Una guerra que dura 20 anys i acaba amb derrota, amb una despesa tan alta en vides de civils i de militars i en recursos, no pot ser passada per alt com si no hagués passat res, els guanyadors fruint de la seva victòria i el seu botí i els derrotats dedicats a altres tasques i mirant d’oblidar-se’n. Un editorial del The New York Times de premonitòria clarividència, assenyalava ja dos anys abans, el 2019, que «el fracàs dels dirigents dels Estats Units –els civils i els militars de tres administracions, des del Pentàgon fins al Departament d’Estat, passant pel Congrés i la Casa Blanca–, en desenvolupar i seguir una estratègia per acabar la guerra, haurà de ser estudiada durant generacions».

L’acumulació de decisions equivocades, culminada per l’error definitiu d’una sortida tan mal concebuda, aquesta a càrrec de Joe Biden, la quarta Administració responsable de la desfeta, ha deixat ferides entre els aliats de l’OTAN, ha estat una injecció de moral victoriosa per a tot el gihadisme antioccidental i ha regalat un pa sencer de territori centreasiàtic a la nova esfera d’influència xinesa que es perfila en el nou món bipolar.

La primera anàlisi política i històrica ha arribat abans fins i tot de la vergonyosa sortida de les tropes estatunidenques de Kabul el 15 d’agost, quan encara no apareixia amb tota claredat la magnitud de l’esdeveniment i el seu significat profund respecte al paper dels Estats Units al món, les seves aliances i les conseqüències d’un canvi de règim tan precipitat en una regió asiàtica explosiva, en el veïnatge de la Xina, l’Iran i el Pakistan.

Carter Malkisian, un jove historiador militar que ha treballat com a assessor sobre el terreny al costat del comandament dels Estats Units a l’Afganistan, ha estat el primer a publicar una història d’aquesta guerra just en el mateix moment en què es produïa la retirada. La seva visió freda i objectiva, pròpia d’un acadèmic, dóna molta força a la sorprenent explicació, també la més elemental que es dedueix del seu llibre The American War in Afghanistan. A History, que es resumeix en una frase: «Els talibans exemplifiquen una qüestió inspiradora, que els ha fet poderosos en la batalla i que està vinculada a allò que significa ser afganès: en termes senzills, lluitaven per l’Islam i es resistien a l’ocupació, valors ambdós inscrits en la identitat afganesa.»

Els talibans, segons la visió de Malkisian, són afganesos nacionalistes conservadors, molt conservadors. Tant que prenen al peu de la lletra ja no les severes i cruels regles de la xaria o llei islàmica sorgida de la lectura literalista de l’Alcorà, sinó que hi afegeixen, com sol passar a molts països islàmics, la brutalitat dels costums locals més ancestrals, que en el seu cas són les que corresponen a les tribus paixtus, la minoria majoritària a l’Afganistan. Els talibans han tingut i tenen bones relacions amb Al-Qaeda, però no se’ls pot identificar en absolut amb l’organització fundada per Ossama bin Laden i ara dirigida per Aiman Al Zawahiri, que és àrab pels seus orígens i també pels seus propòsits inicials, fixats en l’objectiu d’enderrocar els règims prooccidentals en tota la regió que va des del Marroc fins a l’Iraq.

Les seves vinculacions amb l’Estat Islàmic, en canvi, són més aviat turbulentes i antagòniques. Es podrien comparar amb les tenses relacions entre els estalinistes soviètics, nacionalistes russos en el fons, i els trotskistes internacionalistes, partidaris de la revolució permanent mundial. Els talibans es conformen amb la creació del seu emirat islàmic afganès i no els preocupa ni molt ni gens el califat islàmic que volen reconstruir els de l’Estat Islàmic, amb la corresponent eliminació de les fronteres colonials.

Esperances de pau

Malkasian subratlla que aquesta interpretació sobre la identitat afganesa no ha de portar a la culpabilització de l’islam com a origen del radicalisme talibà. El tipus de guerra que han guanyat s’assembla a la que van lliurar els espanyols o els russos contra Napoleó. Les idees avançades de l’època eren les de l’invasor, però el que va conduir a la victòria dels guerrillers espanyols i dels exèrcits russos va ser el mateix que l’historiador observa a l’Afganistan, és a dir, el despertar de la identitat nacional enfront de l’invasor i al voltant de la religió. Així com l’ocupació significa la continuació de la guerra, l’expulsió dels ocupants i la victòria dels talibans és el que més esperances de pau dóna als afganesos.

PUBLICITAT

La victòria dels talibans, segons Malkasian, s’explica per la seva vinculació amb la identitat afganesa.

Això pel que fa als objectius polítics de la guerra. Però des del punt de vista de l’eficàcia militar, la valoració que fa Malkasian, coneixedor sobre el terreny de l’acció de les forces estatunidenques i dels seus aliats, no pot ser més clara: «L’efectivitat militar requereix unitat –i ni el govern ni els seus aliats tribals en tenen. L’exèrcit, la policia, i les milícies tribals i els seus comandants van lluitar com a actors separats, amb interessos separats –i en alguns casos ni tan sols han lluitat. En els pitjors casos, l’exèrcit va refusar ajudar la policia […]. Malgrat les seves rivalitats, comparats amb les tribus i el govern, els talibans són cohesius. Van ser capaços de suprimir la rivalitat interna fins al punt de garantir l’efectivitat militar».

No seria completa la diagnosi sobre la derrota sense la ponderació del paper del diàleg polític en el mal començament de l’ocupació i en el pèssim final de la guerra. El primer error enorme de George W. Bush a l’Afganistan va ser donar per acabada la guerra amb la derrota dels talibans i la seva total exclusió de la construcció d’un nou país que havia de ser democràtic i no va ser inclusiu. El diàleg polític amb els talibans va quedar prohibit –no es dialoga amb terroristes–, fins i tot en contra del parer del primer president Hamid Karzai, arrodonint així la falsa impressió de la victòria com a definitiva i irreversible. Els senyors tribals de la guerra, autèntics poders mafiosos, van esdevenir així els corruptes suports d’un règim mal nascut i pitjor gestionat a partir d’aleshores.

L’acord de Doha de 2020

Tot el que va faltar al començament va esdevenir excessiu al final. El sobtat desenllaç de la guerra no s’entén sense la negociació directa entre el govern dels Estats Units i els talibans, amb exclusió del govern legal de Kabul presidit per Ashraf Ghani. Va ser Donald Trump qui va exigir una ràpida conclusió pactada, una pau a part en els fets, que garantís la retirada dels militars dels Estats Units sense baixes, encara que fos a costa de grans concessions als talibans, com l’alliberament de 5.000 dels seus presos. L’única exigència a canvi, que ja se sabia de compliment impossible, va ser que l’Afganistan no tornés a ser la base dels terroristes d’Al-Qaeda.

L’acord signat a Doha el febrer de 2020 va ser el marc en el qual es va moure tan maldestrament Joe Biden per organitzar la retirada pactada per Trump, de forma que no li quedava altra opció que aplicar-lo dràsticament o, en cas contrari, augmentar de nou les tropes i seguir la guerra i l’ocupació.

Va ser Bill Clinton qui va dir a Barcelona el 2001, en unes frases que es van fer cèlebres, que «el futur seria català o talibà», oposant la societat integradora i civilitzada que respecta i celebra la diferència a la societat crispada i intolerant fixada en la identitat. L’expresident no es va equivocar en el diagnòstic, però aquell futur que ara és present ha esdevingut més talibà i menys català, fins i tot a Catalunya.