Davant del gran problema que se li planteja a l’hora d’enfrontar-se, rompre, i vèncer amb paraules el setge permanent i rigorós de la realitat –infinitament extensa i profunda–, la majoria d’escriptors opten per fer que les seves frases actuïn com una banda o un grup petit de combatents que lluiten per mitjà de sorpreses o a l’aguait, a la manera d’una guerrilla, i que no sempre obtenen el triomf desitjat per falta d’una estratègia clara, per culpa de la improvisació o, simplement, de la impaciència.

N’hi ha d’altres, més efectius –però potser també menys ambiciosos–, que es conformen a atorgar a certes frases la categoria de franctirador, aconseguint caçar la peça prevista, sí, però permetent que totes les altres escapin il·leses. I, en fi, hi ha un tercer tipus d’escriptor, molt menys habitual, que guerreja amb la realitat transformant les seves frases en un exèrcit d’alta eficàcia logística, ric en tàctiques per a després del desplegament, i amb una organització tan summament flexible que podria assemblar-se a la marxa d’una legió romana encaminada cap a la victòria inexorable: davant d’una massa tan compacta i immensa, Juan Benet diria que la realitat –en un primer moment, l’exèrcit enemic– no té altre remei que buscar-hi una aliança, com si fos un gruix de mercenaris disposats a lluitar sota les ordres del millor pagador, perquè, al cap i a la fi, davant del poder de l’estil, la realitat no pot fer res més que rendir-se.

Felicitat narrativa

A la literatura catalana no hi ha gaire escriptors que puguin mantenir amb una forma física tan competent un estil de tal calibre: Pasqual Farràs en podria ser un. Antoni Pladevall (Taradell, 1961) n’és un altre i, només pel plaer de veure com es mouen, avancen, ataquen, lluiten i descansen totes les frases després de l’èxit de cada paràgraf, ja valdria la pena llegir-lo.

PUBLICITAT

Després de l’espectacle verbal i visual que eren les seves memòries d’infància, L’any que vaig fer vuit anys (Columna, 2014), un llibre idíl·lic on, a poc a poc, a través d’escenes, episodis i anècdotes diverses, tot sovint intranscendents, fins i tot trivials, a través de les frases fetes que constitueixen el lèxic familiar, amb molta dosi de misericòrdia cap al passat, i amb una cosa estranya que es podria qualificar de felicitat narrativa, el narrador acabava oferint un plànol de la seva memòria moral, Antoni Pladevall torna amb La clau anglesa (Univers, 2020) a l’entorn rural de les seves novel·les anteriors.

Pladevall dibuixa una societat que vigila l’horitzó buit que se li obre al davant: no hi ha cap personatge que actuï com si tingués amics.

Però no amb la mirada elegíaca que impregnava Terres de lloguer i La papallona negra, un retrat de l’extinció de la pagesia davant de la crisi econòmica i l’alteració dels hàbits tradicionals del conreu dels camps, sinó amb la voluntat de dramatisme i de tragèdia que animava La lliça bruta i Massey Ferguson 35: de sobte, la feblesa i la vulnerabilitat moral dels herois grecs i llatins, els problemes del cor en conflicte amb si mateix, s’instal·la a Cruallops, un poble imaginari –potser de la comarca d’Osona, potser del Berguedà–, on dues ànimes en pena –la Rosa de l’Albereda, una dona esquerpa i irascible, una de les grans propietàries de la zona, i en Tomàs de Bellmunt, un mecànic que viu solitàriament en una caseta prefabricada de paleta amb la companyia de dos gossos afamats– hauran d’assumir que no es pot fugir dels errors del passat, que la fatalitat és una llosa inamovible, que el sentiment de culpa modifica tots els instants del present, i que el perdó no és un premi que s’obtingui sempre.

La vitalitat de Cruallops

I, mentre els dos personatges protagonistes intenten resoldre de la manera que poden els seus conflictes personals –com si busquessin sense esperança una victòria–, el lector es va adonant de dues coses. La primera és que tot el que Antoni Pladevall narra només podia ocórrer de la manera peremptòria i inapel·lable que ho narra; la segona, és que tant la Rosa com en Tomàs tenen un enemic que desconeixen i lluita per robar-los amb una força sensacional els seus papers estel·lars perquè, en efecte, la vitalitat humana de Cruallops és imparable, talment com si els personatges secundaris s’haguessin posat d’acord per assolir també el seu protagonisme gràcies a la mobilitat coral del ball que executen.

PUBLICITAT

A Cruallops hi ha un sol hostal, i és el lloc on els clients fixos de cada dia dinen gairebé sempre el mateix i pronuncien les mateixes paraules mentre es va covant la foscor, l’estranyesa i l’ensorrament que alimenta la bogeria rural que envolta el poble, un nus de rumors despietats i de pretextos que serveixen per entretenir el temps. Al cap i a la fi, a La clau anglesa, més enllà de les incidències de la trama, d’un suspens que es resol sense pressa, el que importa a Antoni Pladevall és dibuixar una societat que controla i vigila l’horitzó buit que se li obre al davant: no hi ha cap personatge a la novel·la que actuï com si tingués amics, sinó com si tots els veïns fossin només uns còmplices que es vigilen mútuament perquè ningú no es refia de ningú i perquè tots junts se senten més segurs, perquè tots junts no poden enganyar-se.

I si comparteixen els famosos plats de pèsols negres que serveixen a l’hostal no és per combatre rient el tedi i la calor de l’estiu, sinó per apaivagar la por i les esquerdes de l’ànima que els forja el seu pensament rural, com si sabessin, sense dir-s’ho, que la seva tragèdia és que, quan intenten incorporar-se a l’espècie humana, no saben trobar-la. A Cruallops, certament, a l’estiu hi fa molta calor, però al lector se li gela la sang davant de tanta grisor, mesquinesa i vulgaritat, davant d’uns personatges –protagonistes i secundaris– que desconeixen què és la simpatia, l’amabilitat o la compassió. Sense soroll i sense violència, però la malícia i el drama avancen lentament.

Antoni PladevallLa clau anglesa, Barcelona: Univers Edicions, 2020. 416 pàgs.

L’exactitud de la puresa

En qualsevol novel·la el que decideix la riquesa o la pobresa, la profunditat o la trivialitat de la història que es conta és la forma, és a dir, l’estil amb què està escrita i l’ordre en què es disposa la matèria argumental. Però en els novel·listes que pertanyen a l’estirp de William Faulkner, per exemple –com Antoni Pladevall, que també podria posar al peu del mapa de Cruallops que n’és l’únic amo i propietari–, la forma és una cosa tan visible, es presenta d’una manera tan nítida en la narració, que es converteix en una mena de protagonista i actua com si fos un personatge més, o fins i tot hi figura com un altre fet situat a la mateixa alçada que les passions, els accidents i els cataclismes que configuren l’anècdota.

És el que passava en l’obra anterior d’Antoni Pladevall, i és el que passa com «un espectacle meravellós de natura animal» a La clau anglesa, una novel·la que sembla escrita «seguint una disciplina innata, senzilla i ordenada alhora, que no admet cap interpretació lliure», talment com si les frases que arma l’autor s’assemblessin al tràfec i el zumzeig de l’eixam d’abelles que descriu al començament d’un dels capítols més exemplars del llibre –«El vit de bou»– i, en efecte, el lector contemplés «una operació aèria de gran eficàcia i bellesa», o el que Faulkner observava en la literatura de Sherwood Anderson, «l’exactitud de la puresa o la puresa de l’exactitud».