La definició de la nova política exterior, un cop desallotjat Donald Trump de la Casa Blanca, era una de les urgències de la presidència de Joe Biden. Tot i la necessària concentració en el combat contra la pandèmia i la recuperació econòmica, la nova Administració havia necessàriament de dibuixar amb urgència el seu mapa de les relacions internacionals, en els primers mesos de la presidència, el moment de l’impuls i de les apostes estratègiques.
La primera gira exterior del president va ser el moment triat per al llançament d’aquesta nova política. Dedicada íntegrament a Europa, contrasta amb la tria de Trump. Biden va viatjar el mes de juny al Regne Unit, i en concret a Cornualla, a la cimera del G7, l’antic grup de països més industrialitzats, i després a Brussel·les, on va duplicar les cimeres, amb l’Aliança Atlàntica i la Unió Europea, per acabar a Ginebra, on la trobada va ser amb Vladímir Putin.
En dates similars del 2017, Trump va guardar les seves preferències per a Riad i Jerusalem, on va segellar l’aliança que fructificaria durant la seva presidència amb la ruptura de l’acord nuclear amb Iran i, ja al final del mandat, amb els anomenats Acords Abraham, gràcies als quals els Emirats Àrabs Units, Bahrain, el Sudan i el Marroc van obrir relacions diplomàtiques amb Israel. Per a més endavant va deixar la part europea de la gira, al Vaticà, Brussel·les i Taormina, llocs on es va fer palès l’allunyament que ja s’esperava entre Washington i els aliats europeus.
Si Biden es va reunir a Londres amb la reina Elisabet II, Trump ho va fer amb el rei saudita Salman bin Saud i el seu fill, Mohamed bin Salman, conegut com a MbS, que va rebre així una tàcita carta blanca per a la seva presa del poder absolut poques setmanes després. MbS ocupava aleshores la tercera plaça en la jerarquia de la monarquia saudita, darrere del príncep hereu, el seu cosí Mohamed bin Nayef, però pocs dies després de la visita de Trump el va substituir i es va convertir en hereu de la corona i home fort del règim.
No va tardar a arribar una extraordinària purga, que va abastar l’oligarquia saudita i bona part de la mateixa família reial, i fins i tot el primer ministre libanès, Saad Hariri, de doble nacionalitat saudita i libanesa, segrestat durant dues setmanes a Riad. L’assassinat del periodista Khamal Khashoggi al consolat saudita a Istanbul un any després va acabar d’arrodonir la imatge de qui havia esdevingut un dels aliats més estrets de la Casa Blanca trumpista.
Així, si el centre del mapa de Trump en arrencar la presidència era a Riad i Jerusalem, i tenia com a enemic declarat la República Islàmica de l’Iran, el de Joe Biden és a Europa, on hi ha els països amics i els acords internacionals maltractats pel seu predecessor, i té com a principals adversaris Rússia i la Xina, les dues potències acomboiades per Trump al començament de la seva presidència, encara que al final acabés assenyalant una de les dues, la Xina concretament, com a l’enemic estratègic.
El G7 havia quedat devaluat amb Trump, un president que no volia signar els seus comunicats ni comprometre’s amb els objectius de reducció d’emissions a l’atmosfera, però amb Biden va tornar a adoptar els aires d’un directori democràtic i occidental amb pretensions de governar el món i d’oposar-se a les autocràcies. El mateix va succeir amb l’OTAN, concebuda per Trump com un mer mecanisme de suport al seu poder militar per al qual calia obtenir més participació financera, sobretot d’Alemanya. I amb la Unió Europea, menyspreada i menystinguda per un president entusiasmat amb l’horitzó de la seva destrucció dibuixat pel Brexit.
La gira de Joe Biden, des del 20 fins al 27 de juny, va anar desmuntant una per una totes les peces del trencaclosques que Trump havia organitzat per tal de desfer l’ordre multilateral i allunyar-se dels socis europeus. Al G7 es va comprometre en el combat contra la covid i va emetre senyals ben clars respecte a la recuperació del multilateralisme, la democràcia i l’Estat de dret. Ja no hi ha dubtes sobre la implicació de Washington en la defensa europea a través de l’Aliança Atlàntica. Si de cas, el temor que Biden només sigui un parèntesi d’uns Estats Units dominats de nou pel trumpisme a partir del 2024: aquesta és la seguretat més difícil de donar als aliats, atès que requereix unes reformes interiors, sobretot una defensa del dret de vot, que Biden no té encara a l’abast.
A Ginebra, en les quatre hores de trobada amb Vladímir Putin, va produir-se el moment més intens de la gira. Biden va desfer els equívocs construïts per Trump a la cimera bilateral de Hèlsinki amb Putin el 2018, quan va reconèixer que el seu país, no tan sols Rússia, també assassinava, i va donar més credibilitat al president rus que als serveis secrets dels Estats Units pel que fa a les interferències en les eleccions presidencials del 2016. El mapa quedava dibuixat, tot i que restava a l’ombra l’autèntic adversari estratègic, la Xina de Xi Jinping, i es definia el repte europeu davant de Rússia i de la Xina, després de les obertes comminacions de Washington a tancar files en un front democràtic i bipolar, a l’estil de la guerra freda.
