La gravetat de l’actual crisi sistèmica ha conduït a una reflexió sobre el seu impacte en els contextos urbans, sobre la idoneïtat de cada model urbà i sobre el rol de la ciutat en la reversió de la crisi. Perquè, en el marc global en què ens movem, s’adverteix una deriva progressiva de les noves propostes territorials cap a les escales menors. En concret, cap a la ciutat –glocal– com a col·laborador necessari en aquesta reversió.

Penso que és important distingir entre dos conceptes diferents, tipus i model, que se solen confondre. Les seves arrels ens ajuden a aclarir-ne l’ambigüitat: el tipus ens remet al grec týpos, del qual deriva «el caràcter del…»; mentre que model ens remet al modŭlus romà, del qual deriva «la manera de…».

El concepte tipus és una referència abstracta, una idea; mentre que amb el model identifiquem i remarquem els trets de singularitat i diferenciació del tipus, que poden ser copiats o imitats més o menys fidelment. Per a definir el model, no sols és important decidir què es fa, que constitueix la substància del tipus, sinó que també són crucials les circumstàncies en què s’inscriu: com, on i quan. Així, Barcelona és una ciutat mediterrània (tipus) però el seu model urbà difereix del de Venècia, Nàpols o Atenes.

Al llarg de la història, podem comprovar que quan han succeït greus crisis sistèmiques sempre han aparegut, oportunament, reaccions disruptives, revolucions o renaixements que, a més de solucionar la crisi, han establert les bases per al progrés.Aquesta premissa, traslladada a l’àmbit urbà significa que, davant d’una crisi com l’actual, la cultura territorial i urbana, convenientment revisada, ha de ser capaç de generar els arguments necessaris per optimitzar el model urbà. Si no volem caure en un nihilisme paralitzant, convindrem que ara aquesta tendència no es trencarà i que també es produirà una reacció disruptiva tal com ha succeït històricament.

Davant d’una crisi sistèmica com l’actual, la solució passa, encara que no exclusivament, per la reestructuració de les ciutats, grans i petites, perquè és on la gent viu i treballa, i és on es produeixen els béns i coneixements per a solucionar-la. El problema és que, seduïts pels nous populismes, alguns consideren que la ciutat és el problema i no la solució, i estan més ocupats en el desmuntatge de la realitat urbana que en la seva revisió constructiva, un plantejament que abona el seu desinterès pel model Barcelona. Les arrels per a explicar una barbaritat com aquesta són moltes, però n’hi ha dues de molt reveladores: el menyspreu per la complexitat urbana i per la potencialitat disruptiva que suposa l’acumulació d’experiències al llarg de la història. Es pot dir que, encara que la urbanística no pot millorar la història, la història sí que pot millorar la urbanística. I que, en qualsevol cas, la qualificació d’una nova proposta urbana sempre serà l’última baula d’una cadena que, en el cas de Barcelona, implicaria considerar alguns arguments del passat com els consolats de mar baixmedievals, l’urbanisme il·lustrat de la Barceloneta (a mitjan segle XVIII), el Pla Cerdà (a mitjan segle XIX), la Renaixença (transició segles XIX-XX), els tres grans esdeveniments internacionals –exposicions de 1888 i de 1929, JJOO de 1992– i el BCN-22@.

PUBLICITAT

Urbanisme transformacional

No pretenc relatar el model Barcelona, entès com l’urbanisme dut a terme després de la Dictadura, entre 1980 i 2005, sota la direcció dels alcaldes Serra, Maragall i Clos, però sí que vull rebatre l’obsessió que tenen alguns per avançar-ne l’obsolescència. I precisament perquè entenc que la ciutat, Barcelona, no és un problema sinó part substancial de la solució a l’actual crisi sistèmica, considero útil ressaltar alguns trets del model: 

– Projecte vs. Pla. Per substanciar l’urbanisme transformacional que es pretenia, l’eina adequada era el projecte urbà unitari, estructural i significatiu com a autèntic motor transformador emmarcat en un pla que actuava com a referència general i com a garant de la legalitat urbanística, un plantejament absolutament rupturista respecte a les tesis urbanístiques del Moviment Modern. 

– Preeminència de l’espai públic urbà i reconeixement de la seva complexitat. És a dir, dissenyar el buit urbà per substantivar-lo com a espai unitari, síntesi de diferents aproximacions com la mediambiental, la funcional i l’artística. Implantació de peces d’art públic en l’estructura de l’espai urbà i construcció dels grans parcs urbans en espais industrials obsolets: L’Espanya Industrial, Joan Miró, Pegaso, Clot… Cent cinquanta projectes urbans, preferentment de petita escala (art públic, carrers, places, jardins i parcs) executats entre 1981 i 1988. 

– L’acupuntura urbanística com a metodologia solvent per a realitzar transformacions urbanes significatives a partir de la interacció de diversos projectes d’escala menor. 

– «Un carrer no és una carretera.» Davant dels impactes urbans indesitjables de determinades infraestructures viàries, es va decidir demolir els grans escalèxtrics urbans –boca sud del túnel de la Rovira, plaça Cerdà i plaça de les Glòries– així com la desplanificació de les grans vies previstes pel Pla General Metropolità que havien de travessar la ciutat, trinxant-la (Via O, García Morato, Méndez Núñez). 

