La tercera onada pandèmica ha suposat per als italians no solament una nova, desmoralitzadora sèrie de restriccions, sinó també la formació d’un tercer govern en tres anys. Entre la primavera del 2018 i la del 2021, un dels països fundadors de la Unió Europea ha passat de ser el primer a elegir una coalició que es declarava antisistema, formada per un partit catch all nascut a Internet i un altre de nacionalista de dretes, a un govern compost per «tècnics» i «experts», dirigit per l’excap del BCE, Mario Draghi. Com ha aconseguit Itàlia superar aquesta muntanya russa i com ha vist la societat aquest clamorós giravolt simbòlic?

¿Ha estat potser el confinament hivernal el que ha mostrat les debilitats del primer ministre precedent, Giuseppe Conte, que va acabar encallat en una cadena de comandament ineficient i en la històrica fragilitat de l’Estat italià, que van fer necessari el traspàs a una «personalitat prestigiosa» i respectada per tots com Draghi? ¿O bé, com diuen els partidaris d’esquerres de Conte, el govern Draghi és simplement el resultat d’una maniobra recargolada de Matteo Renzi, un ex «ferraller» de la política que ha acabat en la nòmina del xeic Bin Salman i que ha volgut desmuntar l’aliança entre el Moviment 5 Estrelles i el Partit Democràtic per a afavorir les elits financeres?

Probablement és veritat que Conte, fins fa pocs anys un desconegut advocat de poble de l’Apúlia i que ja havia passat de ser el primer ministre d’un govern populista al d’un nou de centreesquerra moderat, fos considerat massa dèbil per a aplicar les reformes necessàries per al pla de rellançament de l’economia. El covid ha afectat una societat profundament desigual i desequilibrada, amb territoris que tenen uns teixits productius i unes estructures socials molt diferents, i una desconfiança recíproca entre Roma i algunes regions. El clam per un «home fort» estava en l’ambient.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.