El nen: És blau?
L’home: El mar? No ho sé. Abans ho era.
La carretera, C. McCarthy

 

El món té un designi? No hi haurà mai justícia per al copiós cabal de Mal que segreguen les civilitzacions? És una manera desitjable de viure la del caminant en un entorn apocalíptic? Aquestes podrien ser algunes de les qüestions que aborda Cormac McCarthy (1933 Rhode Island – 2023 Nou Mèxic) en la seva escriptura, en el seu torrent literari que desborda les pàgines que ens va llegar. L’avantatge de no ser crític literari em permet formular amb llibertat les preguntes que possiblement es va plantejar McCarthy sense atendre complexitats que tan sovint fan incomprensibles algunes ressenyes bibliogràfiques extraviades en laberints acadèmics. No. El meu fort, com a lector, és l’admiració, l’aventura i el gaudi, purs i directes, com amb altres narradors d’excepció: Borges, Bernhard, Llamazares o Le Clézio, els meus referents literaris posteriors a Kafka, a qui tant li deuen. Tant de bo que des d’aquesta posició sigui capaç d’acostar-vos, lectors, al món de Cormac McCarthy, mort recentment.

El món té un designi? Quan ens acostem a Meridià de sang i ens posem en la pell del xaval que emprèn una aventura en companyia d’uns mercenaris cruels, assassins sense escrúpols, bergants cobejosos, ens afegim, presoners ja de paisatges inhumans, a un road trip per recórrer, escenari rere escenari, a quin més desolador, agrest i sec, un bucle geogràfic macabre entre Texas, Sonora i Arizona. Com passa sovint en les narracions de McCarthy a penes hi ha referents geogràfics o temporals. L’esment ocasional i sempre vague d’alguna població no persegueix cap finalitat topogràfica sinó, com a molt, servir com un molló més, com una fita de pas, com a lloc ocasional per a les borratxeres i les putes, mentre es va desenvolupant l’empresa insana de buscar indígenes a qui tallar la cabellera per avalar el cobrament d’una recompensa.

Temps i espai són categories alienes al novel·lista nord-americà a qui li plau desubicar el lector, incomodar-lo amb al·lusions que suposadament el situen per a, al cap de poc, desorientar-lo de nou. A Meridià, l’únic designi dels protagonistes és un trajecte de sang: escenes escabroses poblades de cadàvers esventrats, costellams de caps de bestiar infestats de mosques, past de carronyaires, tolls d’aigua tenyits de tortura i desaforament. No hi ha cap raó en el món de McCarthy. Només hi ha supervivents i aquella manca de consciència i de culpa que ignora el Mal.

 

Com dormen?
Els dofins
Sí.
Bastant bé, diria jo. Al cap i a la fi, no coneixen la culpa.

Stella Maris

 

Un recorregut angoixant

No hi haurà mai justícia per al copiós cabal de Mal que segreguen les civilitzacions? La carretera cap al sud es troba assetjada «pels dolents», una tropa innominada d’humans atroços, éssers indefinits a mig camí entre zombis caníbals i fantasmes armats, supervivents –els malvats no moren mai– d’una catàstrofe nuclear (o això sembla). Es tracta d’un altre road trip que alguna cosa deu als antecedents remots del gènere (Cervantes, Stendhal, Senancour, Conrad) i als més recents, amb Kerouac al capdavant. Protagonitzada per «l’home» i «el fill», la narració sorprèn per la versatilitat del novel·lista per imaginar una escena i una altra i una altra al llarg d’un recorregut angoixant entre naturaleses eixutes i poblacions devastades, desertes, de les quals han desaparegut els antics habitants o bé continuen presents a les seves llars, encara que momificats per anys de mort.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Gris ubic, present, si més no, en una de cada tres de les pàgines del text: l’asfalt, el cel, les cendres, la neu, els cingles i al final… gris també el mar anhelat. El naturalisme descriptiu va més enllà del que és raonable quan l’autor es recrea, per exemple, en la recerca d’un remolc de camió, d’una locomotora esgavellada, d’un iot encallat o d’una casa en ruïnes, o quan «l’home» que camina cap al sud inassolible amb un carret de supermercat recorre a mil bricolatges per sobreviure i tenir cura del seu fill. Els detalls són exhaustius, com si l’escriptor hagués visitat aquests llocs repetidament. I sense estalviar-se els gestos i el vocabulari tècnic apropiats per a cada cas, com passa a En la frontera, les cent primeres pàgines del qual tracten de la caça i el domatge d’una lloba que, inevitablement, remeten a El vell i el mar o quan, més endavant, es descriu minuciosament el guariment d’una ferida de bala per un metge rural competent, i ho avala qui això escriu, cirurgià de professió.

