Antonio Scurati és un valent. No n’hi ha dubte. Enfrontar-se a la biografia de Mussolini i a la conquesta del poder per part del feixisme a la Itàlia de la primera postguerra no és poca cosa. Menys encara si el que es vol fer és una novel·la en la qual, com explica l’autor al principi de l’obra, tots els esdeveniments, els personatges, els diàlegs i els discursos estan documentats històricament. Però atenció, M. Il figlio del secolo no és un assaig històric, sinó una novel·la. Aquest és el nus gordià de les polèmiques que s’han produït a Itàlia arran de la seva publicació.

Anem a pams. Scurati és un escriptor de renom, a més de professor de literatura contemporània a l’IULM de Milà. M. Il figlio del secolo, publicat el 2018 i guardonat amb l’important Premi Strega, abraça el període que va de principis del 1919, amb la fundació dels Fasci di Combattimento en una Itàlia encara traumatitzada pels estralls de la Gran Guerra, al 3 de gener de 1925, quan Mussolini posa fi a la crisi oberta per l’assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti i fa el gir autoritari definitiu que portarà en pocs mesos a la implantació de la dictadura feixista.

Són, doncs, «només» sis anys de la vida política del país transalpí i, especialment, del que s’havia convertit en home fort del país, els que apareixen en les poc més de 800 pàgines d’una novel·la molt ben escrita. El propòsit de Scurati, però, és continuar amb dos altres volums i relatar així pràcticament tot el ventennio feixista.

L’estructura de la novel·la és particularment interessant: en sis capítols, un per any, de 1919 a 1924, es presenten uns quadres narratius que, a l’estil d’un guió cinematogràfic, se centren en moments i esdeveniments determinats. Al final de cada quadre l’autor afegeix els documents principals que ha utilitzat per redactar-lo.

S’ha criticat Scurati per alguns errors històrics i per no condemnar explícitament el feixisme.

A més, la perspectiva utilitzada és la del protagonista de cada quadre narratiu: Mussolini, òbviament, és el personatge principal, però altres dirigents feixistes, com Italo Balbo i Leandro Arpinati, o membres de les esquadres feixistes com Amerigo Dumini, un dels assassins de Matteotti, es converteixen en coprotagonistes. També guanya centralitat el mateix diputat socialista, juntament amb el seu company de partit, el filobolxevic Nicola Bombacci, que en els anys trenta s’aproparà al feixisme fins a ser afusellat pels partisans al costat de Mussolini.

Hi apareixen també el poeta nacionalista Gabriele D’Annunzio, sobretot en la seva etapa fiumana, o la primera biògrafa, a més d’amant, de Mussolini, Margherita Sarfatti, l’única dona amb certa presència en tota la novel·la. Scurati, en suma, ens posa a la pell dels protagonistes, dóna veu als seus sentiments i a les seves percepcions, ambicions i estratègies. M. Il figlio del secolo es converteix doncs en un gran fresc de la història italiana en aquella conjuntura fatídica i complexa.

PUBLICITAT

La marxa sobre Roma

S’ha criticat Scurati per alguns errors històrics —es corregiran segurament en les noves edicions— i per no condemnar explícitament el feixisme. En realitat, el llibre és una condemna en si del feixisme perquè mostra detalladament i en tota la seva cruesa les violències contínues de les squadracce contra els dirigents i militants socialistes, comunistes i catòlics, el menyspreu per la vida humana, la destrucció de l’entramat construït durant dècades pel moviment obrer i les matances indiscriminades a les ciutats i el camp, com també la tolerància o el suport, tret de casos aïllats, de les autoritats i les forces de l’ordre.

Els dies de la Marxa sobre Roma, als quals Scurati dedica gairebé 80 pàgines, en són una mostra evident, entre la feblesa de l’executiu liberal de Facta i l’anuència del rei que va lliurar el govern del país a Mussolini quan les seves esquadres ni enlluernaven per la seva preparació militar ni tenien la força per vèncer l’Estat, si aquest hagués pretès realment oposar-se a la bravata feixista.

Així mateix, la imatge que sobresurt del duce del feixisme és la d’un oportunista maquiavèl·lic, un home a la recerca del poder pel poder, un egocèntric que afalaga les masses i en secunda les pors. Scurati, en síntesi, deixa que sigui el lector qui en tregui les conclusions, oferint una descripció que no permet interpretacions hagiogràfiques ni del feixisme ni del seu líder.

