat víctima de les seves purgues polítiques, però ella està enamorada de Postumio, fill d’una altra víctima del dictador i enemic seu declarat, defensor del republicanisme. Silla té per assessor a un llibert grec, Crisogono, intrigant i partidari sempre de les mesures fortes. Com que Ottavia rebutja a Silla malgrat els precs de la seva mare Fulvia que li diu que l’accepti, el grec proposa segrestar a la jove, cosa que fa.
Escena final de ‘Silla’, òpera de Graun ressuscitada al Festival de Música Antiga d’Innsbruck. © Birgit Gufler
El poble que al començar ha aplaudit a Silla per haver acabat la guerra civil a Roma, es rebel·la quan té notícia del segrest. Enmig d’una senzilla trama política en què Postumio atempta contra el governant sense, però, causar-li cap dany, la cosa acaba bé. El dictador allibera al jove, renuncia a Ottavia i envia a l’exili al grec. Fa un discurs dient que sempre ha mirat pel bé de Roma i que ara que ho ha pacificat tot, retorna el poder al Senat de qui l’havia usurpat. I el poble, més content que un gínjol. És un final no molt diferent del de La clemenza di Tito de Mozart composta per a la coronació de Leopold II d’Àustria, un altre dèspota il·lustrat com ho era Frederic el Gran.
Per explicar aquesta història que ha estat freqüentada per molts altres compositors, entre ells el citat Mozart (Lucio Silla), al repartiment hi ha quatre contratenors, dues sopranos i un tenor. La música de Graun, que va ser mestre de capella de Frederic, beu de l’escola napolitana que agradava molt a Berlín i és molt refinada i transparent.
Comença amb una simfonia seguida per vint-i-dos números, entre els quals hi ha àries, algunes líriques, altres furioses, una mica de tot, duets i un trio molt viu. Amb l’excepció de Silla que té més paper, el repartiment de les àries entre els altres sis personatges és molt igual. Tots tenen una exposició semblant.
Per al paper protagonista del dictador romà el festival va buscar a Bejun Mehta, un dels més grans contratenors dels darrers anys que va demostrar estar en plena forma vocal. Amb el llarg monòleg del segon acte quan comença a entendre que hi ha una altra manera de governar que no és la força va demostrar la seva excel·lent capacitat vocal i dramàtica. Samuel Mariño, Postumio, va arrencar grans aplaudiments perquè és com un castell de focs artificials sempre en explosió. De fet, és més sopranista que contratenor, amb una facilitat espectacular cap a l’agut i a tota mena de floritures encara que a vegades sembla que tiri pel broc gros i resulti matusser. A Valer Sabadus en el paper del senador Metello, li va faltar una bona projecció de la veu. En canvi, Hagen Matzeit que interpretava a Lentullo, un altre senador, va sorprendre per la gran elegància del seu cant.
Elleonora Bellocci va ser una gran Ottavia, que passava amb gran facilitat i brillantor de la noia enamorada a la dona que sap molt bé què vol i que està disposada a aconseguir-ho enfrontant-se a qui sigui, fins i tot al tirà que la pretén. A la penúltima escena la seva ària In questo amplesso un pegno… regalava emoció en estat pur. Roberta Invernizzi era una Fulvia molt competent. Mert Süngü, a qui havíem vist feia poc a Aix-en-Provence, a Moïse et Pharaon, era un Crisogono vocalment poderós, amb una veu molt compacte que li permetia superar les difícils àries del típic personatge pervers com a Invan mortale ardito… en què ha de reconèixer que els seus ardits malèvols no acaben de funcionar.
De Marchi dirigia l’Orquestra del Festival des del clavecí amb un entusiasme contagiós al davant d’uns instrumentistes especialistes de música antiga d’una gran qualitat començant per la concertino Olivia Centurioni. El cor era el Maghini de Torí.
La direcció escènica la firmava Georg Quander, que havia estat intendent de la Staatsoper Unter den Linden de Berlin. A Innsbruck els directors d’escena han d’extreure el màxim d’uns recursos limitats. En aquest cas la senzillesa de la proposta era de les que sumen. El plantejament era molt planer, sense lectures afegides. Ho refiava tot al potent pes de la música i de la història que s’hi explica. L’escenografia situava bé el relat en el seu context amb una doble escala, un obelisc, una estàtua i un fons d’escenari amb imatges fixes de la Roma imperial vistes amb la mirada centreeuropea del segle XVIII, del moment de la composició de l’òpera. Tot plegat, d’una gran eficàcia. L’única cosa que relliscava era un vestuari en què hi cabien totes les èpoques. Pel demès, un gran aplaudiment.
