L’humor social espanyol i l’europeu estan canviant, i és probable que comportin novetats polítiques d’aquí a poc temps. El moment és crucial, perquè definirà molts aspectes del futur de la UE i d’Espanya, i exigirà, en el sentit que sigui, modificacions ideològiques i discursives dins dels partits. Però mentre no arriba l’avenir, constatem les transformacions polítiques que ja s’han produït.
En primera instància, i malgrat la pandèmia, semblava que no canviaria res substancialment, perquè els governs europeus van encarar l’emergència sanitària com un parèntesi, com una pausa angoixada, després de la qual es tornaria a la normalitat. Quan es va fer evident que calia un impuls diferent, es van aconseguir els fons per a la recuperació, però es van dissenyar per generar els canvis en els àmbits digital i ecològic que ja es consideraven necessaris anys abans; de la mateixa manera, hi havia consens en la idea que es tractava d’un alleujament circumstancial, després del qual es tornaria a una versió econòmica ortodoxa.
La socialdemocràcia europea, o el que en queda, estava plenament integrada en aquesta visió. En el cas espanyol va ser evident, perquè les grans línies ideològiques del PSOE liderat per Pedro Sánchez, formulades abans de la pandèmia, s’articulaven per mitjà de conceptes com la modernitat, la digitalització, la transformació verda i la igualtat entre homes i dones. La innovació, la tecnologia i els avenços en l’àmbit cultural eren les seves apostes per millorar el país. En gran manera, més que un pla nacional, es tractava de la integració en un pla europeu, perquè bona part d’aquestes orientacions eren compartides i secundades des de Brussel·les.
Per assolir aquests objectius, calia fer un gir a Espanya, ancorada encara en problemes evidents d’articulació territorial, de restes del passat que pervivien en les institucions, de mentalitats antigues que no gosaven avançar cap al futur. En essència, aquesta era la postura ideològica socialista, la d’un partit que propugnava canvis a Espanya per adaptar-la als nous temps.
Totes aquestes intencions trobaven en la seva aplicació concreta una realitat hostil, la nascuda d’una suma parlamentària feble, juntament amb les dificultats que havien sorgit amb el separatisme català, el retorn d’un nacionalisme fort a la dreta i una vida política prou crispada per no trobar majories estables que permetessin desenvolupar un programa sense gaires friccions.
Repetir triomf a les urnes
Tot això va desaparèixer momentàniament amb la pandèmia, atès que va caldre fer front a una emergència sanitària i econòmica de primer ordre; quan va passar la primera onada i es va aconseguir contenir el virus, la prioritat va passar a ser la recuperació econòmica. I amb aquesta recuperació, l’assignació eficient dels fons es va fixar com a orientació primera, ja que un repartiment adequat significaria un rebrot molt sòlid de l’economia.
Els socialistes eren el partit del progrés, del canvi cultural, dels avenços econòmics, el que ens lligava amb Europa.
Com sigui que els fons estaven molt lligats al programa de govern que el partit socialista va establir en l’època del seu triomf electoral, no hi havia cap contradicció entre l’element polític i l’administratiu. El moment de pura gestió, l’ideològic i l’electoral coincidien: l’eficàcia en el repartiment dels diners, sumada al retorn d’una economia normalitzada, donarien un impuls a la digitalització i al gir verd, amb això s’aconseguiria una recuperació sòlida, i s’arribaria a les eleccions, gràcies a aquest benestar, en una situació idònia per repetir triomf a les urnes.
Per a aquest objectiu, els socialistes havien de canviar el pas i adoptar un perfil més institucional, més separat dels seus socis, alguns dels quals eren percebuts com a massa radicals. I a més, els fons portaven associat el mandat de dur a terme reformes, per la qual cosa tocava un nou moment gestor. Al marge d’altres raons que motivessin la remodelació de l’executiu del mes de juliol, aquest retorn cap a aquesta part del PSOE que va donar suport al sí a Rajoy tenia l’alè inequívoc d’un desig de recentralització del partit, com també de la consolidació del poder territorial.
El PSOE de Sánchez s’havia construït a partir d’un lideratge allunyat dels contrapesos habituals dels barons, i amb un vincle clar amb forces parlamentàries d’esquerra i nacionalistes, per la qual cosa girar el partit cap a un costat més institucional exigia més estructura de partit i menys concessions als socis. L’aprovació dels pressupostos sembla marcar el final d’una etapa, també per fer front a un PP en ascens.
Els perills externs
Però aquests desplaçaments es desenvolupen en un marc que convé entendre en tota la seva dimensió per conèixer les dificultats a les quals s’enfronta el PSOE com a partit més centrista i més pròxim a l’establishment europeu. Els anys anteriors a la covid han estat marcats a Occident per un sentiment que podem qualificar de moltes maneres, però el component principal del qual està arrelat en l’antiglobalització, en l’intent de revertir processos de mundialització que han afectat l’economia, el nivell de vida dels ciutadans europeus i les possibilitats dels seus territoris.