– Considerar l’enderrocament d’edificació com una acció urbanística propositiva (plaça de la Mercè, plaça del Raval…). 

– Corregir els dèficits d’equipaments escolars i sanitaris i propiciar l’emergència d’estructures acadèmiques i de recerca (Universitat Pompeu Fabra). 

– Traduir urbanísticament el trànsit entre la societat industrial, tangible, i la nova economia neoterciària propiciada per les noves tecnologies intangibles (torres de telecomunicacions, millora de la xarxa telefònica…), i promocionar aquesta activitat neoterciària (reciclatge de l’obsoleta àrea industrial del Poblenou per implantar-hi el BCN- 22@, generador de més de 100.000 llocs de treball). 

– Racionalització del subsol urbà (galeries subterrànies per a serveis urbans). 

– La qualitat del projecte urbà, al marge de l’escala i la tipologia del projecte (de la plaça Trilla a la Vila Olímpica, les Rondes i el BCN-22@). 

– Prioritzar la qualificació de la degradada Barcelona de Llevant, concretada en el triangle Vila Olímpica (obertura de Barcelona a la mar), Sagrera (nou barri entorn de la futura estació intermodal), territori del Fòrum (centre de convencions, nou campus universitari, construcció d’una plataforma de 20 hectàrees guanyada a la mar per situar-hi equipaments com el zoo marí, ampliació i modernització de la depuradora, recuperació de la llera del Besòs com a parc, producció energètica a partir del tractament dels residus i de la instal·lació de pèrgoles fotovoltaiques…). 

Penso que, independentment de l’opinió que cadascú pugui tenir sobre la transformació urbana del període 1980-2005, la qualitat i varietat d’escales i tipologies dels projectes urbans i infraestructures executades, que culminen amb la consolidació de la planificació estratègica urbana, en fan difícil la desqualificació i més encara la consideració com un model urbanísticament obsolet.

PUBLICITAT

Taula rasa o millorar el model 

En l’actual context de crisi sistèmica global, és important calibrar els episodis urbanístics del nostre passat i, per la seva proximitat, adoptar actituds constructives davant l’evolució del model Barcelona, perquè crec que moltes de les tesis i projectes urbans desenvolupats des de l’inici de la Transició continuen sent útils, directament o com a referència. Només el desconeixement de què és Barcelona i de la seva evolució urbanística, socioeconòmica i cultural es pot explicar la pressa per estendre el certificat de defunció del model Barcelona. Si no, com s’explica l’admiració que diuen sentir per Pasqual Maragall i alhora el menyspreu pel model al qual tant va contribuir com a alcalde? 

L’apriorístic rebuig del model Barcelona és només una tàctica populista que té poc a veure amb els arguments rigorosos de Manuel Delgado, Horacio Capel o altres que n’han discrepat objectivament. Tampoc té a veure amb la resolució efectiva de la crisi. Té molt més a veure amb la instrumentalització política dels problemes que tenen avui les grans ciutats com Barcelona, argumentant demagògicament un pretès interès per resoldre la crisi, especialment la climàtica, millorant el medi ambient i ajudant els més desfavorits. 

No es pot explicar d’una altra manera la seva indolent actitud davant l’escassíssima producció d’espais verds, l’absència de nous plantejaments energètics, la seva incapacitat per generar habitatges de lloguer i socialment accessibles, el seu “no a tot” que impedeix construir ponts amb la societat civil, la seva obsessió per defensar un decreixement sense matisos i el seu menyspreu per la mobilitat urbana, també sense matisos, en un context de boom demogràfic (el planeta estava habitat per 6.000 milions de persones el 2000, avui per 8.000 i dins de només setanta anys per uns 11.000) que necessitarà, en grans àrees urbanes com la metropolitana de Barcelona, molts més recursos socioculturals, educacionals, sanitaris, alimentaris, energètics, de transport, logístics i econòmics. 

Certament, el futur model de creixement ha de variar. L’assumpció dels nous reptes derivats del context ecològic a conseqüència del canvi climàtic obliga, necessàriament, a reconfigurar els models urbans. També cal revertir la discriminadora injustícia espacial derivada dels excessos de la globalització. Però una cosa és millorar el model incorporant la seva herència, revisant-la críticament i rigorosament; i una altra ben diferent és fer taula rasa de situacions anteriors, com l’Eixample del Pla Cerdà o el recent model Barcelona, els beneficis del qual per a la comunitat han estat tan clarament constatats. 

La solució no consisteix a generar una societat urbana fortament subvencionada per pal·liar els efectes de la proletarització de les classes mitjanes que els mateixos populistes estan provocant. Ni a convertir el nostre esplèndid Eixample –admirat des de fa cent cinquanta anys a tot el món per la seva fecunda hibridesa residencial i productiva– en una ciutat dormitori o en un parc temàtic, que és el que succeirà si prosperen les superilles. 

La solució per a Barcelona no resideix en una revolució que fàcilment pot derivar en enfrontaments, sinó a consensuar amb la societat civil una nova Renaixença urbana, tranquil·la, solidària, eficient i inclusiva.