Que l’adolescència és una etapa crítica del cicle vital dels éssers humans no és cap novetat. El psicoanalista Erik Erikson ja en la dècada de 1950, va contribuir a la comprensió de l’impacte de l’experiència del cicle vital sobre el desenvolupament psicosocial dels individus. Segons ell, el cicle vital es desenvolupa en fases, no amb un ritme constant. L’ésser humà es va adaptant als reptes que se li plantegen en cada fase, i, si tot va bé, aconsegueix una relativa calma i seguretat, fins que un canvi, molts cops degut a la maduració física (per exemple, la pubertat) l’obliga a adaptar-se a la nova situació. Això dona lloc a una sèrie de crisis de desenvolupament, que les persones poden afrontar d’una manera més o menys saludable, en funció de com hagin pogut afrontar els reptes de les fases anteriors. I això depèn, en bona part, de com cada societat s’ha constituït per proveir les necessitats de cada fase. És a dir, les fases del cicle vital són comunes a tots els éssers humans: tots passem per un llarg període d’immaduresa i dependència, depenem de com la generació anterior ens ajuda a arribar a la maduresa, fins que anem trobant el nostre lloc en aquest món i, en el millor dels casos, som capaços d’assolir una estructura adulta de la personalitat.
L’etapa adolescent es caracteritza per l’accés a la maduració sexual en un moment en què encara no estem preparats per assumir les responsabilitats adultes. Segons Erikson, el que es juga a l’adolescència és si el noi o la noia arribarà a aclarir-se sobre preguntes existencials com ara «qui soc?» i «qui puc ser?». La psicoanalista d’Erikson, Anna Freud, descriu molt bé l’estat normal adolescent:
«Considero normal que un adolescent es comporti durant un llarg període de manera incoherent i imprevisible; s’oposi als seus impulsos i els accepti; que aconsegueixi evitar-los i que senti que el desborden; que estimi els seus pares i que els odiï; que es rebel·li contra ells i que en depengui; que se senti avergonyit de reconèixer la seva mare davant dels altres i que, inesperadament, desitgi de tot cor parlar amb ella; que vagi fent amb la imitació i la identificació amb els altres, mentre cerca tota l’estona la seva identitat; que sigui idealista, amant de l’art, generós i desinteressat com mai ho tornarà a ser, però que sigui també el contrari, egocèntric, egoista i calculador. Aquestes fluctuacions entre extrems oposats serien altament anormals en qualsevol altra època de la vida, però en aquest moment signifiquen simplement que caldrà un llarg temps perquè sorgeixi l’estructura adulta de la personalitat» (Psicoanálisis del desarrollo del niño y del adolescente, Paidós, 1985).
Si això ho escrivia Anna Freud en la dècada dels 50 del segle passat, en el nostre entorn actual hem d’afegir a les relacions significatives en aquesta etapa l’omnipresència de les connexions per via digital amb multitud d’influencers que escapen a l’àmbit de la família i dels amics presencials. I és en aquest context que procedeixen a buscar la seva identitat els adolescents que són ja nadius digitals mentre que els seus pares són nadius analògics, immigrants en el planeta dels nadius digitals. Com diu la psicoanalista Lola López Mondéjar, la realitat digital s’ha convertit en un agent educatiu més important que la família. Per als fills la llengua digital és la seva llengua materna, i per als pares la llengua digital és una llengua apresa precàriament en l’edat madura. Entre nadius i immigrants digitals s’instal·la una bretxa generacional que no tots els pares són capaços de salvar aprenent la llengua dels nadius per poder comunicar-s’hi («Sexo y temperamento en los nativos digitales: una psicoanalista en el planeta virtual», VII Jornadas IPR 2023).
Com diu la psicoanalista Lola López Mondéjar, la realitat digital s’ha convertit en un agent educatiu més important que la família.
Accés precoç a la pornografia
Sempre ha existit una bretxa generacional entre pares i adolescents, però ara la tecnologia digital contribueix a fer-la més gran i fa més difícil la comunicació entre ells. La psicòloga Jean Twenge, de la Universitat de Chicago, que fa anys que estudia com repercuteixen els canvis tecnològics en els canvis generacionals, ens diu en el seu llibre Generations (2023) que tenim motius per estar preocupats per la salut mental dels joves del que ella anomena la «generació Z» (els nascuts en el segle XXI). La generació Z es comunica, sobretot, via aplicacions de les xarxes socials. Passen menys temps que el que van passar els seus pares quan eren adolescents socialitzant en grups presencials, fora de casa. Les interaccions a internet no és que siguin diferents de les que es donen en el món real, sinó que són molt pitjors. L’ús addictiu de les pantalles i els videojocs produeix una desconnexió de la vida social amb persones reals. La imatge dels adolescents aïllats a la seva habitació accedint precoçment a una pornografia cada cop més violenta no sembla la millor manera d’iniciar-se a la vida sexual.
PUBLICITAT
Les interaccions a internet no és que siguin diferents de les que es donen en el món real, sinó que són molt pitjors.
Gairebé el 30 % de les noies nord-americanes presenten símptomes de depressió clínica, i les taxes de suïcidi en la franja d’edat adolescent s’han triplicat. Ens diu Jean Twenge: «Imagineu que cada any s’estavellessin nou avions plens d’adolescents (entre els 10 i els 14 anys) sense que en quedessin supervivents. No permetríem que continuessin volant aquests avions fins a esbrinar per què està passant això».
