A Roses no volen un parc eòlic que se situaria 24 quilòmetres mar endins, davant de la badia. No el volen els hotelers, temorosos que els molins de vent, encara que llunyans, espatllin el paisatge. Els aerogeneradors arribarien a tenir una alçada de 250 metres sobre la làmina d’aigua i la badia de Roses és considerada una de les més belles d’Europa. Els pescadors diuen que les plataformes flotants faran fugir el peix i que no es podrà pescar lluç. I els ecologistes afegeixen que les aspes dels molins poden ser perilloses per a les aus marines. Hi ha molta oposició a un parc que produiria el 90 % del consum elèctric de la província de Girona, evitaria l’emissió a l’atmosfera de 42 milions de tones de CO₂ i generaria un bon nombre de llocs de treball, segons els seus promotors. L’oposició social és forta i el Govern català no té una posició clara, ja que la revolta del «territori» li fa por.

En el neollenguatge promocionat per TV3, el «territori» és la Catalunya que ve després de l’àrea metropolitana de Barcelona. La Catalunya de les comarques. La Catalunya on és majoritària la parla catalana. La «Catalunya catalana», com va dir un alcalde de Vic, el senyor Ramon Montanyà, als anys vuitanta. El «territori» és també la reserva electoral que es disputen, centímetre a centímetre, vot a vot, Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. Cada cap de setmana, els aparells dels dos partits envien els seus dirigents a «fer territori». La gran especialitat de Jordi Pujol era el «territori», però ell, bastant més intel·ligent que els seus hereus, parlava del país endins.

Els catalans benestants no volen veure un molí de vent a prop de casa i, encara menys, a prop de la seva segona residència.

Ja que la relació de forces electorals entre els republicans i els hereus de Convergència penja d’un fil –un diputat de diferència a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya–, qualsevol pertorbació al «territori» podria ser decisiva. I això explica les cauteles de l’última revisió del decret d’energies renovables, que dóna prioritat a les instal·lacions petites i mitjanes, amb un màxim de potència de 5 MW. Els projectes no podran tirar endavant si no compten amb l’acord de més de la meitat dels propietaris de la superfície ocupada i hauran d’oferir una participació accionarial del 20 % a la població i als ajuntaments. Esquerra parla d’una «transició energètica distribuïda i democràtica». La consellera d’Acció Climàtica, Teresa Jordà, va amb peus de plom.

 

Un cercle viciós

El cas de Catalunya és molt il·lustratiu de les contradiccions que planteja l’anomenada transició energètica en les societats benestants europees. En aquests moments, la meitat de l’electricitat que es consumeix a Catalunya la produeixen les centrals nuclears de Vandellòs i Ascó, que tancaran en un període d’entre cinc i quinze anys, segons les darreres previsions del Govern central. Si en aquest període de temps, les fonts d’energia renovable no s’han incrementat notablement, Catalunya haurà d’importar electricitat d’altres contrades. Però també hi ha oposició a les línies d’alta tensió que es projecten des d’Aragó i França. Si es proposés allargar la vida de les centrals nuclears, probablement hi hauria manifestacions gegantines a diversos indrets de Catalunya. Un perfecte cercle viciós.

Alguns independentistes de bona fe estan desolats: Catalunya es troba en aquests moments a anys llum de l’autonomia energètica. Per cobrir la generació dels reactors nuclears, Catalunya hauria de multiplicar per 2.250 l’actual ritme d’implantació de l’energia eòlica i per 95 el de l’energia solar en els propers anys. És totalment impossible. Els catalans benestants es consideren molt i molt defensors del medi ambient, però no volen veure un molí de vent a prop de casa i, encara menys, a prop de la seva segona residència. Un cercle viciós perfecte embolicat amb el paper setinat de les bones intencions. Santa Greta Thunberg, ora pro nobis!

