A mitjan anys cinquanta Agustí Calvet Gaziel, que vivia a Madrid on dirigia una editorial, va demanar còpia microfilmada dels seus articles a La Vanguardia d’abans de la guerra. Va rellegir el gruix del seu periodisme, va fer-ne una selecció i va preparar tres antologies: una era miscel·lània, l’altra recopilava reflexions sobre Barcelona i la tercera mostrava l’evolució de la política catalana durant una dècada crítica a través de l’òptica d’un liberal d’ordre. El primer article és de 1922 i el darrer del 34, després ja no va tenir esma d’afegir-hi res més.

Vaig editar aquest volum el 2014 amb el títol Tot s’ha perdut, frase extreta d’uns dels articles que Gaziel va escriure amb posterioritat als Fets d’Octubre. És una crònica assagística escrita per un dels millors analistes del catalanisme. La tria incloïa la famosíssima peça on descriu la ruptura fallida del 6 d’octubre relligada a la seva vivència d’aquelles hores caòtiques. A l’antologia Gaziel també va decidir incloure una peça de to similar. Hi explicava uns altres fets diguem-ne subversius i també usava la primera persona.

Gaziel havia menysvalorat la fascinació que els mites nacionals exerceixen en els temps de la política de masses.

És «El complot de Perpiñán», originàriament publicat el 12 de novembre de 1926. L’article estava escrit no amb dramatisme sinó amb un to entre mordaç, irònic i perdonavides. Fent-se eco d’allò que deia que era generalitzat a Catalunya, Gaziel se’n fotia del complot independentista liderat per Francesc Macià i que la policia francesa havia desactivat en tres dies encadenant una sèrie de detencions (115 persones, 94 catalans i 21 italians) a principis d’aquell novembre. El periodista repetia quatre vegades allò que ell deia que tothom exclamava a Barcelona. «¡Están locos!».

Amb les dades de les quals es disposava, la insurrecció dissenyada per l’ex-tinent coronel i executada per Estat Català certament tenia alguna cosa de delirant: creuar el Pirineu amb dues columnes formades per unes desenes de voluntaris precàriament armats, arribar a Olot esperant el suport d’escamots de l’interior, atacar les casernes per fer-se amb l’arsenal, proclamar la República Catalana i replegar-se cap a les Guilleries expectants per veure quina era la següent batalla i quines ordres donava l’Estat Major acabdillat per Macià.

PUBLICITAT

Gaziel, equivocat de mig a mig

A la vegada, entre sarcasme i sarcasme, Gaziel deia que l’interès pels fets havia disparat la venda de diaris i que als quioscos de la Rambla hi havia cua esperant que arribés la premsa francesa. Tal com ho explica, caldria interpretar que aquesta fascinació era per la dimensió quixotesca dels fets, com qui contempla la conducta d’un grup de folls idealistes amb la passió amb la qual es llegeix un tabloide sensacionalista. Però cinc anys més tard, al primer article que escriu després de les eleccions municipals que van fer caure el règim monàrquic, Gaziel entona un mea culpa. «Yo me acuso, pues, públicamente, de no haver creído nunca ni en Macià ni en sus seguidores, ni en sus procedimientos». L’intel·lectual il·lustrat, a qui les classes benestants barcelonines havien reconegut com el seu periodista d’orientació, proclamava que s’havia equivocat de mig a mig perquè no havia entès l’amplitud de la connexió sentimental entre Macià i bona part de l’electorat català.

Diguem-ho d’una altra manera, fent-ne categoria d’estar per casa: Gaziel havia menysvalorat la fascinació que els mites nacionals exerceixen en els temps de la política de masses. En bona mesura aquesta dimensió mítica en l’imaginari del catalanisme, Macià –«un líder populista y con encanto» (Ucelay dixit)– l’havia adquirida gràcies als Fets de Prats de Molló. No importava que hagués perdut el pols sense arribar-lo a plantejar. Allò que fundava i feia operatiu el mite era la seva decisió d’extremar el pols contra l’Estat. En la tradició cultural del catalanisme, aquesta mítica encara és operativa. Recentment, s’ha volgut vincular-hi Carles Puigdemont.

