S’està estenent la percepció que el País Basc s’ha convertit en el nou oasi polític a Espanya. Es tracta d’una situació que crida l’atenció tan vista des de fora com des de dins, tot i que la sensació de qui observa des d’una posició o l’altra té, en molts casos, diferències qualitatives importants, segons, especialment, quina sigui la seva perspectiva i les seves preocupacions.

 

El País Basc: el nou oasi polític?

La sensació de tranquil·litat política que transmet el País Basc contrasta radicalment, en primer lloc, amb el seu passat recent, en què el País Basc era un dels problemes polítics més importants del país. El protagonisme de l’acció terrorista d’ETA i el decenni de desenvolupament del Pla Ibarretxe van transmetre una imatge conflictiva, d’un nacionalisme fort i radical, que pretenia la ruptura del sistema constitucional, tant en la seva expressió extrema (independència) com en la seva versió atenuada (establiment d’una relació «confederal»).

Alhora, aquesta tranquil·litat política contrasta radicalment amb l’evolució dels esdeveniments a Catalunya —el suposat antic oasi polític— en la qual el nacionalisme, qualitativament hegemònic, ja va fixar, descarnadament, l’objectiu de la independència, encara que s’hagués d’imposar de manera unilateral, en un enfrontament radical, per tant, amb la legalitat constitucional.

Finalment, la sensació de tranquil·litat política del País Basc contrasta amb l’ambient d’extrema confrontació, de fractura radical, en el conjunt del sistema polític espanyol, a la governabilitat del qual contribueix molt significativament el PNB, malgrat una força parlamentària molt limitada, ja que aporta moderació i, segons el parer de molts, una sensatesa que sembla absent en les altres forces polítiques.

 

El teló de fons

Contràriament al que pugui semblar, especialment vist des de l’exterior, la tranquil·litat política del País Basc té bases que vénen de lluny. Al meu entendre, l’existència d’ETA i la seva pràctica terrorista era el que, en gran manera, oferia una imatge desenfocada de la realitat basca i, fins a cert punt, influïa en una alteració dels comportaments polítics —especialment, dels partits— mostrant una imatge d’inestabilitat i, fins i tot, de radicalitat, que solament ho era parcialment o limitadament.

El nacionalisme basc és políticament fort, amb una gran implantació social, la qual cosa li permet obtenir uns resultats electorals sòlids. Però, d’una banda, està dividit en dos sectors (PNB i HB/Bildu), amb interessos polítics contraposats, que ha fet impossible i sembla fer difícil la convergència en una estratègia comuna. Només puntualment —com en la cessió de part dels seus vots parlamentaris per a l’aprovació del projecte d’Estatut polític d’Ibarretxe— han unit les seves forces, encara que sigui parcialment, en projectes polítics «estratègics». I no sembla factible, ara com ara, malgrat la coincidència en l’aprovació de les Bases de l’autogovern de la Ponència parlamentària el juliol de 2019.

En aquestes condicions, el PNB mai no ha obtingut en les eleccions al Parlament basc una majoria suficient per governar en solitari, amb una majoria parlamentària sòlida —excepte, de manera artificial, en els primers dos governs de Garaikoetxea, per l’absència d’HB del Parlament—, cosa que ha comportat governs molt febles, en minoria —que limitaven enormement la capacitat del govern d’imposar els seus objectius— o, en la majoria dels casos, a recórrer a coalicions de govern.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El PNB sempre ha capitalitzat els governs de coalició en la imatge social, com si fossin governs monocolors. Però el programa de govern —o l’aritmètica parlamentària— li ha impedit imposar, per si sol, les seves pretensions. En nombroses ocasions —tret durant la majoria dels governs d’Ibarretxe o en curts períodes de transició—, aquestes coalicions han estat amb el partit socialista, la qual cosa limitava la materialització dels objectius nacionalistes del PNB.

Les sèries històriques dels sondejos d’opinió que es fan periòdicament al País Basc mostren l’estabilitat —excepte alguns vaivens limitats durant el desenvolupament del Pla Ibarretxe— de les actituds de la societat basca respecte al seu sentiment nacional i al sistema d’autogovern. El sentiment d’identitat compartida (basc/espanyol) és àmpliament majoritari, enfront dels que es consideren, de manera exclusiva, «només bascos»; és també àmpliament majoritària la satisfacció amb l’Estatut d’autonomia —47 %, «plenament satisfets»; 36 %, «parcialment satisfets»—, enfront dels que n’estan insatisfets —12 %—; i és qualitativament majoritari el percentatge que sumen els que consideren que la forma de l’autonomia territorial ha de ser l’Estatut d’autonomia —37 %— i els que consideren que ha de ser un sistema federal —34 %—, enfront d’una minoria que considera la independència com l’alternativa desitjable —22 %. La correspondència entre els dos últims ítems situa una majoria molt qualificada —70 %/80 %— en el que els qui elaboren l’Euskobarómetro qualificaven d’«autogovern ampliable».

 

Hàbil a Madrid

Aquest és el teló de fons sobre el qual el PNB ha tingut una experiència de doble sentit. D’una banda, en negatiu, la crisi electoral a causa de la dinàmica de radicalització que va representar el Pla Ibarretxe, que el va portar, primer, a perdre el govern basc (2009) —en les circumstàncies especials de la il·legalització de Batasuna— i les diputacions de Guipúscoa i Àlaba (2011), quan va arribar al seu nivell més baix de poder institucional. De l’altra, en positiu, els nivells més elevats de suport electoral i de retenció, gairebé sense excepció, de tot el poder institucional del país quan ha optat per la moderació, trencant les fronteres del seu electorat tradicional i recollint sufragis en gairebé tots els àmbits polítics, molt destacadament en els dels socialistes i, especialment, dels populars.

