La tercera onada pandèmica ha suposat per als italians no solament una nova, desmoralitzadora sèrie de restriccions, sinó també la formació d’un tercer govern en tres anys. Entre la primavera del 2018 i la del 2021, un dels països fundadors de la Unió Europea ha passat de ser el primer a elegir una coalició que es declarava antisistema, formada per un partit catch all nascut a Internet i un altre de nacionalista de dretes, a un govern compost per «tècnics» i «experts», dirigit per l’excap del BCE, Mario Draghi. Com ha aconseguit Itàlia superar aquesta muntanya russa i com ha vist la societat aquest clamorós giravolt simbòlic?

¿Ha estat potser el confinament hivernal el que ha mostrat les debilitats del primer ministre precedent, Giuseppe Conte, que va acabar encallat en una cadena de comandament ineficient i en la històrica fragilitat de l’Estat italià, que van fer necessari el traspàs a una «personalitat prestigiosa» i respectada per tots com Draghi? ¿O bé, com diuen els partidaris d’esquerres de Conte, el govern Draghi és simplement el resultat d’una maniobra recargolada de Matteo Renzi, un ex «ferraller» de la política que ha acabat en la nòmina del xeic Bin Salman i que ha volgut desmuntar l’aliança entre el Moviment 5 Estrelles i el Partit Democràtic per a afavorir les elits financeres?

Probablement és veritat que Conte, fins fa pocs anys un desconegut advocat de poble de l’Apúlia i que ja havia passat de ser el primer ministre d’un govern populista al d’un nou de centreesquerra moderat, fos considerat massa dèbil per a aplicar les reformes necessàries per al pla de rellançament de l’economia. El covid ha afectat una societat profundament desigual i desequilibrada, amb territoris que tenen uns teixits productius i unes estructures socials molt diferents, i una desconfiança recíproca entre Roma i algunes regions. El clam per un «home fort» estava en l’ambient.

Però més interessant que les especulacions relatives a la pandèmia són el que aquests cops de teatre diuen sobre el teixit social i democràtic italià i sobre la naturalesa ambigua d’aquest «moment populista». Si el «salvador de l’euro» Draghi, definit durant anys per La Lega i l’M5E com l’encarnació del model politicoeconòmic que ha arruïnat Itàlia, és cridat per aquests mateixos partits com un deus ex machina que ha de resoldre l’impasse en què es troba la península, és evidentment una història més profunda que cal tenir en compte, més enllà de la bogeria aparent.

El primer element a considerar és que els principals partits antisistema no sempre han estat contraris als tecnòcrates. El novembre de 2011, els únics diputats de l’exmajoria de centredreta que van negar la confiança a l’economista Mario Monti, a part de la neboda del Duce, Alessandra Mussolini, van ser els de La Lega. Però això no va impedir que, només sis mesos més tard, el «partit del nord» i tradicionalment secessionista aprovés la modificació de l’article 81 de la Constitució, introduint en la Carta l’obligació anual de l’equilibri pressupostari.

Un plantejament «tipus Grècia»

En el mateix període, mentre Monti estava embrancat en la «feina bruta» que els partits del mainstream no volien escometre, o sigui la reducció de la despesa social per facilitar el recurs de l’Estat als mercats per finançar-se, Beppe Grillo era més que comprensiu. En un post del seu blog ara cancel·lat, el fundador de l’M5E invitava Monti a adoptar un «inevitable» plantejament «tipus Grècia» en la confrontació amb els empleats públics i pensionistes («aquests que han sofert menys durant la crisi», escrivia). El moviment acabava de néixer i atreia sobretot les simpaties de militants d’esquerra decebuts, i d’activistes ambientalistes i anticorrupció, no gaire rígids ideològicament. Per a molts grillini la lluita contra la burocràcia i els privilegis dels funcionaris era comparable a la confrontació amb la «casta» de la política.

La desfeta de l’M5E en les primeres eleccions administratives, els resultats decebedors d’una Lega òrfena del seu líder històric, Umberto Bossi, i la persistència de l’estancament econòmic, van donar a aquest partit l’oportunitat de reinventar-se. L’M5E va optar per construir una tenda més àmplia, per atraure el vot de la dreta amb discursos econòmicament intervencionistes i culturalment reaccionaris: d’aquí ve l’expressió denigradora Rigor Montis, l’obertura cap al partit neofeixista de la Casa Pound i els eslògans antiimmigració. Paral·lelament, amb el seu nou líder, Matteo Salvini, La Lega va passar de separatista a nacionalista, va abraçar la tricolor contra els buròcrates de Brussel·les i va començar a fer mítings en el sud pobre i deprimit. El vot nacional del 2018 va confirmar la genialitat d’aquestes intuïcions i els dos partits van totalitzar més d’un 50 per cent a les urnes.

