Entenc perfectament que un parlamentari/a, per aplicat que sigui, no pugui dominar tots els temes que es tracten en els parlaments. I que si pertany a un grup no molt nombrós, aquest grup no pot tenir especialistes en tota la gamma temàtica sobre la que es debat. Però en tot cas, si per la raó que sigui, a un parlamentari li toca parlar d’un tema que no coneix, el més prudent és renunciar a la brillantor i fer una intervenció discreta. O, si vol fer una intervenció més solvent i/o més lluïda i té temps suficient, procurar informar-se mínimament. Però sempre i en qualsevol cas evitant exhibir desconeixement del tema que tracta. No és només una qüestió de prestigi personal -que també-. És un problema de prestigi del propi Parlament.

En la sessió parlamentària del Congrés dels Diputats del dia 30 de març passat i en el marc del debat entre el President del Govern Sr. Pedro Sánchez i els grups parlamentaris, el diputat d’ERC Sr. Gabriel Rufián, en la seva intervenció va fer una pregunta. Més o menys aquesta: ¿a que espera Sr. Sánchez para cambiar el sistema de mercado marginalista para fijar el precio de la electricidad? i a continuació hi va afegir una comparació que, segons ell, era una clara i senzilla demostració de la necessitat de canviar el sistema.

L’exemple, més o menys literalment, fou: si en un supermercat compres patates, cebes, ous i percebes i quan passes per caixa et cobren el pes total de tots els productes a preu de percebes, és ben clar que això és una estafa; és molt senzill, tothom ho pot entendre; doncs això és el que passa amb l’electricitat. S’ha de suposar que pretenia comparar el seu exemple amb el fet que en el sistema de subhasta contínua per fixar, cada hora, el preu de la producció majorista d’electricitat es remuneri per igual l’energia produïda per diferents fonts primàries de producció amb tecnologies i amb costos de producció també diferents.

Potser va tenir èxit i va convèncer algú o fins i tot molta gent, però si és així, es tracta d’un èxit al meu parer massa fàcil i desinformat. Massa frívol. Massa insolvent. Tant se val si això fou fruit de la demagògia conscient o de la ignorància inconscient. Vaig pensar que –per si no ho rebat o ho aclareix ningú més– potser convindria que ho fes algú.

Trobo comprensible que al Sr. Rufián li costi un xic d’entendre el funcionament del sistema de costos marginals en la fixació del preu horari de l’electricitat. A mi mateix també se m’escapen molts detalls. Si en sé alguna cosa és només pel fet d’haver treballat en la promoció i defensa de la competència en la majoria de sectors i subsectors. No haver vist cap aclariment publicat és el motiu d’aquest article.

Començaré per la segona part de la intervenció del Sr. Rufián sobre el preu diferencial dels percebes, les cebes, les patates i els ous.

Efectivament, a la caixa del «súper», els quatre productes han de tenir cadascun el seu preu. Tots ells tenen el seu mercat i les seves valoracions de forma independent, sense que hi hagi cap relació entre ells. El preu de cadascun d’ells pot pujar o baixar sense que això tingui cap incidència en cap dels altres.

PUBLICITAT

Però per poder fer correctament la comparació amb l’electricitat caldria sofisticar extraordinàriament l’exemple perquè es pogués comparar amb el mercat de l’electricitat. Caldria que amb els quatre productes o fins i tot eventualment d’altres, així com amb diferents tecnologies de producció i nivells també diferenciats d’eficiència i productivitat, un nombre elevat d’empreses fabriquessin un producte IDÈNTIC i totalment impossible de diferenciar anomenat TPAP («truita paisana amb percebes»). UN ÚNIC PRODUCTE que fos distribuït via una xarxa de TPAP-oductes, directament als usuaris (empreses o particulars que el consumeixen, exactament tal com arriba l’electricitat de la xarxa i permet que quan algú obre un interruptor o pulsa un ON s’obri el llum o es posi en marxa una màquina); i que el producte fos facturat als comercialitzadors segons el consum global dels seus clients.

En aquest cas es podria comparar amb el de l’energia elèctrica. I seria lògic, o com a mínim acceptable que la retribució dels productors fos al mateix preu, el producte seria exactament el mateix i la major eficiència seria justament premiada. L’exemple de la comparació del Sr. Rufián tal com la va formular no és correcta. Sembla més aviat un recurs fàcil i populista que volia amagar la realitat dels fets. No es tracta de productes resultants diferents sinó de formes de producció d’un mateix producte, i que tenen, per tant, una estretíssima relació.

El lector pot observar que prescindeixo del mecanisme de casació entre les ofertes dels productors i les demandes de les empreses comercialitzadores a l’operador de sistema de subhasta del mercat majorista d’electricitat (en endavant OS). Això pot influir en la distribució diferencial d’excedents entre els diferents comercialitzadors però els efectes són un tema posterior al curs de la fixació del preu majorista.