Ha estat, finalment, aquesta dinàmica la que ha alterat, qualitativament però no totalment, una característica tradicional del comportament electoral basc: el vot diferenciat en les eleccions autonòmiques i en les generals, que tenia com a conseqüència el que he denominat la «muntanya russa» (roller coaster) de cada força política.

Cada força política, per raons diferents, té —o, més clarament, tenia fins fa molt poc— la seva «muntanya russa» pròpia, la seva «serra» particular en la representació gràfica dels resultats electorals. El que ara importa aquí és que la del PNB es devia a la relació amb el percentatge d’abstenció: era l’elevada abstenció en les eleccions autonòmiques la que li permetia un percentatge de vot qualitativament alt.

El PNB sempre ha capitalitzat socialment els governs de coalició com si fossin monocolors.

Aquest efecte sembla haver-lo trencat la moderació del període post-Ibarretxe —i, especialment, el poc atractiu del discurs radicalitzat del PP—, la qual cosa li ha permès no solament fregar el 40 % i els 400.000 vots en les eleccions autonòmiques del 2016, amb una abstenció de gairebé el 40 %, sinó també mantenir-se molt més fort del que era habitual en les eleccions generals d’abril del 2019 —acostant-se als 400.000 vots i més del 31 %, amb una abstenció inferior al 30 %— i de novembre de 2019 —fregant els 380.000 vots i una mica més del 32 %, amb una abstenció més elevada, de més del 33 %.

Aquest teló de fons no seria, en qualsevol cas, fàcilment comprensible si no es tingués en compte l’estatus especial del País Basc, caracteritzat per un element estructural —el finançament a través del Concert econòmic— i un altre de conjuntural —els resultats per a la comunitat autònoma del joc polític del PNB en el sistema institucional espanyol, a «Madrid», àmbit en què aquest partit s’ha mostrat sempre especialment hàbil, fins i tot arribant, algunes vegades, a vanar-se’n de manera grollera.

 

Un camí de temptacions

Així les coses, els treballs de la Ponència d’autogovern, constituïda al Parlament basc el 2014 i que havia ajornat els seus treballs a cavall entre dues legislatures, van arribar a la conclusió d’una primera fase: l’aprovació, el juliol de 2018, del document de Bases per a la reforma de l’autogovern, amb el suport dels representants del PNB i d’EH Bildu i, parcialment, només en el títol referit als drets de la ciutadania, per part dels representants de Podem.

Unes bases que van causar un enrenou important perquè se situaven en la mateixa perspectiva que el Pla Ibarretxe: sistema confederal de relació amb Espanya, articulat com a Concert polític, incorporació de l’anomenat dret a decidir, diferenciació entre nacionalitat i ciutadania basca, i definició com a «nació foral», principalment. La representació del PNB estava encapçalada per la cara visible del seu sector sobiranista; la d’EH Bildu va assumir la proposta del PNB en l’era Ibarretxe i va abandonar la seva aposta directa per l’independentisme.

La Ponència va nomenar un grup tècnic —a raó d’un membre a proposta de cadascun dels partits representats en el Parlament— que, després de més d’un any i mig de feina, ha presentat un text avalat per tres dels seus membres —els designats a proposta del PNB, Podem i el PSE—amb discrepàncies en el seu si, manifestades en els vots particulars, i dos textos alternatius, subscrits, respectivament, pels nomenats a proposta d’EH Bildu i el PP.

S’ha ressaltat que el text al qual donaven suport tres membres del grup s’aparta radicalment de les bases aprovades per la Ponència i planteja un esborrany inicial —tal com va demanar la Ponència— d’avantprojecte de reforma de l’Estatut dins del marc de la Constitució; almenys, en la seva intenció. Es va interpretar que, pel que feia al PNB, significava deixar de banda la proposta a la qual havien donat suport els seus representants en la Ponència per sumar-se a una proposta de reforma de l’Estatut que no fos de confrontació, que tractava de plantejar les seves pretensions amb una interpretació expansiva de la Disposició Addicional primera de la Constitució, tractant de forçar-la, però assumint l’existència de límits constitucionals.

L’acord «a tres» és molt ampli pel que fa a la configuració de l’autogovern. Les discrepàncies fonamentals es refereixen a qüestions polítiques que podríem considerar extraestatutàries (dret a decidir i definició com a nació). El repte semblava que era que els partits valoressin la importància del que s’havia consensuat i decidissin si es podia llençar per la borda a causa de la discrepància en aquells elements. Tanmateix, és possible que el panorama hagi canviat.

 

Coalició extremadament feble

La nova conjuntura política, que ha fet sorgir un govern de coalició extremadament feble parlamentàriament, necessitat de suports diversos a la Cambra, pot provocar temptacions, especialment al PNB, de tractar d’aconseguir les coses que sembla que l’obsessionen per damunt de tot, al marge d’una reforma estatutària coherent en el marc constitucional i de consens ampli, per la via de la negociació amb un govern feble que el necessita imperiosament. El fet que el seu portaveu al Congrés, Aitor Esteban, recuperés la pretensió d’una sala especial per al País Basc en el Tribunal Constitucional, de composició paritària, causa perplexitat.

La nova conjuntura política corre, així, el risc d’obrir novament la via a la confusió. Si aquest fos el camí pel qual optés el PNB obriríem la via a la reproducció al País Basc d’un procés no gaire diferent, substancialment, al de la malaguanyada reforma de l’Estatut de Catalunya i a la frustració que va provocar