PUBLICITAT
El Brexit, Trump, les dretes populistes europees, entre altres moviments, partien d’aquest rebuig a canvis massa ràpids que es percebien com a perjudicials, que aspiraven a frenar de cop aquests processos veloços i que s’ancoraven discursivament en conceptes lligats a la sobirania. El discurs d’aquesta nova dreta es focalitzava en les conseqüències dels perills externs, és a dir, en la manera com tots aquests elements que venien de fora provocaven canvis negatius a dins: la immigració com a amenaça per al nivell de vida dels nacionals, l’esvaïment cultural, la pèrdua de pes de la religió cristiana i l’arrelament d’altres confessions, les tradicions nacionals sufocades pels costums globals o la inseguretat que causaven massa estrangers que no podien ser integrats. Es conformava així un rebuig intern de la desorganització global que combinava aquesta pèrdua de pes interior amb un causant exterior evident. Al Regne Unit, Itàlia o França el focus se situava a la Unió Europea, causa última de la feblesa nacional, mentre que al nord d’Europa s’assenyalava el sud indolent i malbaratador.
A Espanya, aquest tipus de sentiment ha estat tan vigent en els últims anys com a la resta d’Europa. I van aparèixer per aquí aquests mateixos elements, només que rearticulats de manera diferent: la pèrdua de pes cultural, la sensació de decadència, el declivi de les zones interiors, la preocupació per les tradicions i per la llengua pròpia, que estaven en risc, han estat llocs comuns en el discurs polític en els últims anys espanyols, però amb la peculiaritat que l’eix nosaltres/ells se circumscrivia a la lluita d’unes parts del país contra unes altres.
A Europa la política es conforma a través d’un partit (o un bloc) prosistema, i d’uns altres que volen canviar el sistema de manera radical.
A Espanya, la immigració no ha generat gaire animadversió ni tampoc som un país especialment hostil amb la UE o amb la globalització, més aviat al contrari. El malestar circulant no ha posat en el punt de mira els processos exteriors, sinó a nosaltres mateixos, i el secessionisme català n’és el millor exemple: veia la seva cultura diluïda per la llengua castellana, les seves tradicions en risc i el seu nivell de vida empobrit per culpa de Madrid, per la qual cosa la millor solució era sortir d’Espanya, de la mateixa manera que els britànics volien sortir d’Europa. I aquest sentiment que a Catalunya es va condensar en un clar pols a l’Estat, subsistia en altres territoris, com Euskadi, encara que amb menys intensitat.
El desafiament territorial
L’efecte d’aquesta confrontació va provocar una reacció en sentit invers, canalitzada a través de partits de dretes estatals, que van reivindicar de manera decidida el nacionalisme espanyol. Però una vegada més, tot quedava reduït a termes interns: la pèrdua de sobirania i de poder no es lligava a elements europeus o globals, sinó al desafiament territorial. Es va estendre l’alarma per un possible desmembrament d’Espanya, cosa que va constituir un nou moment polític.
Mentrestant, l’esquerra de Sánchez i d’Iglesias procurava jugar la partida per un altre camí, el de l’eix que enfrontava el progrés amb la reacció. Passava amb l’adopció del discurs digital, verd, inclusiu i sostenible per part dels socialistes, i amb un Podemos més lligat al woke, però en tots dos casos s’insistia en la urgència de canviar una Espanya endarrerida on tornaven idees que s’havien abandonat amb la Transició. Els socialistes eren el partit del progrés, del canvi cultural, dels avenços econòmics, el que ens lligava amb una Europa progressista que volia avançar, mentre aquí continuàvem escoltant aires d’involució. Com a formació que assegurava apostar pel diàleg i no per la involució, la sortida al problema territorial es centrava en l’Espanya federal com a horitzó, ja que era l’única manera d’integrar les diferents sensibilitats identitàries. Des de l’esquerra també apareixia un nosaltres contra ells, lligat a la fletxa del temps: el futur contra el passat, el progrés contra la involució.
Aquests han estat els discursos polítics principals que han recorregut l’Espanya dels últims anys, amb un nivell de tensió cada vegada més elevat. Però la covid ha canviat el pas, perquè a l’hora de la sortida i de la recuperació, prevalen els elements pragmàtics. A Catalunya o al País Basc s’està en procés de rearticulació dels blocs nacionalistes en blocs d’esquerra/dreta (com ERC, Comuns, PSOE, d’una banda, i Bildu, Podemos, PSOE, de l’altra), ja que sembla que ha arribat el moment de pensar més en les coses del menjar i menys en les identitàries.
L’Espanya buidada sorgeix també des d’aquesta necessitat d’impuls econòmic de territoris oblidats, i fins i tot Yolanda Díaz apunta elements laboristes per al seu nou projecte. És en aquest instant pragmàtic on cal situar l’estratègia del PSOE com a partit gestor, el que assignarà els fons i impulsarà la recuperació.
Atents als senyals
No obstant això, ens esperen sorpreses en l’horitzó. El moment europeu és especial, perquè marcarà una etapa diferent, fins i tot (o especialment) si es continua pel camí dels últims anys. Europa ens ha assenyalat que cada vegada més la política es conforma a través d’un partit (o un bloc) prosistema, i d’uns altres que volen canviar el sistema d’una manera radical. I no hi haurà espai per a dos partits dominants en el mateix bloc, cosa que equival a dir que l’alternança típica del sistema liberal dels últims temps serà molt més difícil.
En aquest escenari, és molt probable que veiem créixer una dreta antiestablishment, també a Espanya, i caldrà estar atents a com es resol al PP la pinça Ayuso-Vox. Del costat de l’esquerra, si Yolanda Díaz, com sembla apuntar, es limita a ser una versió amigable del discurs progressista del PSOE, deixarà molt espai lliure per a nous actors, que podran captar els seus votants. Mentre arriba el futur, estiguem atents als senyals, que ja són presents. I vaticinen canvis.