Un mercat marginalista com a sistema (no és cap dogma però tampoc cap disbarat) és, en principi, un mercat competitiu. I molt indicat per a una subhasta contínua en el cas d’un producte homogeni com és el cas de l’electricitat, un kilowat/hora d’energia elèctrica, que és un producte exactament igual tant si s’ha produït en una central hidràulica, nuclear, eòlica, de cicle combinat, solar o qualsevol de tota la gamma existent de fonts primàries de producció d’electricitat. I amb l’estricta necessitat que la producció entri sense cap interrupció a la xarxa.

Una altra qüestió és que aquest mercat funcioni bé. Per dir-ho clarament, que la formació del preu no pugui ser manipulada pels grans holdings dels productors d’energia elèctrica. Això és precisament el que fa anys proposen molts especialistes i estudiosos experts com, per citar-ne alguns, Gerard Llobet, J.L. Ferreira, Natàlia Fabra, Paulina Beato, J. Ignacio Conde-Ruiz, Antonio Cabrales i un llarg etc. El que solen qüestionar no és el model, sinó la insuficient estructura de l’OS per detectar irregularitats dels esmentats holdings per alterar la fixació del preu, principalment en els minuts o segons finals de cada tram horari i, sobretot, en les hores de més consum.

Cal tenir també en compte que hi ha tecnologies de producció que poden parar de produir i fer ofertes només quan volen i n’hi ha que no, com per exemple la nuclear que no es pot parar a voluntat. I també altres variables que poden influir i influeixen en la dinàmica del mercat sense que es tracti sempre de manipulacions.

Però no podem oblidar que l’OS ja ha traslladat a la CNMC denúncies d’alguns casos detectats i que han acabat en sancions aparentment molt importants, tres de les més divulgades són: a Iberdrola, multa de 25 milions d’€, referència SNC/DE/0046/14; a Naturgy, 19,5 milions d’€ ref. SNC/DE/175/12 i a Endesa, 5,8 milions d’€, ref. SNC/DE/174/17, sancions que no és gens clar ni que siguin les úniques ni, sobretot, que tinguessin efectes de dissuasió perquè l’estimació del dany ocasionat en forma de preus manipulats a l’alça sigui menor que les sancions aplicades, ans al contrari, segurament els beneficis il·lícits són considerablement molt més importants i molt més freqüents que els escassos imports emmarcats en els grans números, de les també escasses sancions. Tinc el convenciment que les van pagar amb una recança molt moderada. Potser fins i tot amb una certa satisfacció: la d’haver redimit el pecat.

No es tracta tant, doncs, de canviar el sistema com d’evitar amb el màxim de seguretat possible, manipulacions i eventuals captures de l’OS.

No caldria prendre gaires precaucions si l’estructura de producció del sector no estès tan concentrada en uns quants grans holdings i es donessin les tres següents condicions:

1. Cada empresa productora tingués o bé només una central o diverses centrals de similars nivells de cost natural (diguem baix/mitja/o alt). En aquest punt cal dir que algunes de les tecnologies verdes tenen un cost natural alt però quedarien englobades en el preu mitjà perquè tenen una prima que permet que competeixen en les condicions del nivell de cost mitjà).
2. Els grans grups no fossin de facto uns pocs oligopolis d’empreses del sector de tot tipus (diferents tecnologies de producció, incloses les verdes amb prima, comercialitzadores pròpies etc.). I, a més, no estiguessin constituïts en la pràctica en cartel
3. No hi hagués tantes (millor cap) portes giratòries d’accés als Consells d’Administració de les grans corporacions empresarials del sector per a exresponsables polítics d’alt nivell. O, al menys, que els governs no tinguessin tantes dificultats i reserves per fer front directament a les irregularitats.

Com que no és així, l’OS hauria de tenir els suficients recursos, capacitats, potestats, mètode i la mateixa informació sobre la previsió de demanda i de disponibilitat d’oferta de tecnologies de cost baix i mitjà que tenen els grans operadors de producció en els moments finals de cada tram horari de la subhasta.

En aquests moments l’anomenada illa ibèrica està negociant la necessitat de topar el preu del gas en la formació del preu de l’electricitat. Està bé, és important controlar tant com es pugui el preu actual tan disparat. Però si finalment és possible no serà res més que una mesura d’emergència més o menys conjuntural. No posa per res en qüestió el model del mercat marginalista. I, òbviament, no ens hem d’esglaiar si l’Administració proposa o adopta mesures per intervenir en aquest mercat per intentar controlar-ne els efectes socials en determinades circumstàncies, com està passant ara amb el preu del gas. De fet, per més que en funció d’altres objectius, hi ha una pràctica que es porta a terme des de fa molt de temps subvencionant la producció d’energies alternatives i sostenibles.

Una altra cosa és com es paga el cost d’aquest tipus d’intervenció.

I acabo tornant al principi. Crec sincerament que els parlamentaris/ries haurien d’evitar parlar per parlar i buscar assessorament i informació quan des de la tribuna han de parlar de qüestions que no coneixen prou. Simplement per un principi de qualitat democràtica.