El nou segle de Turquia?

En un context de creixent expectació i tensions polítiques i socials, les eleccions presidencials i parlamentàries a Turquia del passat mes de maig van concedir una vegada més la victòria a Recep Tayyip Erdogan, consolidant el seu lideratge després de dues dècades al poder. No obstant això, aquesta victòria, disputada i qüestionada, reflecteix el descontentament en augment d’una part significativa de la població turca cap al seu estil de lideratge i la direcció del país. En el seu tercer i últim mandat com a president, els esforços d’Erdogan per establir les bases del que ell anomena el «Segle de Turquia» es veuen enfrontats a diversos reptes tant en l’àmbit domèstic com en l’escenari internacional.

Unes eleccions transcendents…

Les eleccions d’aquest any transcendeixen l’etiqueta d’una contesa electoral convencional, ja que duen implícit un valor simbòlic de gran envergadura: el 2023 marca el centenari de la fundació de la República Turca per Mustafa Kemal Atatürk, qui va establir els fonaments de la nació seguint el model de les democràcies occidentals. Tanmateix, al llarg de les dues dècades sota el domini del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP per les seves sigles en turc), fundat per Erdogan el 2001, s’ha produït una gradual erosió d’aquests fonaments.

Per a Erdogan, la victòria en aquestes eleccions es va convertir en una prioritat. En el marc de la commemoració del primer centenari de la República, prevista per al 23 d’octubre, Erdogan pretén fixar l’inici d’un nou període que ell ha batejat com el «Segle de Turquia» o Türkiye, en consonància amb el canvi de nom oficial del país, abandonant així la denominació adoptada durant la declaració de la república turca el 1923. Aquest Segle de Turquia no pretén ser només una brúixola estratègica, sinó també una ambició per materialitzar els anhels centenaris de la nació turca. Com va destacar a l’acte commemoratiu de la fundació del Tribunal de Comptes Turc fa uns mesos, aquest nou segle aspira a elevar el país per sobre dels estàndards contemporanis de les civilitzacions.

En les últimes dues dècades, Recep Tayyip Erdogan ha emergit com una figura política influent en la història moderna de Turquia, rivalitzant només amb Atatürk pel que fa al seu impacte. Tot i que en els seus primers anys de lideratge va implementar reformes que van ser aplaudides a nivell internacional i va assegurar a Turquia el seu estatus com a candidat a la Unió Europea, gradualment ha anat erosionant els fonaments de la república fundada per Atatürk. Mitjançant esmenes constitucionals i un canvi cap a un sistema presidencial el 2017, Erdogan ha consolidat l’augment de poder a les seves mans, que ha derivat en un esllavissament cap a un règim autocràtic.

Encara que el seu partit continua sent la força més votada a nivell estatal, en els últims anys ha experimentat una disminució en el suport popular. Això l’ha portat a formar una aliança amb el Partit d’Acció Nacionalista (MHP), una agrupació de tendència extremista i populista, amb l’objectiu de mantenir la seva posició en el poder.

…i sense precedents

Amb les ferides del devastador terratrèmol de febrer encara obertes, Turquia es va citar el passat mes de maig en una de les conteses electorals més ajustades dels últims anys. Ha estat la primera vegada en la història que es convoca una segona volta en unes eleccions presidencials. En els dos comicis anteriors, Erdogan va aconseguir assegurar la seva victòria amb fermesa en obtenir un 52 % dels vots a la primera ronda i mantenir un ampli avantatge de 14 a 20 punts per sobre del segon candidat més votat. No obstant això, aquesta vegada, aquest avantatge es va reduir a tan sols 4,5 punts.

D’una manera inèdita, l’oposició va decidir unir forces, forjant una aliança entre sis partits polítics, amb el suport implícit del partit kurd, que no es va presentar a les eleccions a causa d’un procés d’il·legalització en curs. Aquesta coalició es va erigir sota el lideratge de Kemal Kiliçdaroglu, líder del Partit Republicà del Poble (CHP), fundat per Atatürk, amb la finalitat de derrocar Erdogan. Empesos pels alentidors resultats de les enquestes inicials, la perspectiva d’un canvi semblava més propera que mai.

Amb tot, la cohesió d’aquesta coalició es va veure amenaçada per fissures internes, que van sorgir abans fins i tot de la primera volta. El gir cap a una postura més nacionalista en la segona volta, amb la finalitat d’atreure votants de la dreta, podria haver contribuït a la desmobilització d’una part del seu electorat, especialment entre els kurds.

D’altra banda, hi ha factors que soscaven l’equitat en el camp electoral per als seus contendents polítics. El marcat retrocés en termes de llibertat d’expressió i drets fonamentals ha silenciat les veus de l’oposició, particularment la kurda, i ha conduït a la detenció de nombrosos polítics i membres de la societat civil. Malgrat les decisions del Tribunal Constitucional turc i del Tribunal Europeu de Drets Humans que n’ordenen la posada en llibertat, molts continuen entre reixes. En aquest context, tot i que les eleccions a Turquia es caracteritzin per ser lliures, la seva justícia sovint es posa en entredit.

