De dia unes aus fantàstiques volaven
en la selva petrificada, i
uns cocodrils enjoiats espurnejaven com a
salamandres heràldiques a la vora
del riu cristal·lí.

The Crystal World, de J.G Ballard

J.G. Ballard inicia d’aquesta manera la ficció especulativa i profètica de la seva novel·la The Crystal World (El món de cristall). Publicat el 1966, el paisatge que ens mostra Ballard és un món sotmès a la cristal·lització dels seus boscos. Són boscos capaços de consumir tota la llum de l’aire; boscos cristal·litzats que avancen implacables sobre una civilització dividida entre els que miren el seu avanç a la terra perplexos i horroritzats i els que assumeixen els canvis com un nou començament. Són boscos encantats on s’arriba a veure una sort de prodigi natural on des dels «arbres de vidre que els envoltava penjaven uns enreixats de molsa vítria…» i on «en un prat d’esperons de cristall verd, el tricicle d’un nen centellejava com una joia de Fabergé, les rodes adornades amb brillants corones de jaspi».

El paisatge de Ballard anticipa, com ell mateix les denomina, «les mitologies que representen els estats finals» i mostra que «les experiències crucials en la mitologia clàssica tendeixen a situar-se en el passat; tot ja ha ocorregut quan el mite comença a desplegar-se; mentre que en els meus relats les grans experiències crítiques se situen en el futur». L’obra de Ballard i, en concret, El món de cristall anticipa el món que avui habitem, en la mesura que estableix amb precisió un nou ordre psicològic marcat per la ciència i els avenços tecnològics. Com observa Ballard, «el nostre món extern i el nostre entorn habitual estan ara molt més saturats de material de ficció que el món que tenim a dins dels nostres caps».

El bosc cristal·litzat que avança cap a les ciutats és el bosc de Birnam que invoca Shakespeare en la tragèdia de Macbeth: «Sigues de cor de lleó, orgullós i no et preocupis de qui protesti, s’agiti o on conspiri. Macbeth no serà derrotat fins que el gran bosc de Birnam pugi al turó de Dunsinane per a combatre’l». Aquest bosc, profecia que derrota a Macbeth és el mateix que es va apoderant del planeta contra els Macbeth, usurpadors de poder en la Terra. El bosc cristal·litzat es va estenent per la Terra amb rapidesa i ja ha aconseguit Miami i Florida. El bosc es revela i proposa un nou ordre de vida per als homes.

Paisatge esquerdat

Mai com fins ara el gènere de la ciència-ficció no havia aconseguit mostrar el futur com un lloc on ja vivim. El caràcter especulador i d’anticipació d’escenaris distòpics de ciència-ficció que tant ens entretenien en el passat, ara ens preocupen i inquieten provocant un desordre psicològic profund. El món de cristall de Ballard, amb la seva forta càrrega poètica, ens situa davant d’un paisatge que fins ara tenia la forma d’una metàfora i que ha acabat prenent la imatge definitiva i nítida de la nostra existència.

El futur que avui habitem porta a l’historiador Philipp Blom a preguntar-se el següent, en el seu assaig El que està en joc: On ha anat el futur? Qui l’ha destruït o en quin forat s’ha amagat? Mantenir l’statu quo és el millor que podem esperar? I, podran existir durant molt de temps les societats sense esperances? Així mateix, el filòsof Edgar Morin adverteix al seu llibre On va el món? Cap a l’abisme?, que la Terra s’ha convertit en una nau espacial i que «tot progrés corre el risc de degradar-se i comporta un doble joc dramàtic de progressió/regressió». El paisatge que volíem habitar entès com la plasmació d’un nou paradís on no hi hagués malalties, ni existís el dolor, on la immortalitat derrotés el temps i on el plaer ens alliberés de la il·lusió d’assolir la felicitat comença a esquerdar-se.

D’una manera instintiva un mira al cel buscant respostes perquè l’home se sap condemnat encara que no arribi a comprendre de què se l’acusa. La condemna que s’intueix és avançar cap al futur sense resistència, a la deriva. El futur és el paisatge del segle XXI com ho va ser el present durant bona part del segle XX. Ballard expressa, en la veu del protagonista, el metge Edward Senders: «el bosc il·luminat reflecteix d’alguna manera un període anterior a les nostres vides, potser un record arcaic, que ens acompanya des del naixement, d’un paradís ancestral on la unitat del temps i l’espai és la rúbrica de cada fulla i de cada flor».

La intel·ligència vegetal

La rebel·lió de molts condemnats pretén aturar l’avanç del bosc cristal·litzat, vist com un alliberament i un retorn a un ordre primigeni, sense haver estat preparats per a afrontar els canvis que estan per arribar. El que genera ràbia i revolta és que es volen explotar les gemmes, els robins, les maragdes que envolten els arbres i els rius del món de cristall abans d’entendre els fenòmens que els produeixen i no serà possible entendre-ho només des de la ciència; és essencial entendre també el seu caràcter sagrat i diví.

Els condemnats s’inclinen a pensar que els arbres es comuniquen, com ho manifesta Peter Wohlleben, autor del llibre La vida secreta dels arbres o el botànic i investigador Stefano Mancuso, que defensa la intel·ligència vegetal i la nació de les plantes. Són ciutadans que volen viure, per paradoxal que sigui, en el món de cristall encara que suposi sucumbir-hi abans que la ciència pugui aturar-ho i poder salvar-los la vida. El que sembla intentar dir és que potser, si arriba la cristal·lització de la Terra, es pugui salvar de l’explotació dels éssers humans.