Per als ‘grillini’ la lluita contra la burocràcia i els privilegis dels funcionaris era comparable a la confrontació amb la «casta» política.

Gràcies a aquesta crida nacionalpopulista, els dos partits antisistema han intentat mobilitzar la seva massa en reacció a dos paradigmes vius durant dècades: des del punt de vista cultural, l’enemic era la deriva liberalprogressista de la societat, que havia pres formes declinants, resignades, i atomitzades. L’acusació típica d’aquest segment era que l’esquerra hereva del Partit Comunista havia aplanat el camí als excessos del cosmopolitisme i del multiculturalisme des d’abans de la caiguda del Mur, mentre que la dreta, espècie que havia quedat òrfena de la Democràcia Cristiana no estava en condicions de conservar gran cosa.

PUBLICITAT

Des del punt de vista econòmic, el paradigma contra el qual semblaven mobilitzats tant La Lega com l’M5E abans de la seva abraçada conjunta a Draghi era el neoliberal. A Itàlia, no s’ha donat mai la fantasia reaganiana d’un «Estat mínim» amb una burocràcia lleugera però eficaç. Encara avui, la gentrificació dels centres històrics no ha arribat al nivell anglosaxó, i el sistema sanitari públic resisteix, tot i que amb moltes xacres. Però des dels primers anys 60, l’elit econòmica es va haver d’enfrontar a una classe obrera comunista militant i a un partit de govern catòlic estatista i redistributiu que eren considerats incompatibles amb un govern pro business. Amb el final del «miracle econòmic» i la crisi petroliera del 73, la presència de l’Estat a l’economia nacional, sistèmica des dels temps del feixisme, s’enfonsa: la crisi canviària es desplega simultàniament a la inestabilitat del sistema financer, a l’increment de la taxa d’inflació i al desequilibri de la balança de pagaments. Amb un Partit Comunista en ascens.

Dues ànimes incompatibles

Va néixer aquí la curiosa teoria del «vincle exterior», propugnada per diverses figures «tècniques» rellevants, entre les quals un dels més grans mentors de Draghi: Guido Carli. Per al governador del Banc d’Itàlia entre 1960 i 1975 i ministre d’Economia de 1989 a 1992, Itàlia estava esquinçada en dues ànimes incompatibles: per una banda, la gestió sovint trastornada de la Hisenda pública (l’ànima corporativa), per l’altra, un sistema de regles previstes per deixar espai a la iniciativa privada (l’ànima liberal), que havien de ser preservades a qualsevol preu. La missió que el «vincle exterior» havia de complir, per tant, era la d’abatre una economia mixta en la qual semblava que Itàlia donava el pitjor de si mateixa, tant pel que fa al capitalisme com al socialisme. Gràcies a les ordres dels altres, els empresaris i la política es farien més responsables i al final de la sobirania s’hi trobaria la modernitat.

La campana del «vincle exterior» va sonar en tres etapes fonamentals del segle XX: l’adhesió d’Itàlia a Bretton Woods; el Sistema Monetari Europeu el 1979 i, finalment, el Tractat sobre la Unió política, econòmica i monetària. Maastricht, en particular, havia de ser l’última platja per derrotar l’esperit corporatiu.

Segons l’expresident de la República, Francesco Cossiga, Draghi seria «un vil especulador, liquidador de la indústria pública».

La societat italiana va donar un suport entusiasta a l’entrada a Europa i al desmantellament del sistema anterior. Per una banda, els principals partits ja havien abandonat la seva funció cultural, identitària, en el conflicte social i, per l’altra, havien convertit les participacions estatals en totalment subalternes al poder polític, enfonsant la viabilitat de gairebé totes les hisendes públiques, mentre unes àmplies xarxes de corrupció sortien a la superfície. I no és casualitat que en els orígens del grillisme i el liguisme s’hi puguin identificar tant la indignació pels casos de corrupció descoberts per les investigacions judicials com la impaciència del nord conservador davant dels malbarataments del poder central. La paraula «popolo» no existia encara sinó més aviat els «ciutadans honestos» i «els que paguen els impostos».