Si cal fer una crítica a M. Il figlio del secolo és que en un fresc d’aquest tipus hi falten molts actors rellevants: els catòlics, per exemple, o el món econòmic i financer, que brilla per la seva absència. És demanar massa? Potser sí. Tot depèn en realitat del que es deia al començament: no es tracta d’un assaig històric, sinó d’una novel·la, com ha repetit fins a la sacietat el mateix Scurati en diferents entrevistes. Per mantenir el ritme narratiu, l’autor necessita una notable càrrega dramàtica per fer més partícip el lector.

A la novel·la hi faltarien actors rellevants: els catòlics o el món econòmic i financer.

Alguns esdeveniments, que es consideren secundaris respecte a la línia narrativa principal, no apareixen en el llibre o, a tot estirar, se’ls esmenta només de passada. Això explica la centralitat de Matteotti, per exemple, que ocupa el paper d’antagonista, o la importància que es dóna a les cartes que el diputat socialista escriu a la seva dona en els últims mesos de vida, quan pateix les repetides violències feixistes. Encara que la reconstrucció històrica és atenta i l’autor s’ha documentat molt per poder escriure la novel·la, Scurati no pot no caure en una certa simplificació de la interpretació dels processos històrics a causa del format triat.

No és una qüestió menor. Al contrari: és un element crucial, que, en una època en què pel·lícules i sèries d’èxit recorren a l’ambientació històrica, ens ha de servir per no confondre una creació artística, sigui literària o cinematogràfica, amb un estudi acadèmic. Justament per això Scurati es pot prendre la llicència d’alguns passatges d’invenció o d’utilitzar freqüentment el discurs indirecte lliure, recurs fonamental de la narració literària. M. Il figlio del secolo s’inscriu, doncs, en el que es coneix com a narrative non-fiction: els fets són reals, però s’hi afegeixen unes parts inventades, com, en aquest cas, les implicacions psicològiques o els diàlegs en forma directa també quan no disposem de testimonis fefaents.

Feixisme, de moda

Hi ha un últim element que cal esmentar: la novel·la de Scurati s’ha publicat en un moment en què el feixisme s’ha posat de moda, per dir-ho d’alguna manera, a Itàlia. En el mateix 2018 als cinemes s’hi podia veure Sono tornato (He vuelto), una pel·lícula de Lucca Miniero —remake de l’alemanya Er ist wieder (Ha vuelto) de David Wnendt— el protagonista de la qual és un Mussolini que reapareix de cop a la Roma de 2017 i que, després de convertir-se en un actor d’èxit, intenta reconquerir el poder.

Itàlia encara ha de passar comptes amb el seu passat, sobretot després de la banalització del feixisme durant el ‘ventennio’ berlusconià.

Aquesta presència del feixisme en la literatura, el cinema i la televisió, en format irònic o seriós, pot estranyar, però no és cap casualitat: l’extrema dreta ha reaparegut amb força en la política italiana. Salvini, que justament el 2018 entrava per primera vegada al govern al costat del Moviment Cinc Estrelles, es presenta com el nou home fort del país fent sovint picades d’ullet al feixisme i citant frases de Mussolini.

Germans d’Itàlia, el partit de Giorgia Meloni, va presentar com a candidat a les europees de 2019 Caio Giulio Cesare Mussolini, besnét del duce. Els de CasaPound Itàlia, que es defineixen com «els feixistes del tercer mil·lenni», s’han anat assentant al territori, amb una captació gens menyspreable de joves en escoles i universitats. I és que Itàlia encara ha de passar comptes amb el seu passat, sobretot després de la banalització del feixisme que s’ha produït en el ventennio berlusconià.

De la mateixa manera que des de l’assaig historiogràfic —juntament amb moltes altres obres d’acadèmics— és molt lloable Mussolini ha fatto anche cose buone, el llibre de Francesco Filippi que desmunta els tòpics i les mentides que continuen circulant sobre el feixisme, una novel·la com la de Scurati és, doncs, una operació interessant, a més de ben aconseguida des del punt de vista narratiu, perquè es torni a reflexionar sobre el que va ser el feixisme i quina és la memòria que se n’està elaborant en l’actualitat. Esperem ara els volums següents sobre l’etapa posterior al gener del 1925.

Antonio Scurati M. Il figlio del secolo Milà: Bompiani, 2018. 839 pàg.	Antonio Scurati M. El hijo del siglo Barcelona: Alfaguara, 2020. 824 pàg.