La disjuntiva turca

Els resultats electorals reflecteixen la divisió i la polarització de la societat turca. Una part cada vegada més gran de la població, principalment urbana, se sent constreta per un estil de lideratge que soscava les seves llibertats i anhela un futur més democràtic i inclusiu. D’altra banda, existeix un sector més conservador que troba en Erdogan la personificació dels valors que abans mancaven de representació política. Aquesta disparitat defineix un panorama sociopolític complex i desafiador.

Les eleccions locals del 2019 van evidenciar aquesta disparitat quan el partit d’Erdogan va perdre el control de les principals ciutats del país, incloses la capital i Istanbul. La recuperació d’aquestes ciutats s’ha convertit en una prioritat per a les eleccions programades per al 2024, a causa de la seva importància estratègica en el panorama polític.

Tot i enfrontar-se a la possibilitat d’una pena de presó i la inhabilitació política en el que es percep com una sentència motivada per raons polítiques, el carismàtic alcalde d’Istanbul, Ekrem İmamoglu, ha anunciat la seva intenció de presentar-se novament com a candidat. Amb aquest pas, posa fi a les especulacions sobre la seva suposada candidatura a la presidència del Partit Republicà del Poble, la decisió final del qual es prendrà a la convenció del partit a finals d’aquest any.

Després de la derrota electoral patida pel seu partit el passat mes de maig, İmamoglu ha expressat fortes crítiques cap a Kiliçdaroglu, coincidint amb opinions expressades amb anterioritat per altres membres del partit. El resultat de les eleccions de l’any vinent depèn en gran mesura del futur lideratge del principal partit de l’oposició, així com de la renovació de l’aliança amb altres partits. No obstant això, per a aconseguir-ho, serà essencial buscar una nova entesa entre les diferents forces polítiques.

La clau per a una possible victòria de l’oposició en les properes eleccions residirà en la capacitat de bastir ponts i forjar aliances sòlides en un panorama polític cada vegada més complex i fragmentat. El retorn d’İmamoglu com a candidat reflecteix la determinació de certs líders de l’oposició de desafiar les adversitats legals i polítiques en la persecució d’un canvi significatiu en el futur polític del país.

Restaurar la confiança política a escala internacional i abordar la prolongada situació de deteriorament econòmic a Turquia són dos elements crucials per enfrontar les eleccions de l’any vinent. Davant l’evident manca d’alternatives, el president Erdogan ha indicat la necessitat de reprendre mesures econòmiques més convencionals, amb la finalitat de reduir tant la inflació com l’atur. En aquest context, també ha optat per reintegrar al seu equip de govern experts tècnics de confiança que ja havien treballat al seu costat en el passat, com és el cas de l’actual ministre de Finances, Mehmet Simsek.

La relació amb la UE

Aquesta reorientació econòmica també pretén impulsar un enfocament pragmàtic cap a aliats històrics com la Unió Europea, que representa el soci comercial més important de Turquia, amb la finalitat d’atraure noves inversions i reforçar les relacions comercials bilaterals. Davant l’absència de progressos significatius en les reformes democràtiques necessàries per impulsar el procés d’adhesió, la relació entre Turquia i la Unió Europea ha experimentat una transformació gradual.

Amb el pas del temps, aquesta relació ha evolucionat cap a un enfocament més transaccional en lloc d’estar basada en valors compartits. Aquest tipus de relació sembla calmar les inquietuds d’aquells que no han donat mai suport a l’entrada de Turquia a la comunitat europea. No obstant això, la cooperació entre Turquia i la Unió Europea s’ha vist desafiada per l’absència de valors o prioritats compartides. Un exemple d’això és la política exterior, on Turquia ha demostrat una creixent assertivitat en ampliar la seva àrea d’influència, la qual cosa de vegades ha generat enfrontaments amb les posicions adoptades pels països europeus.

La suposada refundació de la República Turca impulsada per Erdogan no només sembla incapaç de corregir les deficiències democràtiques que ja afectaven el règim kemalista, sinó que en certs aspectes fins i tot sembla agreujar-les. Els propers cinc anys tenen un paper fonamental en la construcció de ponts d’entesa, abordant tant les divisions internes que afecten el país com l’equilibri necessari entre els seus interessos globals i els principis que han caracteritzat les seves relacions amb els seus socis occidentals tradicionals. D’altra manera, la direcció que prengui Turquia continuarà allunyant-se del camí democràtic que va iniciar fa un segle, i posarà en risc els fonaments mateixos sobre els quals s’erigeix la República Turca.