A mesura que Julià de Jòdar (Badalona, 1942) anava publicant L’àngel de la segona mort (1997), El trànsit de les fades (2001) i El metall impur (2005) en tot moment s’insistia en la peculiaritat que cada peça formava part d’una trilogia anomenada «L’atzar i les ombres», però no és fins ara, reunits els tres títols en un sol volum, que el projecte adquireix la seva fisonomia original de novel·la única, i no és fins ara, per tant, que el lector pot adonarse de la colossal ambició literària que hi ressona arreu.

Submergir-se en el vendaval narratiu que és L’atzar i les ombres exigeix una dosi elevada de retentiva i memòria, una obligada constància lectora, i, sobretot, la gosadia de lliurarse sense por al desconcert de penetrar en un territori inaugural regit segons unes lleis i unes normes autònomes i desconegudes: al cap i a la fi, a L’atzar i les ombres res no és com sembla que és, i la recerca de la identitat psicològica, del compromís polític i social, de les passions fosques de la memòria històrica, de la veritat literària, esdevé una feina tan feroç com caçar al vol una realitat absent a través d’un estol de paraules.

D’altra banda, no podia ser de cap manera diferent perquè, en el fons, el que Julià de Jòdar busca a L’atzar i les ombres és explicar com es gesta una ficció i les relacions que aquesta estableix amb la vida, com algú –Gabriel Caballero, el protagonista– descobreix que amb la paraula escrita no només crea una cosa autònoma, sinó que gràcies a l’escriptura aconsegueix alhora comprendre el món a través de si mateix i conèixer-se a si mateix a través del món.

 

«El ressò d’un corn de mar»

El fet principal de L’atzar i les ombres, sens dubte, és explicar i entendre com Gabriel Caballero es converteix en un escriptor, com «el nen que va prendre el relleu de l’Eulògia», la vella del barri que «comença a teixir i desteixir històries per distreure la canalla» amb «una veu fonda i llunyana com el ressò d’un corn de mar, però tan pròxima quan arriba a cada nen com si fos únicament per a ell que se celebrés el ritual contra la desmemòria» –és la figuració de la consciència que custodia el passat del barri de Guifré i Cervantes, l’espai principal de l’acció, una realitat tan literària, fictícia i irreal com la Yoknapatawpha de Faulkner o la Región de Juan Benet–, molts anys després escriu una novel·la sobre el seu aprenentatge de la vida i sobre la repressió i la misèria de la postguerra per poder dir potser, al final de la història, alguna cosa semblant a la que Juan Carlos Onetti fa dir al narrador de Para una tumba sin nombre: «Lo único que cuenta es que al terminar de escribirla me sentí en paz, seguro de haber logrado lo más importante que puede esperarse de esta clase de tarea: había aceptado un desafío, había convertido en victoria por lo menos una de las derrotas cotidianas.»

 

Una immolació

Per a Gabriel Caballero –per a Julià de Jòdar– escriure no és una evasió o un passatemps frívol, sinó una manera més intensa de viure, una operació de màgia a través de la qual els fracassos particulars esdevenen triomfs, un acte visceral d’entrega –una immolació–, un despullament absolut de l’ànima, una relectura i una reescriptura del seu aprenentatge vital i moral: a la primera part, «L’àngel de la segona mort», localitzada en el temps vint anys després del començament de la Guerra Civil, és encara un adolescent que comença a prendre consciència de com la família, la respiració social de l’entorn, la repressió, la desmemòria i la misèria de la postguerra, li van forjant el caràcter; a «El trànsit de les fades», la segona part, durant la Setmana Santa de l’any 1957, mentre participa en l’assaig d’una obra de teatre, és ja un noi que experimenta les delícies i els suplicis inherents a qualsevol educació sentimental i sexual; per últim, a «El metall impur, o a la recerca de l’heroi proletari català», s’inicia en les peripècies de la vida adulta, deixa enrere el barri, s’encamina cap a la ciutat i entra al món laboral, a la foneria La Farga durant l’any de les riuades del Besòs.

Submergir-se en el vendaval narratiu que és ‘L’atzar i les ombres’ exigeix una dosi elevada de retentiva i memòria.

Un lector ingenu podria creure que està davant d’una novel·la de triple suspens perquè en les tres parts hi juga un paper essencial descobrir els culpables de la mort d’Ángel Cucharicas –l’amic de Gabriel Caballero–, què s’amaga rere el suïcidi aparent de la Pura Niño, la Lilà –apassionadament desitjada arreu del barri–, qui es responsabilitza de l’accident mortal –si és que es tracta d’un accident–, de Marià Castells, un treballador de La Farga, però ben aviat s’adonarà que Julià de Jòdar, gairebé sempre, es reserva la facultat de no aclarir tots els misteris perquè així no ho deixen de ser mai, que el crim, el suïcidi i l’accident són uns hàbils recursos d’afiliació fulletonesca que serveixen a l’autor per trenar, amb una mirada gairebé antropològica –a vegades d’una grotesca comicitat–, tot el gavadal d’històries i de vides que s’encadenen i configuren els matisos socials i el caràcter del barri, el dibuix d’una variada i complexa galeria de personatges finament individualitzats, fins i tot els secundaris, extravagants, patètics, pertorbadors, incòmodes, dolorosos, dramàtics i commovedors, carregats tots de corporeïtat física i de vida plena en cada gest realitzat i en cada paraula dita.

 

Julià de JòdarL’atzar i les ombres Barcelona: Comanegra, 2022 887 pàgs.
Julià de Jòdar L’atzar i les ombres Barcelona: Comanegra, 2022 887 pàgs.

 

Enorme destresa tècnica

I és tan elevat el desig del narrador de deixar constància de tot el que s’esdevé i ha esdevingut –l’ambient generalitzat de sordidesa, la pressió social i la penúria econòmica, la fam i la prostitució, la quotidianitat feixista acceptada per tothom, ja que el pacte del benestar obliga a la desmemòria i a prescindir del passat, les modificacions que l’ambient triomfal dels vencedors va imposant en la fisonomia del barri al mateix temps que es fan familiars els nous costums industrials–, fins i tot del que esdevindrà en un futur pròxim, que el lector té sovint la certesa de trobar-se davant d’una riquesa explosiva: les anècdotes que alimenten el barri de Guifré i Cervantes o de La Farga es presenten amb una ebullició tan elevada de vida imaginativa que semblen totes reclamar una atenció màxima, com si ni una sola es conformés a ser només una comparsa de les línies argumentals preponderants.

L’atzar i les ombres és una novel·la d’una enorme destresa tècnica –Julià de Jòdar és molt conscient de què significa l’estructura d’una novel·la, de la capital importància que té la invenció d’una veu narradora, d’uns punts de vista, de la creació d’un temps narratiu de la història que la singularitzi, de l’ús dels diferents nivells de la realitat on transcorre l’acció, entre el món objectiu i el món somiat–, una novel·la sobre la memòria col·lectiva i sobre la vida i el destí de Gabriel Caballero, una novel·la que enlluerna mentre descriu sense cessar la guerra i la pau i els crims i els càstigs que es perpetren i se suporten dins de les maltempsades de la història i dels aprenentatges personals.