El cas català és exemplar, però no únic. Fa pocs dies el diari basc El Correo publicava una portada ben interessant: a dalt, un joc de fotografies mostrant com podrien quedar algunes localitats de la costa basca a finals de segle si en les properes dècades puja el nivell del mar. A sota, unes declaracions de la consellera basca de Desenvolupament Econòmic, Arantxa Tapia: «Volem electricitat barata, però no volem parcs de renovables. Ho volem tot». El Partit Nacionalista Basc, formació a la qual pertany la senyora Tapia, té un sentit de l’autoritat política una mica més perfilat que Esquerra Republicana de Catalunya, però també tenen problemes a Euskadi. Tenen problemes amb els parcs d’energies renovables totes les autoritats regionals europees. No passa només a Roses. A Rímini, la gran platja turística de l’Adriàtic italià, la platja de la ciutat on va néixer el cineasta Federico Fellini, també hi ha una ferotge oposició a un parc eòlic marí que se situaria a 12 quilòmetres de la costa.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

El Sàhara occidental

A Ouarzazate aquest problema no el tenen. En aquesta ciutat del sud del Marroc, a les portes del desert del Sàhara, s’ha acabat de construir un dels parcs d’energia termosolars més gran del món: una extensió de 3.000 hectàrees i 580 MW de potència (tres mil hectàrees vénen a ser 550 Camps Nous, 580 MW és una mica més de la meitat de potència que pot generar la central nuclear d’Ascó I). A Ouarzazate no hi ha hagut protestes i, si n’hi hagués, les autoritats marroquines no les resoldrien a l’europea manera. A les portes del desert hi ha molt terreny disponible i moltes hores d’insolació. A la regió marroquina d’Oued Noun, al sud d’Agadir i relativament a prop del Sàhara Occidental, també hi ha molta insolació. I mar. En aquesta zona s’hi construirà una gegantina planta solar i eòlica de 10 GW que podria arribar a produir el 8 % de l’energia que en aquests moments consumeix el Regne Unit.

Aquesta energia arribaria a les costes d’Anglaterra amb un sistema de cables submarins de 3.800 kilòmetres de longitud, vorejant Portugal, Galícia, l’Espanya cantàbrica i les costes franceses d’Aquitània. Seria el cable submarí més llarg del món. Inversió britànica, al marge de la Unió Europea. Estratègia Brexit.

També hi ha molt terreny disponible, moltes hores de sol i molt vent al Sàhara Occidental. A més de bancs de pesca i fosfats, el Sàhara Occidental pot ser en el futur un gran productor d’energia elèctrica amb parcs eòlics i grans plantes termosolars. Ja hi ha diversos projectes en marxa. Algunes fonts, com el Western Sahara Resource Watch (WSRW) calculen que la meitat de l’energia renovable del Marroc l’any 2030 es produirà al Sàhara Occidental. El 47 % de l’energia eòlica del Marroc es generarà en aquest territori. Queda clar, doncs, per què el Marroc està desplegant una intensa ofensiva política i diplomàtica per tal d’aconseguir que altres països segueixin els passos de Donald Trump durant les darreres setmanes del seu mandat, quan va reconèixer, amb el suport d’Israel, la sobirania marroquina sobre l’antiga colònia espanyola, una sobirania de facto, encara que les resolucions de les Nacions Unides diguin una altra cosa.

 

Una gran factoria d’electricitat

El Sàhara Occidental no és només una qüestió d’honor per a la monarquia alauita. (El rei Hassan, acabat de coronar, ja va oferir al general Franco no fer causa de Ceuta i Melilla, si Espanya li cedia el Sàhara). El Sàhara no és només una causa de caràcter nacionalista capaç d’aglutinar la societat marroquina quan creix el malestar intern. No és només un banc de pesca. No és només un extraordinari jaciment de fosfats. El Sàhara Occidental pot arribar a ser una gran pila elèctrica. Una gran factoria d’electricitat. Un gran centre de producció d’hidrogen verd, combustible, avui en fase experimental, en el qual la indústria alemanya té posades moltes esperances.

El Marroc, país sense hidrocarburs, vol ser una gran potència en energies renovables. El Marroc vol ser la gran potència econòmica, política i militar del nord d’Àfrica. El Marroc vol ser la Sud-àfrica del nord del gran continent. Marroc vol ser un país molt fort, però en aquests moments encara crema carbó per a produir electricitat.

El Sàhara Occidental pot ser en el futur un gran productor d’energia elèctrica amb parcs eòlics i grans plantes termosolars.

I Algèria vol ser tan forta, o més, que el Marroc. Algèria depèn avui dels hidrocarburs, però disposa de territori més que suficient per a un gegantí programa d’energies renovables. Algèria suma 2,35 milions de quilòmetres quadrats. La seva superfície multiplica per cinc la planta del Marroc: 446.550 quilòmetres quadrats, sense comptar el Sàhara Occidental (252.120 quilòmetres quadrats). El govern algerià ha posat en marxa un ambiciós pla de desenvolupament de les energies renovables al sud del país, per anar reduint el pes dels combustibles fòssils a la seva economia. No és fàcil. Algèria depèn molt del gas i la seva estructura política i econòmica és més hermètica que la del Marroc. Algèria necessita una transició energètica llarga i en aquest context cal situar la recent decisió de tancar el gasoducte Magrib Europa, conducció que en territori algerià pren el nom de Pere Duran Farell, en honor de l’empresari i enginyer català que va portar el gas natural a la península Ibèrica.