El famós discurs de Draghi

I és aquí que va entrar en joc Mario Draghi. El paper del que era director general del Tresor en les privatitzacions dels anys noranta segueix generant controvèrsia, discutit habitualment per l’electorat populista. És inevitable referir-se a les paraules de l’expresident de la República, Francesco Cossiga, segons el qual Draghi seria «un vil especulador, liquidador de la indústria pública». El famós discurs de Draghi sobre el iot Britannia el 2 de juny de 1992, s’ha convertit en una espècie de llegenda negra. Seria molt aconsellable per a tots llegir aquell discurs, perquè conté una forta consciència política i diversos elements reveladors en la perspectiva del temps: la convicció que les relacions incestuoses entre política i gestió pública han de canviar, però també la confiança en un sistema de regles i controls dirigits a frenar els abusos dels privats.

Però l’equilibri no es va trobar mai. Cap al final dels 90 i començament dels 2000, ara sense la supervisió de Draghi, el «gran desmantellament» adquireix un caràcter de furor ideològic. Els governs postpolítics van intentar guanyar credibilitat davant dels mercats financers internacionals, sense considerar el disseny d’una tutela de les indústries potencialment centrals per al desenvolupament italià. L’adhesió a l’euro, dramàticament, no va aconseguir complir cap de les promeses que el centreesquerra, oposant-se a Berlusconi, havia posat sobre la taula. Itàlia ha mantingut un superàvit primari quasi cada any des del 1995. El 2000, el seu nivell de vida mitjà era el 98,6 % del d’Alemanya. Avui, la renda per càpita italiana és un 20 % inferior a la transalpina.

Encara més greu és que –com ho ha subratllat un altre alumne de Carli, Paolo Savona–, en realitat, la imposició exterior no ha conduït Itàlia a corregir-se: sembla que el «vincle exterior» s’ha convertit, per a la classe política, en una forma addicional de desresponsabilització. Atrapant els electors en un bucle de populistes cada cop més dèbils, com ja ho era Berlusconi, i de tecnòcrates de les «grans personalitats», igualment dèbils.

Tot això mentre s’havia apostat pel final d’una sobirania nacional que, en canvi, s’havia mantingut íntegra, si bé limitada.

Una solució tecnocràtica

Els polítics i els moviments que han impulsat un retorn de la nació i del conservadorisme de masses, que han flirtejat amb l’exit, no han aconseguit escapar-se del món construït per Draghi. El suport de l’M5E i La Lega al seu govern tecnocràtic és, irònicament, un subproducte de la lògica inexorable del «vincle exterior»: enfront d’uns partits antisistema incapaços de decidir, que potser no creuen ni tan sols en les seves pròpies batalles, ell s’ofereix com la solució a un problema que ell mateix ha alimentat. Una solució tecnocràtica, certament, però amb una diferència respecte al passat: un gabinet com a mínim polític, que haurà reunit tots els partits excepte l’extrema dreta i els expulsats de l’M5E, en un context de dogmes macroeconòmics que estan canviant. El mateix PD, alliberat de la component neoliberal centrista dirigida per Renzi, sembla haver trobat més espai per al revival keynesià.

Amb el govern Draghi ha caigut la màscara que han portat fins ara el partits liberals, amb les seves promeses fracassades, i els postliberals.

Idealització d’un capitalisme parasitari

Queda pendent, en tot cas, una empresa desesperada que difícilment farà sortir Itàlia de la seva crisi orgànica. Que s’oposin a aquest projecte, de moment, hi ha l’extrema dreta, però només moderadament escèptica de Fratelli d’Italia i, fora del parlament, els botiguers i la galàxia de micropartits populistes, anticonfinament i favorables a la sortida de l’euro, que idealitzen les restes d’un petit capitalisme reaccionari, i fins i tot parasitari, sobre el qual voldrien fundar un horitzó de desenvolupament econòmic i d’emancipació civil del país. No són, de fet, uns adversaris de categoria, però no és mai bo infravalorar la volatilitat del vot.

En definitiva, amb el Govern Draghi ha caigut la màscara que han portat fins ara els partits liberals, amb les seves promeses fracassades, o bé els postliberals, bons per a inserir-se en la crisi del capitalisme globalitzat, però que han acabat convertint-se en una mena de «vincle intern» per al seu mateix poble, acollint-lo en una croada tan àmplia com ineficaç i inofensiva. No passarà gaire temps abans del nou emmascarament.

