Amb dificultats, però també amb moltes precaucions el Liceu va presentar el mes de gener Les contes d’Hoffmann, l’òpera que Jacques Offenbach va crear al voltant del personatge que dóna títol a l’obra i de tres de les seves narracions fantasioses. Aquesta gran òpera és avui el que més ens recorda a qui va ser jurista, escriptor, compositor, crític musical i fins i tot dibuixant, és a dir, a Ernst Theodor Amadeus Hoffmann (1776-1822), conegut com a E.T.A. Hoffmann. Entre nosaltres, a aquest record operístic només hi podem afegir la publicació poc freqüent i fragmentada de la seva obra literària. És a dir, un record que no fa justícia a un personatge que va ser cabdal en la construcció del Romanticisme musical, de manera que val la pena parlar d’aquella figura.

Que la música era vital per a aquest personatge polièdric nascut a Königsberg (avui, la Kaliningrad russa) ho fa evident el seu tercer nom de pila. No es deia Amadeus, però la seva devoció per Mozart era tan gran que es va canviar el nom de Wilhelm pel del compositor.

En un parell d’articles publicats el juliol del 1810 a la revista Allgemeine Musikalische Zeitung sobre la Cinquena Simfonia de Beethoven, E.T.A. Hoffmann li va posar a aquella obra el segell de música romàntica, segurament amb gran sorpresa del compositor de Bonn que era un home de la Il·lustració, del segle de les llums, del segle de la raó. Entre altres coses, el crític va escriure: «La música de Beethoven mou la palanca que controla l’horror, la por, el terror, el dolor, i desperta aquest anhel infinit que és l’essència del Romanticisme».

I encara afegia que aquella obra era la manifestació que «la música instrumental és la més elevada de totes les arts, perquè obre a l’ésser humà el meravellós regne espiritual de l’infinit». Per al crític prussià, és tan exalçada perquè en aquella música no hi ha cap intermediació de text, de representació teatral o de cap altra mena. És música en estat pur, «la més romàntica de totes les arts».

PUBLICITAT

Òpera Les contes d’Hoffmann al Liceu, al gener. Fotografia de David Ruano.

Beethoven, semidéu

Jan Swafford, biògraf del compositor de Bonn, explica aquest bateig que li va fer Hoffmann a l’obra del músic dient que aquelles paraules van ser els primers passos importants en el procés pel qual es va convertir Beethoven, l’home i el músic, en Beethoven, el semidéu i el mite. El cert és que, sense que el compositor abandonés mai la seva militància profundament sentida en la Il·lustració, la seva música avançava cap a un altre món en el qual naixien nous paradigmes estètics i estilístics com bé ho explica Benet Casablancas a Paisajes del Romanticismo musical.

L’home que va inspirar ‘Les contes d’Hoffmann’ d’Offenbach va ser jurista, escriptor, compositor, crític musical i fins i tot dibuixant.

Era un món nou que Hoffmann definia per boca d’un dels seus personatges literaris, el mestre de capella Johannes Kreisler, així: «La música presenta a l’home un regne desconegut, un món que no té res en comú amb el món dels sentits que l’envolta i en el qual deixa rere seu totes les sensacions definides per a donar-se a un anhel inexpressable […]. Aquesta és la força que té la màgia de la música i, sent cada cop més poderosa, havia de trencar totes les traves de qualsevol altra art.»

Hoffmann es va convertir en una figura inspiradora de, per exemple, Robert Schumann, i també molt admirada per Johannes Brahms. Del primer és l’obra Kreisleriana, una col·lecció de vuit peces per a piano. El títol fa referència a aquell mestre de capella de ficció, el qual, però, de broma i de veres, posa negre sobre blanc totes les reflexions que Hoffmann fa al voltant de la música i que són molt nombroses. El segon, firma la seva Sonata per a piano op. 1 amb l’autògraf Joh Kreisler Jun. Fins i tot el compositor contemporani György Kurtag dedica a aquell personatge, nascut de la imaginació i de la ploma del crític, el primer moviment de Hommage a R. Sch op. 15d (Estranyes piruetes del mestre de capella Johannes Kreisler), una obra del 1990 per a clarinet, viola i piano.

Precursor d’un gènere

L’obra musical i literària de Hoffmann aplega tots els temes i escenaris del Romanticisme, sigui el bosc, la cacera, la nit, els jocs d’ombres i reflexos, o personatges inquietants com els autòmats, el diable o el Doppelgänger, és a dir, la figura del doble que ja havia desenvolupat literàriament Jean Paul, un altre escriptor encara menys conegut entre nosaltres.

PUBLICITAT

Va ser determinant per a Schumann, va despertar l’admiració de Brahms i va inspirar Txaikovski, Donizetti o Hindemith.

Dues òperes seves es van anticipar al que després seria l’òpera romàntica alemanya i van tenir una gran influència en el seu desenvolupament. La seva Aurora, al voltant del bosc romàntic i la caça, és anterior a Der Freischütz (El caçador furtiu), l’òpera de Carl Maria von Weber que es considera la primera òpera romàntica alemanya. I Undine (Ondina) és una òpera fantàstica sobre un esperit de l’aigua que molts anys després tindria una rèplica en Rusalka, d’Antonín Dvorák.

Les seves nombroses narracions són plenes de música. Per citar-ne algunes, El cavaller Gluck en què el protagonista té una trobada, o això es pensa, amb el compositor Christoph Wilebald Gluck vint anys després de la mort del músic, o Don Joan a partir del Don Giovanni de Mozart, o L’enemic de la música, o El Sanctus. D’altres van ser adaptades per altres compositors com El conseller Krespel que és una de les històries de l’òpera que Offenbach li va dedicar, o La batalla dels cantors que, segons sembla, va inspirar Richard Wagner per a la seva monumental obra Els mestres cantaires de Nuremberg tot i que obviant els aspectes terrorífics del conte de Hoffmann.

El trencanous

Fins i tot, contes seus on no hi apareix la música s’han convertit en peces musicals que han arribat fins als nostres dies. Un dels casos més coneguts és El trencanous i el rei dels ratolins que va inspirar a Piotr Illitx Txaikovski per al seu cèlebre ballet o a Carl Reinecke, que en va fer una de les seves composicions pedagògiques. A Gaetano Donizetti, El dux i la dogaressa li va suggerir la seva òpera Marino Faliero, i la història que explica a Signore Formica li va servir per il·lustrar alguns aspectes de la seva òpera bufa Don Pasquale. Més cap aquí, Paul Himdemith es va inspirar en la narració La senyoreta de Scuderi per a la seva ópera Cardillac.

Però potser l’obra de Hoffmann que més lluny ha arribat musicalment parlant és L’home de sorra, el conte en què apareix el doctor Coppélius i la seva nina mecànica Coppélia. Alphonse Adam en va fer un ballet, La poupée de Nuremberg; Léo Delibes en va fer un altre, Coppélia, i Offenbach va incorporar la història a la seva òpera Les contes d’Hoffmann. Fins i tot hi ha un grup de heavy metal alemany, considerat una banda de steampunk o música retrofuturística, que porta el nom de Coppelius. I una de les seves cançons és Klein Zaches, o sigui, un altre conte de Hoffmann, el mateix que Offenbach, més de cent anys enrere, va fer servir al pròleg i a l’epíleg de la seva òpera més cèlebre i en el qual ja s’havia inspirat molt lliurement per a una altra òpera, Le Roi Carote.