Misteriós, sí. El de l’orgue és un món que pot resultar enigmàtic amb els seus teclats manuals i de pedals, els nombrosos botons de registres i la infinitat de tubs que poden superar diversos milers segons l’instrument. I el so que tot això genera també és sorprenent, sigui una gran fuga de Bach o una filigrana intimista de Jehan Alain. També era misteriós per a una noia que anava per a pianista i ha acabat sent una referència internacional en el món d’aquest instrument total, i la mestra de més d’una generació d’intèrprets.

Parlem de Montserrat Torrent (1926). Amb la seva figura menuda, però musicalment enorme, el desembre de l’any passat, després d’estrenar el nou orgue de Sant Vicenç de Sarrià i en el moment de rebre els aplaudiments dels assistents, va dir que potser havia arribat l’hora de deixar de tocar en públic. Llavors tenia 93 anys.

El misteri, no només d’aquesta longevitat, sinó també d’una vida dedicada a aquest instrument que li ha portat el reconeixement internacional, s’explica en el llibre acabat de publicar, Montserrat Torrent, la dama de l’orgue (Ficta Llibres), unes memòries recollides pel periodista Albert Torrens en converses setmanals d’una hora mantingudes durant gairebé dos anys i mig acompanyades d’una recerca per diversos arxius.

De la seva història en resulta sorprenent que una noia destinada des que tenia cinc anys i per «herència materna» a ser una intèrpret de piano, un bon dia, quan en tenia 26, abaixés per sempre la tapa d’aquell instrument. Havia descobert l’orgue, naturalment amb Bach, i això va ser el que ara en diríem una epifania: «Descobrir aquell instrument que sempre havia cregut que era inaccessible, que veia misteriós i llunyà, va ser una cosa meravellosa».

Aquell descobriment tenia el seu què, perquè en aquell moment se n’havia perdut pràcticament la tradició, d’instruments gairebé no n’hi havia, el patrimoni era escàs i la recerca, inexistent. A més, qui entrava en aquest món dominat pel masclisme, especialment l’eclesial, era una dona.

PUBLICITAT

Bidons de gasolina

La destrucció del patrimoni religiós va ser particularment acarnissada a Catalunya durant la Guerra Civil i concretament a Barcelona, que ja havia vist la crema d’esglésies de la Setmana Tràgica (1909). El 18 de juliol del 36 a la ciutat hi havia setanta orgues de tubs. L’endemà en quedaven dotze i una setmana més tard, set. Els de les catedrals catalanes es van poder salvar perquè la Generalitat va decomissar els edificis que va poder i els va precintar.

La col·laboració amb l’orguener Gabriel Blancafort va ser decisiva per a la recuperació d’instruments antics i la construcció de nous.

A Barcelona, un dels que es va salvar literalment de la crema va ser el dels Sants Just i Pastor. Quan s’havia d’inaugurar la restauració-reconstrucció d’aquell instrument el 2018, Armand Puig, rector de la parròquia, deia que es va salvar perquè la Generalitat «hi va enviar dos mossos d’esquadra que van segellar la porta, de manera que els de la FAI es van quedar amb els bidons de gasolina a la mà… sense poder-hi entrar!»

Durant els primers anys del franquisme alguns d’aquells instruments cremats o trinxats van ser substituïts per d’altres que, naturalment, a Montserrat Torrent no podien agradar-li de cap de les maneres. Els realitzava una empresa, OESA, que el que va fer va ser portar «un greu empobriment de la tradició orguenera espanyola» i «un nou i llarg aïllament» d’aquesta orgueneria respecte dels corrents i evolucions que s’estaven donant a França, Alemanya i altres països europeus, segons explica Germán Lázaro a Orgues, orgueners i organistes de Gràcia (Gregal, 2012).