Italià

Il nazionalpopulismo italiano risucchiato da Mr. Vincolo Esterno

La terza ondata pandemica ha significato per gli italiani non solo una nuova, demoralizzante serie di restrizioni, ma anche la nascita del terzo governo in tre anni. Dalla primavera del 2018 a quella del 2021, uno dei paesi fondatori dell’Unione Europea è passato dall’essere il primo a eleggere una coalizione che si dichiarava anti-sistema, costituita di un partito “pigliatutto” nato su Internet e da uno nazionalista di destra, a un governo fatto di “tecnici” e “competenti”, guidato dall’ex capo della Bce Mario Draghi. Come è riuscita l’Italia a finire in queste montagne russe, e come viene vissuta dalla società questa clamorosa giravolta simbolica?

È stato forse il lockdown invernale a mostrare le debolezze del premier precedente, Giuseppe Conte, finito incagliato in una catena di comando inefficiente e nella storica fragilità dello Stato italiano, rendendo necessairo il passaggio a una «personalità prestigiosa», e rispettata da tutti come Draghi? Oppure, come dicono i sostenitori di sinistra di Conte, il governo Draghi è semplicemente frutto di una manovra subdola di Matteo Renzi, ex «rottamatore» della politica finito sul libro paga dello sceicco Bin Salman, che ha voluto sfasciare l’alleanza tra il Movimento 5 stelle e il Partito Democratico per favorire le élite finanziarie?

Probabilmente è vero che Conte, uno sconosciuto avvocato di un paesino pugliese fino a pochi anni fa, e già passato dall’essere il premier del governo populista a quello di un nuovo centrosinistra moderato, fosse ritenuto troppo debole per implementare le riforme necessarie al piano di ripresa dell’economia. Il Covid ha toccato una società profondamente ineguale e squilibrata, con territori che hanno filiere produttive e ceti sociali molto diversi tra loro, e le regioni che si fidano poco del governo di Roma, ricambiate. Il richiamo dell’«uomo forte» era nell’aria.

PUBLICITAT

Ma più interessante delle speculazioni contingenti alla pandemia è cosa ci dicono questi colpi di scena sul tessuto sociale e democratico italiano e sulla natura ambigua di questo suo «momento populista». Se il «salvatore dell’Euro» Draghi, definito per anni da Lega e M5S l’incarnazione del modello politico-economico che ha rovinato l’Italia, viene chiamato da quegli stessi partiti come un deus ex machina, per risolvere l’impasse in cui si trova la Penisola, c’è evidentemente una storia più profonda da considerare, al di là della follia in superficie.

Il primo elemento da considerare è che i principali partiti anti-sistema non sono sempre stati contrari ai tecnocrati. Nel novembre 2011, gli unici deputati dell’ex maggioranza di centrodestra a negare la fiducia all’economista Mario Monti, sono stati, oltre alla nipote del Duce, Alessandra Mussolini, solo quelli della Lega. Ma questo non ha impedito che, appena cinque mesi più tardi, il «partito del nord» e a lungo secessionista approvasse la modifica dell’articolo 81 della Costituzione, introducendo nella Carta il vincolo annuale del pareggio di bilancio.

Nello stesso periodo, mentre Monti era a metà del «lavoro sporco» che i partiti mainstream non volevano fare, ossia tagliare la spesa sociale per rendere più semplice il ricorso ai mercati da parte dello Stato per finanziarsi, Beppe Grillo era più che comprensivo. In un post ora cancellato sul suo blog, il fondatore del M5S invitava Monti ad adottare un «inevitabile» approccio in «stile Grecia» nei confronti di dipendenti pubblici e pensionati («coloro che hanno sofferto meno dalla crisi», scriveva). Il movimento era allora appena nascente, e attirava su di sé soprattutto simpatie di militanti delusi dalla sinistra, ambientalisti e anti-corruzione, non troppo rigidi ideologicamente. Per molti grillini, la lotta alla burocrazia e ai privilegi degli statali era sovrapponibile a quella contro la «casta» della politica.

