A mesura que Julià de Jòdar (Badalona, 1942) anava publicant L’àngel de la segona mort (1997), El trànsit de les fades (2001) i El metall impur (2005) en tot moment s’insistia en la peculiaritat que cada peça formava part d’una trilogia anomenada «L’atzar i les ombres», però no és fins ara, reunits els tres títols en un sol volum, que el projecte adquireix la seva fisonomia original de novel·la única, i no és fins ara, per tant, que el lector pot adonar-se de la colossal ambició literària que hi ressona arreu.
Submergir-se en el vendaval narratiu que és L’atzar i les ombres exigeix una dosi elevada de retentiva i memòria, una obligada constància lectora, i, sobretot, la gosadia de lliurar-se sense por al desconcert de penetrar en un territori inaugural regit segons unes lleis i unes normes autònomes i desconegudes: al cap i a la fi, a L’atzar i les ombres res no és com sembla que és, i la recerca de la identitat psicològica, del compromís polític i social, de les passions fosques de la memòria històrica, de la veritat literària, esdevé una feina tan feroç com caçar al vol una realitat absent a través d’un estol de paraules.
D’altra banda, no podia ser de cap manera diferent perquè, en el fons, el que Julià de Jòdar busca a L’atzar i les ombres és explicar com es gesta una ficció i les relacions que aquesta estableix amb la vida, com algú –Gabriel Caballero, el protagonista– descobreix que amb la paraula escrita no només crea una cosa autònoma, sinó que gràcies a l’escriptura aconsegueix alhora comprendre el món a través de si mateix i conèixer-se a si mateix a través del món.
