La gravetat de l’actual crisi sistèmica ha conduït a una reflexió sobre el seu impacte en els contextos urbans, sobre la idoneïtat de cada model urbà i sobre el rol de la ciutat en la reversió de la crisi. Perquè, en el marc global en què ens movem, s’adverteix una deriva progressiva de les noves propostes territorials cap a les escales menors. En concret, cap a la ciutat –glocal– com a col·laborador necessari en aquesta reversió.
Penso que és important distingir entre dos conceptes diferents, tipus i model, que se solen confondre. Les seves arrels ens ajuden a aclarir-ne l’ambigüitat: el tipus ens remet al grec týpos, del qual deriva «el caràcter del…»; mentre que model ens remet al modŭlus romà, del qual deriva «la manera de…».
El concepte tipus és una referència abstracta, una idea; mentre que amb el model identifiquem i remarquem els trets de singularitat i diferenciació del tipus, que poden ser copiats o imitats més o menys fidelment. Per a definir el model, no sols és important decidir què es fa, que constitueix la substància del tipus, sinó que també són crucials les circumstàncies en què s’inscriu: com, on i quan. Així, Barcelona és una ciutat mediterrània (tipus) però el seu model urbà difereix del de Venècia, Nàpols o Atenes.
Al llarg de la història, podem comprovar que quan han succeït greus crisis sistèmiques sempre han aparegut, oportunament, reaccions disruptives, revolucions o renaixements que, a més de solucionar la crisi, han establert les bases per al progrés.Aquesta premissa, traslladada a l’àmbit urbà significa que, davant d’una crisi com l’actual, la cultura territorial i urbana, convenientment revisada, ha de ser capaç de generar els arguments necessaris per optimitzar el model urbà. Si no volem caure en un nihilisme paralitzant, convindrem que ara aquesta tendència no es trencarà i que també es produirà una reacció disruptiva tal com ha succeït històricament.
Davant d’una crisi sistèmica com l’actual, la solució passa, encara que no exclusivament, per la reestructuració de les ciutats, grans i petites, perquè és on la gent viu i treballa, i és on es produeixen els béns i coneixements per a solucionar-la. El problema és que, seduïts pels nous populismes, alguns consideren que la ciutat és el problema i no la solució, i estan més ocupats en el desmuntatge de la realitat urbana que en la seva revisió constructiva, un plantejament que abona el seu desinterès pel model Barcelona. Les arrels per a explicar una barbaritat com aquesta són moltes, però n’hi ha dues de molt reveladores: el menyspreu per la complexitat urbana i per la potencialitat disruptiva que suposa l’acumulació d’experiències al llarg de la història. Es pot dir que, encara que la urbanística no pot millorar la història, la història sí que pot millorar la urbanística. I que, en qualsevol cas, la qualificació d’una nova proposta urbana sempre serà l’última baula d’una cadena que, en el cas de Barcelona, implicaria considerar alguns arguments del passat com els consolats de mar baixmedievals, l’urbanisme il·lustrat de la Barceloneta (a mitjan segle XVIII), el Pla Cerdà (a mitjan segle XIX), la Renaixença (transició segles XIX-XX), els tres grans esdeveniments internacionals –exposicions de 1888 i de 1929, JJOO de 1992– i el BCN-22@.