La debacle del M5S alle prime elezioni amministrative, i risultati deludenti della Lega orfana del leader storico Umberto Bossi e il perdurare della stagnazione economica diedero a questi partiti l’opportunità per reinventarsi. Il M5S optò per costruire una tenda più larga, attirando il voto della destra con discorsi economicamente interventisti e culturalmente reazionari: da qui l’espressione denigratoria Rigor Montis, le aperture al partito neofascista di CasaPound e agli slogan anti-immigrazione. Parallelamente, con il nuovo leader Matteo Salvini, la Lega da separatista diventò nazionalista, abbracciò il tricolore contro i burocrati di Bruxelles e iniziò a fare comizi anche nel Sud povero e depresso. Il voto nazionale del 2018 confermarono la genialità di queste intuizioni, e i due partiti totalizzarono oltre il 50 per cento alle urne. Non si sopportavano, e non sarebbero mai andati veramente d’accordo, ma nella consapevolezza che i loro elettorati si sarebbero ritrovati volentieri a prendere un caffè, condividendo molte battaglie e preoccupazioni, finirono per stare insieme.

Attraverso questo appeal nazional-populista, i due partiti anti-sistema hanno provato a mobilitare la loro massa di reazione contro due paradigmi pluridecennali: dal punto di vista culturale, il nemico era la deriva liberal-progressista della società, che aveva preso forme declinanti, rassegnate e atomizzate. L’accusa implicita di questi segmenti era che la sinistra erede del Partito comunista avesse spianato la strada agli eccessi del cosmopolitismo e del multiculturalismo ben prima del crollo del Muro, mentre la destra, specie quella rimasta orfana della Democrazia Cristiana (la quale aveva innumerevoli correnti e sensibilità al suo interno) non fosse più in grado di conservare granché.

Dal punto di vista economico, il paradigma contro il quale sembravano mobilitati Lega e M5S prima del comune abbraccio a Draghi era quello neoliberista. In Italia non si è mai realizzata la fantasia reaganiana di uno «Stato minimo», con una burocrazia leggera ma efficace. Ancora oggi, la gentrificazione nei centri storici non ha mai raggiunto i livelli anglosassoni il sistema sanitario pubblico resiste, pur pieno di acciacchi. Ma fin dai primi anni Sessanta, le élite economiche hanno dovuto affrontare una classe operaia comunista militante e un partito di governo cattolico stato-centrico e redistributivo che erano considerati incompatibili con un governo pro-business. Con la fine del «miracolo economico» e la crisi petrolifera del ‘73, la presenza dello Stato nell’economia nazionale, sistemica fin dai tempi del fascismo, implose: la crisi valutaria correva insieme all’instabilità del sistema finanziario, all’aumento del tasso di inflazione e allo squilibrio della bilancia dei pagamenti. Con un Partito comunista in ascesa.

Nacque così la curiosa teoria del «vincolo esterno», propugnata da diverse figure «tecniche» di rilievo, tra cui uno dei più grandi maestri di Draghi: Guido Carli. Per il governatore della Banca d’Italia dal 1960 al 1975 e ministro dell’Economia dal 1989 al 1992, l’Italia era lacerata da due anime incompatibili: da una parte, la gestione spesso dissennata delle aziende pubbliche (l’anima corporativa), dall’altra un sistema di regole in grado di lasciare spazio all’iniziativa privata (l’anima liberale), che doveva essere strenuamente preservata, legando le mani alla politica e anche ricorrendo alle pressioni internazionali. La missione che il «vincolo esterno» doveva compiere, dunque, era quella di abbattere un’economia mista in cui l’Italia sembrava dare il peggio di sé, sia nel capitalismo che nel socialismo. Grazie agli ordini degli altri, sarebbero diventati più responsabili gli imprenditori e la politica; alla fine della sovranità sarebbe stata innestata la modernità.

La campana del «vincolo esterno» suonò in tre tappe fondamentali della storia novecentesca: l’aderenza dell’Italia a Bretton Woods, il Sistema Monetario Europeo nel 1979 e infine il Trattato sull’Unione Europea, politica, economica e monetaria. Maastricht, in particolare, doveva essere l’ultima spiaggia per sconfiggere lo spirito corporativo.

La società italiana appoggiò con grande entusiasmo l’ingresso in Europa e la dismissione del sistema che c’era prima. I partiti principali avevano già perso la loro funzione culturale, identitaria, nel conflitto sociale, da un lato, e dall’altro avevano reso le partecipazioni statali totalmente subalterne al potere politico, facendo precipitare la gestibilità di quasi tutte le aziende pubbliche, mentre vaste reti di corruzione venivano a galla. E non è un caso che tra le radici del grillismo e del leghismo ci siano tanto l’indignazione per il malaffare politico scoperto dalle inchieste giudiziarie, quanto l’insofferenza del nord conservatore per gli sprechi del potere centrale. La parola «popolo» non esisteva ancora ma, semmai, i «cittadini onesti» e «chi paga le tasse».

