En una cançó d’ara fa dotze anys, Els Amics de les Arts especulaven amb una tecnologia de «Ciència-ficció» capaç d’esborrar els records d’una vida, permetent que el protagonista recuperés la seva relació de parella després d’una infidelitat de la qual ara ja no en quedaria cap record. Just abans de la intervenció, i per conjurar els darrers recels del pacient, un dels responsables subratllava alguns beneficis col·laterals i inesperats d’aquest formatatge del cervell: els «discos, llibres, llocs, que donarien molts per tornar a viure’ls com el primer dia».

No es tracta d’una torna menor. Recuperar el gaudi primigeni, reviure el plaer del descobriment, retornar a la virginitat de la descoberta… resulta molt seductor. De seguida, sorgeixen noms, títols, indrets, segurs candidats a ser reviscuts com la primera vegada. En el meu cas i respecte del món literari, Paul Auster (1947-2024) hi apareixeria en un lloc destacat. Sens dubte, la tria ve condicionada no només per la qualitat de la seva obra i/o per l’impacte de la seva lectura en un moment donat, sinó per les circumstàncies vitals en què un s’acosta a determinat autor o llibre.

La recent desaparició de l’escriptor nord-americà ha provocat un monolític elogi de la seva trajectòria. Auster deixa rere seu una legió de fidels lectors i una crítica unànimement positiva del seu llegat literari. Com succeeix amb altres icones culturals, va ser més reconegut en terres europees —singularment a casa nostra, on el 2006 rebia el Príncep d’Astúries, i a França, on l’any següent el feien membre de l’Ordre de les Arts i de les Lletres— que no als Estats Units. Així, la premsa d’aquí l’ha acomiadat com si, en comptes de residir en un dels brownstones de Brooklyn, fos un veí més de Gràcia o del Quartier Latin. Aquest sentiment de perdre «un dels nostres» ha generat —a banda d’una estranya competició per veure qui incloïa en els obituaris més anècdotes personals amb el finat— excel·lents anàlisis sobre la seva obra i la seva figura i raons suficients per —esperem— la reedició dels seus llibres més antics.

A més, Auster ha tingut el detall de donar a la impremta, poc abans de morir, una darrera peça magistral. Baumgartner (Edicions 62, traduït per Ernest Riera) és un llibre coherent amb la seva trajectòria i amb una qualitat al nivell de les seves millors obres. Interpretada pels seus exegetes com un autoretrat irònic, un homenatge a la seva muller i un comiat dels seus lectors, el llibre és també un exemple de la seva literatura. El lector habitual de seguida se sentirà acollit per aquesta particular forma de mirar-se el món, on sempre brilla la trena formada per les petites meravelles de les històries quotidianes, el joc d’atzars de l’existència i uns personatges genuïns i recognoscibles.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

El cànon austerià

Baumgartner tanca una producció literària de quatre dècades iniciada el 1987 amb l’anomenada Trilogia de Nova York (Proa, 1991, traduït per Joan Sellent). No era la seva primera publicació, ja que, a més de poesia, assaigs i traduccions, havia signat el títol de no-ficció de 1982 La invenció de la solitud (Edicions 62, 2000, traduït per Marc Rubió) i una ficció amb pseudònim el 1984 (Jugada de presión, Anagrama, 2006, traduït per Benito Gómez, inèdit en català).

La premsa d’aquí l’ha acomiadat com si, en comptes de residir en un dels ‘brownstones’ de Brooklyn, fos un veí més de Gràcia o del Quartier Latin.

Trilogia de Nova York aplegava —com ja s’indica al títol— tres contes curts apareguts separadament entre 1985 i 1986 on, a més de compartir l’escenari novaiorquès i una certa reinterpretació dels codis de la novel·la negra, ja es percebien els trets singulars de la seva prosa. Aquest primer text narratiu adreçat al gran públic va posar les bases del futur autor, tot i que l’èxit no va ser immediat i, per exemple, en castellà el conte La ciudad de cristal va comptar amb una primera edició el 1988 al segell Júcar (traduït per Ramón de España), sense més continuïtat.