La Vil·le Denise

El 14 de desembre de 2020 l’empresari Jaume Aragall –integrant de la candidatura cameral Eines de País impulsada per l’Assemblea Nacional– va adquirir la Vil·le Denise, la casa on el 4 de novembre de 1926 van ser detinguts Macià i l’autoanomenat Estat Major d’Estat Català. Aragall va signar un conveni per tal que la torreta esdevingui el Centre d’Interpretació de la Resistència Catalana. Al cap d’una setmana, l’expresident Puigdemont hi va anar, va fer declaracions als periodistes que l’esperaven a la porta i, al llibre de visites del Centre d’Interpretació, va escriure aquestes paraules: «per a tots els catalans, la referència de Macià i Prats de Molló és la referència de la lluita del poble català per la seva llibertat». La casa es vol reconvertir en un lloc de memòria d’una narrativa històrica nacional. Així és com el mite Macià funciona com un mirall per entendre el mite Puigdemont.

No ha de sorprendre que l’historiador Agustí Alcoberro decidís dedicar un volum de la col·lecció «Dies que han fet Catalunya» a la matinada que la policia francesa va detenir Macià. En aquesta mateixa col·lecció, per cert, Alcoberro escriu el llibre sobre l’11 de setembre de 1714. Ell mateix ha explicat que va obtenir un coneixement de les situacions límit de la política arran de la seva presència a les reunions dels dies clau del procés –li va tocar presidir l’ANC després de l’empresonament de Jordi Sànchez. Un coneixement que li ha permès entendre millor els dilemes en els quals es trobaven els líders barcelonins assetjats per les tropes borbòniques.

Que Giovanni C. Cattini hagi estat l’elegit per escriure el llibre sobre Prats de Molló tampoc sorprèn, ja que va dedicar una sòlida monografia a la connexió italiana dels fets. Tot i que fa els possibles per resistir-s’hi, Cattini no pot evitar la temptació de caure en la lectura presentista de l’episodi que reconstrueix. És impossible no sentir reverberacions del procés en el seu relat quan afirma que el 1918 Macià presentà «el seu full de ruta» per a la independència, o quan proclama que «els fets de Prats de Molló són un moment cabdal en la història del catalanisme, perquè ens ajuden a entendre el que avui s’anomenaria eixamplar la base».

Giovanni C. Cattini. L’aixecament de Prats de Molló. Barcelona: Rosa dels Vents, 2021. 302 pàgs.

Gesta frustrada

Dit això, en la línia de Macià al país dels soviets d’Esculies i Ucelay, L’aixecament de Prats de Molló és un bon llibre d’història. Contextualitza els fets en una lògica europea –les conseqüències de la Primera Guerra Mundial, l’emmirallament irlandès, París com a centre de conspiracions d’antics combatents de la Gran Guerra– i, a la vegada, aporta elements per desmitificar un episodi que els mateixos actors implicats, aprofitant l’èpica antiquada i el periodisme de tribunals, ja van mitificar des del minut zero amb un objectiu astut de màrqueting polític: obtenir reconeixement intern amb l’argument propagandístic que «el món ens mirava» (la llicència ara me la permeto jo) gràcies a la seva gesta (frustrada abans de començar).

En la línia de ‘Macià al país dels soviets’, d’Esculies i Ucelay, ‘L’aixecament de Prats de Molló’ és un bon llibre d’història.

Cattini desmitifica en part aquell relat perquè evidencia amb material d’arxiu que tant el Ministeri d’Exteriors espanyol com el de l’Interior tenien bona informació sobre els moviments dels conjurats (informes dels cònsols, partides dedicades a pagar confidents) i l’ambaixador mantenia un canal de comunicació tant amb la Direcció General de Seguretat com amb les autoritats franceses per avortar qualsevol intent d’activar el complot. I això és el que va succeir.

Si Macià va creure que tindria la lleialtat d’un grup d’antifeixistes italians, segurament no va calibrar prou bé què en treien aquells aliats circumstancials de donar suport a una empresa revolucionària a Espanya. No va imaginar que havia negociat amb un agent provocador pagat per la dictadura feixista italiana i que actuava seguint una estratègia que buscava provocar embolics a França. Un joc pervers, un mirall trencat. A la vegada el govern de la monarquia espanyola, agraït a les autoritats franceses, tampoc no va calibrar que la repercussió del cas permetria a Macià acumular un capital simbòlic que, arribat el moment decisiu, ell sí, va saber posar en joc per negociar políticament. Quan Gaziel ho va veure, finalment, va haver de reconèixer que s’havia equivocat.