A mitjan anys cinquanta Agustí Calvet Gaziel, que vivia a Madrid on dirigia una editorial, va demanar còpia microfilmada dels seus articles a La Vanguardia d’abans de la guerra. Va rellegir el gruix del seu periodisme, va fer-ne una selecció i va preparar tres antologies: una era miscel·lània, l’altra recopilava reflexions sobre Barcelona i la tercera mostrava l’evolució de la política catalana durant una dècada crítica a través de l’òptica d’un liberal d’ordre. El primer article és de 1922 i el darrer del 34, després ja no va tenir esma d’afegir-hi res més.
Vaig editar aquest volum el 2014 amb el títol Tot s’ha perdut, frase extreta d’uns dels articles que Gaziel va escriure amb posterioritat als Fets d’Octubre. És una crònica assagística escrita per un dels millors analistes del catalanisme. La tria incloïa la famosíssima peça on descriu la ruptura fallida del 6 d’octubre relligada a la seva vivència d’aquelles hores caòtiques. A l’antologia Gaziel també va decidir incloure una peça de to similar. Hi explicava uns altres fets diguem-ne subversius i també usava la primera persona.
Gaziel havia menysvalorat la fascinació que els mites nacionals exerceixen en els temps de la política de masses.
És «El complot de Perpiñán», originàriament publicat el 12 de novembre de 1926. L’article estava escrit no amb dramatisme sinó amb un to entre mordaç, irònic i perdonavides. Fent-se eco d’allò que deia que era generalitzat a Catalunya, Gaziel se’n fotia del complot independentista liderat per Francesc Macià i que la policia francesa havia desactivat en tres dies encadenant una sèrie de detencions (115 persones, 94 catalans i 21 italians) a principis d’aquell novembre. El periodista repetia quatre vegades allò que ell deia que tothom exclamava a Barcelona. «¡Están locos!».
Amb les dades de les quals es disposava, la insurrecció dissenyada per l’ex-tinent coronel i executada per Estat Català certament tenia alguna cosa de delirant: creuar el Pirineu amb dues columnes formades per unes desenes de voluntaris precàriament armats, arribar a Olot esperant el suport d’escamots de l’interior, atacar les casernes per fer-se amb l’arsenal, proclamar la República Catalana i replegar-se cap a les Guilleries expectants per veure quina era la següent batalla i quines ordres donava l’Estat Major acabdillat per Macià.