A poc a poc, el nom d’Auster va anar conquerint més i més lectors. Edicions 62 es va convertir en el seu segell català, normalment de la mà del traductor Albert Nolla; mentre que en castellà jugava el mateix paper Anagrama (amb Maribel de Juan primer, i Benito Gómez després, com a mèdiums principals), fins al seu pas a Seix Barral el 2017 amb 4 3 2 1. Aquesta ambiciosa i voluminosa obra va suposar un dels cims del seu virtuosisme tècnic i de la seva creativitat literària. Era, d’alguna manera, la recuperació del millor Auster, al nivell de clàssics contemporanis com El Palau de la Lluna (1989), Leviatan (1992) o El llibre de les il·lusions (2002).

Evidentment, cadascú tindrà el seu cànon particular. L’innegable era la conversió d’Auster en icona cultural. A aquesta transformació no hi eren aliens alguns elements extraliteraris. D’una banda, el seu vincle amb el cinema, on destaca la seva col·laboració amb el director Wayne Wang. Plegats crearan Smoke (1995), un film independent que relata l’amistat entre un escriptor en crisi (William Hurt) i un curiós estanquer (Harvey Keitel) i que es tanca amb un meravellós conte de Nadal, filmat en blanc i negre on sona «Innocent When You Dream» de Tom Waits. De fet, aquest relat, El conte de Nadal de l’Auggie Wren, va precedir la pel·lícula com a encàrrec de The New York Times per ser publicat el Nadal de 1990.

El 2006, en una nova mostra del predicament d’Auster a Catalunya, la Diputació de Barcelona va impulsar una edició no venal de cent mil exemplars, traduït per l’habitual Albert Nolla, per als usuaris de les seves biblioteques. Esgotada ja, Angle Editorial en va fer una edició comercial, enriquida amb una presentació a càrrec de Sergi Pàmies. Precisament, l’escriptor català, admirador confés de l’estatunidenc, havia convertit Auster en protagonista d’un dels seus contes, inclòs en el recull Cançons d’amor i de pluja (Quaderns Crema, 2013).

«Perquè el que passa no passarà mai, i perquè el que ha passat constantment torna a passar, som com érem, tot ha canviat en nosaltres.»

La segona circumstància extraliterària ha estat la seva mateixa vida familiar. D’una banda, trobem el glamur del seu segon matrimoni amb la també escriptora Siri Hustvedt (1955), la carrera musical de la filla d’ambdós, Sophie (1987), i un cercle d’amistats farcit de noms de la creació. De l’altra, hi ha la desgraciada mort per sobredosi, l’abril de 2022, amb només dues setmanes de diferència, de la seva neta Ruby (de només deu mesos) i del seu fill Daniel (1977), fruit del seu primer matrimoni amb la literata Lydia Davis (1947).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Dues (possibles) claus

Tot i que cada lector en fa la seva particular aproximació, personalment assenyalaria dos elements especialment útils per entendre el seu univers creatiu. En primer lloc, hi ha la seva poesia que, arran de l’èxit de la seva narrativa, va quedar reduïda a un pecat de joventut. Tanmateix, qui s’hi aproximi descobrirà com, allà, ja hi són presents tots els elements del seu estil. A més, el lector en català té la fortuna de disposar d’una versió bilingüe —anglès/català— a càrrec de Jordi Casellas. Desaparicions, publicat per Pagès en una data tan primerenca com 1994 i reeditat posteriorment, és la llavor fundacional de tota la seva producció posterior: «Perquè el que passa no passarà mai, / i perquè el que ha passat / constantment torna a passar, / som com érem, tot / ha canviat en nosaltres».

La segona clau és el beisbol. L’omnipresència d’aquest esport a la seva novel·lística va més enllà de l’obsessió de l’aficionat. Perquè, certament Auster hi va jugar, va arribar a crear i comercialitzar un joc de cartes i n’era un gran seguidor. Però, a més, el beisbol era també com una metàfora de la seva literatura: una competició dominada per les regles i per l’estadística, però que es veia capgirada davant l’atzar i davant un canemàs de petites històries on els grans noms cedien protagonisme a la quotidianitat i a la humanitat. En resum, variants d’allò que és la vida i que, precisament per això, fa innecessari esborrar la memòria i permet el gaudi de la relectura. Rellegiu Auster!