Ed è qui che entrò in gioco Mario Draghi. Il ruolo dell’allora direttore del Tesoro nelle privatizzazioni degli anni Novanta continua a generare controversie, discusso abitualmente dall’elettorato populista. Immancabile il riferimento alle parole dell’ex presidente Francesco Cossiga, secondo cui Draghi sarebbe «un vile affarista, liquidatore dell’industria pubblica». Il famigerato discorso di Draghi sul panfilo Britannia, il 2 giugno del 1992, è avvolto da una specie di leggenda nera. Sarebbe consigliabile per tutti leggere quel discorso di Draghi, tradotto da Alessandro Aresu in italiano, perché contiene forte consapevolezza politica e vari elementi rivelatori sulle prospettive del tempo: la convinzione che i rapporti incestuosi tra politica e management pubblico dovessero cambiare, ma anche la fiducia in un sistema di regole e controlli per frenare gli abusi dei privati.

L’equilibrio non fu mai trovato. Verso la fine dei Novanta e nei primi Duemila, ormai fuori dalla supervisione di Draghi, la «grande dismissione» assunse un carattere di furore ideologico. I governi post-politici provarono così a guadagnare credibilità nei confronti dei mercati finanziari internazionali, senza considerare i disegni di tutela di industrie potenzialmente centrali per lo sviluppo italiano. L’adesione all’Euro, drammaticamente, non realizzò quasi nessuna delle promesse che il centrosinistra, osteggiando Berlusconi, portava con sé. L’Italia ha mantenuto un avanzo primario quasi ogni anno dal 1995. Eppure nel 2000 il suo tenore di vita medio era il 98,6 per cento di quello della Germania. Oggi, il reddito pro capite italiano è del 20 per cento inferiore a quello d’Oltralpe

Ancora più grave è che – come ha sottolineato un altro allievo di Carli, Paolo Savona, dato per qualche giorno come potenziale ministro dell’Economia del primo governo M5S-Lega – l’imposizione esterna non ha indotto l’Italia a correggersi, anzi: sembra che il «vincolo esterno», per la classe politica, sia diventato una forma di ulteriore deresponsabilizzazione. Intrappolando gli elettori in un loop di populisti sempre più deboli, come già lo era Berlusconi, e di tecnocrati, dalle «grandi personalità», altrettanto deboli. Il tutto mentre si era scommesso sulla fine di una sovranità nazionale che invece era rimasta ancora integra, seppur limitata.

I politici e i movimenti che hanno spinto per un ritorno della nazione e del conservatorismo di massa, che hanno flirtato con l’exit, non sono riusciti a sfuggire al mondo costruito da Draghi. L’appoggio di M5S e della Lega al suo governo tecnocratico è, beffardamente, un sottoprodotto della logica inesorabile del «vincolo esterno»: di fronte a partiti anti-sistema incapaci di decidere, che non credono forse neppure in sé stessi, lui si offre come soluzione a un problema che egli stesso ha alimentato. Una soluzione tecnocratica, certo, ma con una differenza rispetto al passato: un gabinetto per lo più politico, che avrebbe riunito tutti i partiti tranne la destra estrema e gli espulsi dal M5S, in un contesto di dogmi macroeconomici che stanno mutando. Lo stesso PD, scisso dalla componente neoliberale centrista guidata da Renzi, sembra aver trovato più spazio per il revival keynesiano.

Resta, in ogni caso, un’impresa disperata, che difficilmente farà uscire l’Italia dalla sua crisi organica. A opporsi a questo progetto, però, al momento c’è la destra di Fratelli d’Italia e, fuori dal parlamento, i commercianti in piazza e la galassia di nuovi micro-partiti populisti, anti-lockdown e per l’uscita dall’euro, che idealizzano gli spezzoni di piccolo capitalismo arretrato e spesso parassitario, sui quali vorrebbero fondare un orizzonte di sviluppo economico ed emancipazione civile del paese. Non proprio avversari di peso.

In definitiva con il governo Draghi viene a cadere la maschera che hanno indossato finora sia i partiti liberali, con le loro promesse fallimentari, sia quelli post-liberali, bravi a inserirsi nella crisi del capitalismo globalizzato ma finiti col diventare una sorta «vincolo interno» per il loro stesso popolo, accogliendolo in una crociata tanto ampia quanto inefficace e disarmata. Non passerà molto prima del prossimo mascheramento.