La tercera onada pandèmica ha suposat per als italians no solament una nova, desmoralitzadora sèrie de restriccions, sinó també la formació d’un tercer govern en tres anys. Entre la primavera del 2018 i la del 2021, un dels països fundadors de la Unió Europea ha passat de ser el primer a elegir una coalició que es declarava antisistema, formada per un partit catch all nascut a Internet i un altre de nacionalista de dretes, a un govern compost per «tècnics» i «experts», dirigit per l’excap del BCE, Mario Draghi. Com ha aconseguit Itàlia superar aquesta muntanya russa i com ha vist la societat aquest clamorós giravolt simbòlic?

¿Ha estat potser el confinament hivernal el que ha mostrat les debilitats del primer ministre precedent, Giuseppe Conte, que va acabar encallat en una cadena de comandament ineficient i en la històrica fragilitat de l’Estat italià, que van fer necessari el traspàs a una «personalitat prestigiosa» i respectada per tots com Draghi? ¿O bé, com diuen els partidaris d’esquerres de Conte, el govern Draghi és simplement el resultat d’una maniobra recargolada de Matteo Renzi, un ex «ferraller» de la política que ha acabat en la nòmina del xeic Bin Salman i que ha volgut desmuntar l’aliança entre el Moviment 5 Estrelles i el Partit Democràtic per a afavorir les elits financeres?

Probablement és veritat que Conte, fins fa pocs anys un desconegut advocat de poble de l’Apúlia i que ja havia passat de ser el primer ministre d’un govern populista al d’un nou de centreesquerra moderat, fos considerat massa dèbil per a aplicar les reformes necessàries per al pla de rellançament de l’economia. El covid ha afectat una societat profundament desigual i desequilibrada, amb territoris que tenen uns teixits productius i unes estructures socials molt diferents, i una desconfiança recíproca entre Roma i algunes regions. El clam per un «home fort» estava en l’ambient.

Però més interessant que les especulacions relatives a la pandèmia són el que aquests cops de teatre diuen sobre el teixit social i democràtic italià i sobre la naturalesa ambigua d’aquest «moment populista». Si el «salvador de l’euro» Draghi, definit durant anys per La Lega i l’M5E com l’encarnació del model politicoeconòmic que ha arruïnat Itàlia, és cridat per aquests mateixos partits com un deus ex machina que ha de resoldre l’impasse en què es troba la península, és evidentment una història més profunda que cal tenir en compte, més enllà de la bogeria aparent.

El primer element a considerar és que els principals partits antisistema no sempre han estat contraris als tecnòcrates. El novembre de 2011, els únics diputats de l’exmajoria de centredreta que van negar la confiança a l’economista Mario Monti, a part de la neboda del Duce, Alessandra Mussolini, van ser els de La Lega. Però això no va impedir que, només sis mesos més tard, el «partit del nord» i tradicionalment secessionista aprovés la modificació de l’article 81 de la Constitució, introduint en la Carta l’obligació anual de l’equilibri pressupostari.

 

Un plantejament «tipus Grècia»

En el mateix període, mentre Monti estava embrancat en la «feina bruta» que els partits del mainstream no volien escometre, o sigui la reducció de la despesa social per facilitar el recurs de l’Estat als mercats per finançar-se, Beppe Grillo era més que comprensiu. En un post del seu blog ara cancel·lat, el fundador de l’M5E invitava Monti a adoptar un «inevitable» plantejament «tipus Grècia» en la confrontació amb els empleats públics i pensionistes («aquests que han sofert menys durant la crisi», escrivia). El moviment acabava de néixer i atreia sobretot les simpaties de militants d’esquerra decebuts, i d’activistes ambientalistes i anticorrupció, no gaire rígids ideològicament. Per a molts grillini la lluita contra la burocràcia i els privilegis dels funcionaris era comparable a la confrontació amb la «casta» de la política.

La desfeta de l’M5E en les primeres eleccions administratives, els resultats decebedors d’una Lega òrfena del seu líder històric, Umberto Bossi, i la persistència de l’estancament econòmic, van donar a aquest partit l’oportunitat de reinventar-se. L’M5E va optar per construir una tenda més àmplia, per atraure el vot de la dreta amb discursos econòmicament intervencionistes i culturalment reaccionaris: d’aquí ve l’expressió denigradora Rigor Montis, l’obertura cap al partit neofeixista de la Casa Pound i els eslògans antiimmigració. Paral·lelament, amb el seu nou líder, Matteo Salvini, La Lega va passar de separatista a nacionalista, va abraçar la tricolor contra els buròcrates de Brussel·les i va començar a fer mítings en el sud pobre i deprimit. El vot nacional del 2018 va confirmar la genialitat d’aquestes intuïcions i els dos partits van totalitzar més d’un 50 per cent a les urnes.

Per als ‘grillini’ la lluita contra la burocràcia i els privilegis dels funcionaris era comparable a la confrontació amb la «casta» política.

Gràcies a aquesta crida nacionalpopulista, els dos partits antisistema han in