Un repte màxim, suposo, per a Luis Murillo («una agradable tortura» va declarar en una entrevista), l’excel·lent traductor de McCarthy que sembla que ha acompanyat el novel·lista en totes les seves vicissituds. En qualsevol cas, a l’entorn d’aquests racons literaris concrets en els quals es delecta l’escriptor, sempre ronda el Mal com a amenaça amagada que manté en alerta permanent els personatges mentre vaguen dins de paisatges inhòspits.

És una manera desitjable de viure, la de caminar en un entorn apocalíptic? Ens queda cap alternativa? Potser sí, sempre que perseguim el nostre destí moral, és a dir, si hem estat educats en una consciència, en un deure i n’hem estat conseqüents. Al cap i a la fi, el que importa és l’obra ben feta, i al Mal que el bombin.

 

Cim literari

Després d’un silenci prolongat, quan l’any passat ens arriba, de nou gràcies a la traducció intel·ligent de Murillo, Stella Maris, els macarthistes somriem per sota el nas i en certa manera aprofitem aquest cim literari per venjar-nos de les crítiques dels qui van veure en l’escriptor una afició exclusiva al gore. McCarthy demostra en aquestes pàgines pòstumes que pot escriure més enllà de No és país per a vells desplegant la seva creativitat i una competència psicològica inusitada per enlluernar-nos amb un text d’arrel freudiana en el qual desgrana, pas a pas, el recorregut tortuós d’un trauma adolescent, des del més profund del psiquisme fins a la superfície de la consciència, a tall de confessió.

Descriu minuciosament el guariment d’una ferida de bala per un metge rural competent, i ho avala qui això escriu, cirurgià de professió.

En una sèrie de diàlegs sorprenents, som testimonis de l’estratègia acurada i intel·ligent del psiquiatre per desentranyar el secret que guarda gelosament la seva aviciada «pacient» de vint anys, anorèxica i presumptament esquizofrènica. Es tracta d’una tasca meticulosa, càlida, empàtica que, encara que més invasiva que la pròpia d’una psicoanàlisi tradicional basada en l’escolta, evita enfrontaments i convida subtilment a una confessió que emergeix a poc a poc, inevitablement, malgrat les defenses del divan.

Més enllà del seu mestratge literari, els interrogatoris que desenvolupa McCarthy haurien de ser de lectura obligada no solament per a psiquiatres i psicòlegs presents i futurs sinó per a qualsevol persona sensible a les tortuositats de l’existència humana que fan de cadascun de nosaltres algú singular. Haurien d’interessar fins i tot a detectius, criminòlegs, policies i agents del contraespionatge; en alguns moments, llegint aquestes frases curtes, taxatives, lacòniques, no amago haver sentit una fruïció similar a l’experimentada amb la lectura dels diàlegs inquisidors dels llibres de John Le Carré, encara que, a diferència d’aquest, McCarthy aprofita aquesta entrevista terapèutica per desplegar un text culte, erudit, amb referències de llarg abast a qüestions de filosofia (algunes als meus estimats Wittgenstein i Montaigne), de matemàtiques, d’astronomia o de física, entre les quals el novel·lista es troba increïblement còmode.

 

A més glòria

Si vaig tremolar llegint Helada de Bernhard, si vaig sentir set ardent en els deserts de Le Clézio o vaig passar por amb Luna de lobos de Llamazares, vaig plorar com «el noi» en arribar al final de La carretera i em vaig agenollar davant de Stella Maris. Descansa en pau Cormac McCarthy. Et van pispar el Nobel per la teva marginalitat i la teva misantropia, però així vas passar a més glòria al costat de Franz Kafka, Jorge Luis Borges i Lawrence Durrell.