 

Problema per a la diplomàcia espanyola

Les autoritats algerianes han tancat el gasoducte per pressionar el Marroc, això és evident. Pressió política després del trencament unilateral de relacions diplomàtiques el passat mes d’agost. Pressió econòmica, ja que el Marroc cobrava un peatge del Magrib Europa, en diners i en gas, que dedicava a la fabricació d’energia elèctrica en dues centrals del nord del país. El Marroc, que no té cap planta de regasificació a les seves costes, es queda sense gas per a fabricar electricitat. L’afectació en el consum domèstic i en l’activitat industrial és menor. Té dues sortides: llogar una plataforma flotant de regasificació per a rebre gas liquat de tercers països, o demanar a Espanya que li revengui gas per la canonada del Magrib Europa, en sentit invers. Heus aquí un possible problema per a la diplomàcia espanyola aquests mesos: com ajudar el Marroc, sense fer enfadar Algèria?

Pressió econòmica i política amb el gran rerefons del Sàhara Occidental. Algèria vol evitar que el Marroc consagri una sobirania de facto sobre l’antiga colònia espanyola. Ho volen evitar des de l’any 1975. El govern d’Alger, el gran protector del Front Polisario, vol revifar la promesa d’un referèndum d’autodeterminació que van fer les Nacions Unides en les seves resolucions dels anys 70, 80 i 90. Algèria, en poques paraules, reacciona davant la voluntat hegemònica del Marroc. Els marroquins s’estan rearmant i el país veí no queda enrere. En aquests moments, el pressupost marroquí de defensa és d’11.000 milions d’euros i representa el 10 % del PIB. El pressupost de defensa algerià gira al voltant dels 970 milions d’euros i representa el 6 % del PIB. On arribarà aquesta escalada?

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Què demana Algèria?

Però hi ha alguna cosa més. El tancament del gasoducte Magrib Europa-Pere Duran Farell és també un advertiment a Espanya i a les seves empreses energètiques. És ben cert que la clausura de la doble canonada que travessa l’estret de Gibraltar quedarà compensada per una ampliació de potència del gasoducte Medgaz (que connecta directament Algèria amb Espanya per la província d’Almeria), però passem de tres canonades a una. Qualsevol incidència tècnica en la gestió del Medgaz pot suposar, a partir d’ara, un greu problema per a Espanya. Algèria controla l’aixeta i ara només n’hi haurà una. El gas algerià suposa el 47 % del consum total d’Espanya.

El tancament del gasoducte Magrib Europa-Pere Duran Farell és també un advertiment a Espanya i a les seves empreses energètiques.

Què demana Algèria? Demana més contractes de compra de gas a llarg termini, i també planteja que Algèria i Espanya quedin unides per un cable elèctric submarí, com el que hi ha amb el Marroc. Contractes de gas a llarg termini i la possibilitat de vendre electricitat a Espanya, electricitat avui generada pel gas i més endavant electricitat renovable, si quallen els projectes per sembrar el desert de parcs eòlics i termosolars.

 

Energies pont

Més contractes a llarg termini. Aquesta és també la reclamació que ha fet aquesta tardor el president rus Vladímir Putin, mentre els europeus patien per l’encariment del gas en els mercats internacionals veient arribar el General Hivern. Putin vol que Alemanya acceleri la posada en marxa del gasoducte Nord Stream II pel mar Bàltic, gasoducte que reduirà la capacitat de pressió de Polònia i Ucraïna sobre Rússia, però també vol garanties contractuals. Més contractes a llarg termini, per a disminuir les importacions europees de gas liquat nord-americà i garantir el paper del gas com a energia necessària per a una transició energètica sense ensorraments.

La Comissió Europea està deliberant la possibilitat que el gas i l’energia nuclear formin part, de manera temporal, de la taxonomia verda europea: energies pont per a fer possible la transició, sense col·lapses.

Heus aquí la qüestió. Una qüestió que comença al golf de Roses i acaba al desert del Sàhara.