El tarannà de l’empresa queda ben retratat en la seva carta de presentació: «Al feliz término del Glorioso Movimiento Nacional fue una de las preocupaciones de esta Empresa […], después de la destrucción marxista, si debía continuar la organería, como antes del Movimiento, dentro de un marco completa y enteramente extranjerizado […] nada en consonancia con el gusto y genio español […], o de lo contrario […] revolucionar nuestra organeria en un sentido enteramente ESPAÑOL». Això pel que fa a la ideologia. Pel que fa a la tècnica, Torrent els trobava un mateix defecte: la transmissió elèctrica. El cert és que amb el temps tots els orgues d’aquella casa van acabar patint greus deficiències tècniques, segons Lázaro.

Organista i orguener

Aquest era el panorama. Per sort, el 1958, en el viatge a París becada per l’Institut Francès, Torrent va coincidir amb l’orguener Gabriel Blancafort i ambdós van iniciar una fructífera col·laboració a partir de la reflexió sobre els criteris de restauració d’orgues antics i sobre els criteris en la construcció d’orgues de nova factura. Consideraven que l’objectiu de la restauració era el de tornar a les condicions originals de l’instrument per tal d’afavorir la feina de l’intèrpret.

Però segons va dir Torrent en el seu discurs d’investidura Doctora Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2008, «l’orgue, per les seves dimensions, per la seva riquesa tímbrica i per la seva complexitat, és considerat el rei dels instruments, però volem deixar constància que per a nosaltres sempre serà la música la que prevaldrà i no l’instrument, ja que, per excels que aquest sigui, és un mitjà i no una finalitat».

I de música ella n’ha aportat a cabassos amb les seves recerques sobre el patrimoni ibèric. En el llibre de Torrens explica que quan era estudiant a l’Escola Municipal de Música mai no va saber «que havien existit Cabezón ni Correa ni tota aquesta gent, perquè no sortien als llibres». Anys després, quan se li va despertar l’interès per la música antiga els va conèixer perquè els va anar a buscar recuperant moltes obres inèdites. Va donar les primeres passes amb els tractats Arte de tañer fantasía, de Tomás de Santa María, i la Declaración de instrumentos, de Juan Bermudo, editats al segle XVI.

Després la va captivar la música de Pere Alberch Vila, Joan Baptista Cabanilles, Antonio de Cabezón, Sebastián Aguilera de Heredia, Manuel Rodrigues Coelho, Pau Bruna i, sobretot, Francisco Correa de Arauxo, compositors que cultivaven les formes musicals genuïnes de la península Ibèrica com són l’himne, el vers, la dansa, la diferència o variació i el tiento. Aquest darrer és un tret característic dels més importants que diferencia aquesta literatura per a orgue de les altres escoles europees. Tota aquesta tasca de recuperació del patrimoni està reunida en la seva extensa discografia formada per més de 50 enregistraments.

Quan estudiava no va saber mai «que havien existit Cabezón ni Correa ni tota aquesta gent, perquè no sortien als llibres».

A tot això, cal afegir-hi la seva tasca concertística que l’ha portat arreu però, sobretot, la docent perquè si ara hi ha un interès per l’estudi de l’orgue és en gran part gràcies a la feina feta per aquesta dona incansable. Amb una carrera tan dilatada en el temps, Montserrat Torrent ha format organistes que ells mateixos ja han transmès els coneixements a una nova generació de joves.

Avui aquest món que qualificàvem de misteriós i que ho tenia tot en contra té bons orgues, nous i restaurats, tot i que encara queda molta feina per fer (per exemple, fer sonar el de la Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc); té bons organistes preparats als conservatoris, i té una colla d’orgueners capaços de fer grans instruments com el de Montserrat o el de la Mercè de Barcelona, així com un gran repertori, sigui de compositors antics o contemporanis. Si a més hi hagués una política cultural que acompanyés aquest sector artístic, això deixaria de ser un misteri. Seria un miracle.

Montserrat Torrent, la dama de l’orgue (Ficta Llibres)