Les vacil·lacions del canceller Olaf Scholz a l’hora d’aprovar sancions contra Rússia o d’enviar armes a Ucraïna com han fet altres països europeus, les reticències d’Angela Merkel a reconèixer que al llarg dels seus successius mandats va tenir una certa condescendència amb les pràctiques internacionals de Vladímir Putin, els encesos debats als fòrums i als mitjans de comunicació alemanys sobre què fer davant l’atac de Rússia a Ucraïna -durant setmanes aquest ha estat el tema a la prestigiosa taula rodona d’Anne Will els diumenges al vespre a la televisió pública ARD- costen d’entendre, si no es té prou present el que representà la guerra de 1941-1945 entre Alemanya (aleshores el III Reich) i Rússia (aleshores la Unió Soviètica). Al dessota dels uniformes dels nazis i dels soviètics hi havia alemanys i russos. Hi continuen en les respectives memòries d’aquell temps.

Si totes les guerres tenen en comú mort, destrucció i enviliment, la guerra germano-russa fou encara molt pitjor. A més de les morts i destruccions d’una categoria apocalíptica, un atroç enviliment dels contendents la feu la guerra més deshumanitzada del segle XX.

El designi dels nazis era l’extermini de milions de russos, considerats untermenschen, infrahumans, per «deixar buit» un gran espai rus, el Lebensraum, que seria colonitzat per milions d’aris alemanys, la raça superior. Els russos que hi sobrevisquessin serien ilotes al servei dels alemanys.

Els 27 milions de morts russos -compresos uns milions a càrrec de la vesànica repressió de l’estalinisme contra els mateixos russos- i Rússia arrasada fins a l’arrel, testifiquen la «seriositat» de l’objectiu nazi i proven l’«eficiència» en l’execució parcial de l’objectiu.

La progressió de l’Exèrcit Roig per alliberar el territori rus i ocupar Alemanya oriental fins a l’Elba va ser d’una brutalitat extrema, que ultrapassà la necessitat d’assolir els objectius militars: més de 4,5 milions de morts entre militars i civils, més d’11 milions de civils expulsats, més d’1,5 milions de dones violades i el que no havien destruït les bombes fou desmantellat i pillat fins a l’últim clau, una revenja en tota regla.

Ni els alemanys ni els russos no poden oblidar tanta tragèdia provocada pels uns i els altres.

La memòria personal i col·lectiva dels russos ha quedat marcada a foc per aquells fets. No hi ha família russa que no hagi de lamentar un o més morts. La literatura russa de postguerra en dona testimoni. Vasili Grossman i Svetlana Aleksiévitx, prou coneguts a Occident, ho relaten amb una magistral i pertorbadora intensitat. L’aniversari de la victòria de la Unió Soviètica, el 9 de maig, cada any és la celebració més sentida del calendari rus.

Norbert Elias a Humana conditio –consideracions sobre el passat alemany en el 40è aniversari de la fi de la guerra– escrivia el 1985 que encara hauran de succeir-se unes quantes generacions d’alemanys perquè s’oblidi el que feren avantpassats que «sollaren la identitat alemanya amb actes inhumans que no serà fàcil erradicar de la memòria de la Humanitat». Han passat trenta-set anys de la reflexió d’Elias i continua sent pertinent.

A Rússia, el canvi d’actitud dels dirigents alemanys revifarà el ressentiment contra Alemanya, mai no apagat del tot. I Putin ho aprofita per escalfar la gent.

Merkel i Scholz i els dirigents que els precediren mostraren en la seva relació amb la Unió Soviètica-Rússia que no havien erradicat aquells actes de la seva memòria, i això no és un demèrit ni un hàndicap polític, ans al contrari és el mèrit de la consciència d’un deute de contrició i reparació, quelcom que humanitza la política i que no és gaire freqüent.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Que en termes de confrontació entre potències o blocs aquesta actitud sigui considerada un error, una feblesa fins i tot, i en particular ara davant l’agressivitat de la Rússia de Putin, pertany a la fredor de la Realpolitik.

No es pot demanar als dirigents alemanys que tinguin la mateixa fermesa asèptica de què fa gala Boris Johnson, que ha estat el primer a apuntar-se a les mesures contra Rússia. Moralment, no li costa gens, malgrat que la Gran Bretanya deu molt als immensos sacrificis de la Unió Soviètica en els fronts de guerra que, val a dir, salvaren les illes d’una invasió alemanya.

La política exterior de postguerra de la República Federal, tant a l’època de Bonn com a la de Berlín, s’ha mogut al voltant de dos eixos: a l’oest, la «reconciliació francoalemanya» –tot un èxit, la Unió Europea n’és el resultat tangible–, a l’est, la Gute Nachbarschaft, el bon veïnatge amb Rússia, tot i que no és físic, car no hi ha frontera compartida entre Alemanya i Rússia.

L’aturada de la reconciliació russo-alemanya i germano-russa és una mala notícia per a Europa.

La política exterior soviètica de postguerra se centrà a Europa en la divisió d’Alemanya, assegurada per la instal·lació (protegida) de la República Democràtica d’Alemanya, militarment forta i altament ideologitzada enfront de l’Alemanya Occidental, més el Pacte de Varsòvia en resposta a l’OTAN.

La reunificació d’Alemanya permesa per Gorbatxov el 1990, que comportà la retirada dels efectius soviètics i l’armament del territori alemany oriental, fou una decisió valenta, una aposta decidida per la reconciliació russo-alemanya.

La decisió de Putin d’atacar Ucraïna ho ha capgirat tot. A Alemanya ha desvetllat pors, que havien romàs soterrades, i potser liquidarà el sentiment de deute històric envers Rússia. Empeny cap a la liquidació la proximitat geogràfica de l’agressor que actua com un accelerador de la inquietud. De Berlín a la frontera d’Ucraïna hi ha poc més de 1.000 kilòmetres, la distància de Barcelona a Sevilla. Això també explica que la guerra d’Ucraïna sigui seguida des d’Alemanya amb tanta passió i preocupació.