Davant del gran problema que se li planteja a l’hora d’enfrontar-se, rompre, i vèncer amb paraules el setge permanent i rigorós de la realitat –infinitament extensa i profunda–, la majoria d’escriptors opten per fer que les seves frases actuïn com una banda o un grup petit de combatents que lluiten per mitjà de sorpreses o a l’aguait, a la manera d’una guerrilla, i que no sempre obtenen el triomf desitjat per falta d’una estratègia clara, per culpa de la improvisació o, simplement, de la impaciència.

N’hi ha d’altres, més efectius –però potser també menys ambiciosos–, que es conformen a atorgar a certes frases la categoria de franctirador, aconseguint caçar la peça prevista, sí, però permetent que totes les altres escapin il·leses. I, en fi, hi ha un tercer tipus d’escriptor, molt menys habitual, que guerreja amb la realitat transformant les seves frases en un exèrcit d’alta eficàcia logística, ric en tàctiques per a després del desplegament, i amb una organització tan summament flexible que podria assemblar-se a la marxa d’una legió romana encaminada cap a la victòria inexorable: davant d’una massa tan compacta i immensa, Juan Benet diria que la realitat –en un primer moment, l’exèrcit enemic– no té altre remei que buscar-hi una aliança, com si fos un gruix de mercenaris disposats a lluitar sota les ordres del millor pagador, perquè, al cap i a la fi, davant del poder de l’estil, la realitat no pot fer res més que rendir-se.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.