I aquest no és un fenomen que es doni només als Estats Units. El suïcidi és una de les principals causes de mort entre els joves a escala mundial. L’any 2021, a Espanya es van suïcidar 75 joves entre els 10 i els 19 anys, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, i aquesta xifra suposa més de l’11 % del total de les morts registrades en aquesta franja d’edat: constitueix la segona causa externa de mort després dels accidents de trànsit.
Aquest fenomen ha empitjorat a causa de l’experiència de la pandèmia de covid-19 (que va implicar un període de confinament forçós) com ho posa en relleu la revisió sistemàtica realitzada per Madigan et al. i publicada a The Lancet el 2023. Les dades corresponen a estudis realitzats a Àsia, Europa, Amèrica del Nord, Austràlia i Nova Zelanda. S’ha observat un augment en les visites als serveis d’emergències relacionades amb intents de suïcidi, autolesions i ideació suïcida en joves, especialment entre les noies.
No només estan preocupats els pares i els serveis d’urgències hospitalàries. Els mestres i professors cada cop més ens adverteixen sobre la possible relació entre l’ús quasi constant dels mòbils i l’alt percentatge d’alumnes que mostren senyals de tristesa, d’aïllament social, dificultats de concentració i desinterès generalitzat en l’àmbit escolar. Com si la «verdadera vida» estigués en una altra banda, en el món dels xats i les xarxes socials. No és estrany que els professors arribin a sentir-se impotents i demanin baixes per depressió.
Disfòria de gènere
Un altre factor que està contribuint al malestar dels adolescents occidentals, i que afecta més les noies, és la disfòria en relació amb la imatge corporal que debuta a l’adolescència, i que es transmet per contagi a través de les xarxes socials. Abigail Shrier, en el seu llibre Un daño irreversible (2020), arriba a la conclusió que la causa principal d’aquesta anomenada «disfòria de gènere d’inici ràpid» seria que les adolescents actuals se senten més soles i infelices que les de generacions anteriors, passen més temps mirant pantalles que amb les seves amistats, i a través d’aquestes pantalles s’enfronten a ideals de bellesa impossibles d’assolir, i a una hipersexualització molt prematura que genera un gran rebuig a una feminitat de la qual fugen per refugiar-se en el calaix de sastre de les identitats LGTBIQ+.
Resultats amagats per Zuckerberg
Mark Zuckerberg, el rei de Sillicon Valley, encarrega estudis interns contínuament sobre l’impacte d’Instagram en els usuaris més joves, però després només publica els resultats que li interessen, com quan, el mes de març de 2021, en una vista al Congrés va dir que les seves investigacions demostraven que fer servir aplicacions socials per connectar-se amb altres persones pot tenir avantatges positius per a la salut mental, però va amagar altres resultats d’aquestes investigacions (que van acabar filtrant-se) on es podia llegir en una diapositiva «Empitjoren els problemes d’imatge corporal per a una de cada tres adolescents» o «El 13 % dels adolescents britànics i el 6 % dels americans que declaraven tenir pensaments suïcides els relacionaven amb Instagram.»
Josep M. Ganyet va publicar un article molt lúcid sobre aquest tema, «El mirall trencat» (La Vanguardia, 21-9-21), on deia que els adolescents que cada matí, ja des del llit, miren en el seu mòbil l’estat de les seves xarxes socials —missatges, likes, comentaris i e-mojis— no fan més que comprovar com és la seva imatge digital, com els veuen els altres. I ara saben que un de cada cinc adolescents no s’agrada, una de cada tres en el cas de les noies.
És urgent recuperar l’ús de la paraula i els espais de comunicació presencial, real i humana, i que no ens deixem colonitzar pel transhumanisme, que ens està fent desgraciats a tots.
No es tracta de demonitzar les noves tecnologies, que han vingut per quedar-se i que també es poden fer servir per accedir al coneixement i estar al servei del desenvolupament personal i social. Però sabem que també poden ser molt negatives si l’adolescent, perdut en un món on s’han debilitat i precaritzat les estructures protectores de l’Estat de benestar, que sent que la generació dels pares els deixa en herència un món en risc d’extinció, on deixa de tenir sentit reproduir-se, es refugia en un món apartat de la realitat, es relaciona amb els altres a través de les xarxes socials virtuals, confonent-se, empobrint-se, replegant-se i caient sota la influència de grups sectaris o extremistes. El paper contenidor de la família està en crisi.
A més a més, l’evidència de les grans desigualtats entre els fills de famílies estructurades i benestants i els fills de famílies desestructurades i pobres, amb mares desbordades, sovint deprimides, i pares violents o absents, és caldo de cultiu per a la desesperança del sector més desfavorit. I de la desesperança no només sorgeixen la depressió i la ideació suïcida, sinó també el ressentiment i la violència dels joves que senten que no tenen futur, i s’apunten a grups extremistes de dreta o d’esquerra, amb ideologies que responen al lema «com pitjor, millor». És urgent que els adults (pares, ensenyants, professionals de la salut, responsables polítics) recuperem l’ús de la paraula i els espais de comunicació presencial, real i humana, el diàleg cara a cara, i no ens deixem colonitzar pel màrqueting dels propagandistes del transhumanisme, una nova ideologia (o religió?) basada en la idealització de l’omnipotència de les noves tecnologies que suposadament ens faran feliços (segons alguns falsos profetes que esperen treure profit d’aquesta utopia distòpica) quan, en realitat, ens estan fent desgraciats a tots.
