A diferència de molts altres estadistes, Josep Tarradellas no va entretenir-se a elaborar una síntesi del seu pensament polític per deixar-ne constància en un assaig. El president de la Generalitat no era un teòric, però a partir, sobretot, de la seva experiència política va configurar uns paràmetres bàsics que determinaven la seva actuació. Un marc que en l’inici de la dècada dels anys seixanta –quan en feia sis de la seva elecció– es trobava ja dibuixat i que va arrodonir durant els quinze anys següents.

El president va arribar, doncs, l’any 1975 amb uns manaments que eren fàcilment recognoscibles encara que no estiguessin teoritzats al marge de la seva ingent correspondència i en els successius missatges adreçats als catalans. La manca d’un text doctrinal que aplegués aquestes directrius i posicionaments, però, ha permès a amics i enemics d’inventar mantres tarradellistes a conveniència per criticar un moment –per exemple la Transició– a través de la seva figura, o per cercar el seu aval extemporani a una determinada política del present.

La dilatada trajectòria política de Tarradellas –1930-1988– permet espigolar a conveniència frases seves per reforçar una posició. O, al contrari, per enfangar la seva imatge, com fou el cas d’El president Tarradellas en els seus textos, 1954-1988 (1992) en què, des del més profund ressentiment, Josep Benet va presentar una compilació d’escrits i declaracions del polític per fixar la idea –cosa que, en bona mesura, va aconseguir– que Tarradellas es movia segons bufava el vent.

L’advocat va fer en aquesta ocasió de fiscal per sostenir que el president de pensament polític no en tenia cap, només voluntat de surar en l’escuma política i, sobretot, de manar. I, si bé aquests dos darrers elements són innegables i el president tampoc no els negava –«no em refio mai dels polítics que diuen no tenir ambició», deia–, també ho és que Tarradellas havia elaborat el seu propi marc teòric. Es pot comprovar, per exemple, en el seu discurs de presa de possessió com a president de la Generalitat restaurada el 24 d’octubre de 1977 i en el del 8 de maig de 1980 en l’acte del seu relleu i presa de possessió de Jordi Pujol.

Per a Tarradellas, Catalunya és una nació i li reconeix, com a tal, una llengua i una cultura pròpies que conformen una societat particular. El president assumeix que Catalunya a l’edat mitjana i moderna era un estat i que un tret diferencial bàsic de la seva població al llarg dels segles és que té voluntat d’autogovernar-se.

 

L’anhel de llibertat dels catalans

Tarradellas beu del pensament clàssic del nacionalisme català que traça un fil amb un origen molt més llunyà que el de l’inici del catalanisme polític a finals del segle XIX i que lliga la contemporaneïtat amb els reis de la corona d’Aragó. Aquest fil li serveix, d’una banda, per refermar aquesta voluntat d’autogovern i, de l’altra, per fer valdre i reclamar el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. El fet de voler comptar amb aquestes institucions pròpies, per a les quals reclama fidelitat, Tarradellas el defineix com «l’anhel de llibertat» dels catalans.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

En l’àmbit de Catalunya endins, Tarradellas reclama la màxima unitat social i política dels catalans entorn de les seves institucions i, de manera lògica, del president de la Generalitat. Considera que Catalunya només progressa i aconsegueix els seus propòsits d’autogovern quan hi ha una unitat, quan el gruix de la societat camina en una direcció i dóna suport a unes demandes determinades. Això és així perquè veu Catalunya amb unes dimensions massa reduïdes per a obtenir i mantenir l’autogovern respecte a Espanya –entesa com a Castella– sense aquesta unitat interna. «Són més i ens guanyaran», repeteix sovint.

Josep Benet va presentar una compilació d’escrits i declaracions del polític per fixar la idea que Tarradellas es movia segons bufava el vent.

Per a Tarradellas les cotes d’autogovern no tenen límit. En el seu plantejament Catalunya ha d’aspirar a responsabilitzar-se del màxim de competències, sense sostre, però no vol –fins i tot refusa fer-ho– posar un nom a aquesta demanda. És a dir, el president no parla de federalisme, ni de confederalisme, ni de separatisme, ni d’independentisme. Sovint considera que aquestes etiquetes perjudiquen més que no afavoreixen l’objectiu final.

Si Catalunya pot aconseguir quatre competències, millor que dues, i si en pot aconseguir sis, millor que no pas quatre. El seu plantejament polític demana obtenir àmbits d’autogovern i demostrar que aquests es poden gestionar amb garanties des de la Generalitat. I, sobre aquesta base, demanar-ne i obtenir-ne més de qui –d’acord amb allò que prefiguren els successius estatuts– les ostenta, que és el govern d’Espanya.

Per a realitzar aquesta política Tarradellas planteja que les negociacions es facin d’institució a institució –entre els governs d’Espanya i de Catalunya i els seus respectius presidents–, no a través de la negociació entre partits. Els partits catalans, a més, han de ser de disciplina catalana. És a dir, no han de ser branques o sucursals de formacions d’implantació estatal, sinó que han de ser únicament catalans i totes les seves decisions s’han de prendre a Catalunya. El president entén que d’aquesta manera l’obediència serà només catalana i que, per tant, la seva prioritat serà la consolidació i millora de l’autogovern.

Aquests partits catalans, d’altra banda, no han d’anar per lliure pactant amb partits no catalans o participant en plataformes polítiques d’àmbit espanyol, perquè en fer-ho condicionen la seva actuació a Catalunya. L’exemple més reiterat en aquest sentit és la lectura que fa Tarradellas dels fets d’octubre de 1934, en què assumeix que l’aleshores president Lluís Companys va supeditar la seva estratègia política als interessos del segment revolucionari del socialisme espanyol. Es va, per tant, jugar l’autonomia apostant per una opció política espanyola en comptes de situar-la al marge de la disputa entre partits espanyols.

Tarradellas defensa contribuir a la llibertat de la resta de pobles d’Espanya, però sobretot respectar les seves decisions i no involucrar-s’hi. Per al president, Catalunya ha de mantenir un tracte bilateral amb el govern d’Espanya al marge de la resta de territoris, s’organitzin com s’organitzin. Una de les falsedats més reiterades sobre Tarradellas és dibuixar-lo com un autonomista. El president no ho va ser mai. Si en els anys vuitanta va acceptar l’Espanya de les autonomies, va fer-ho com a mal menor i per la força dels fets.

 

Una «paella valenciana»

D’entrada considerava que un estat amb moltes autonomies seria car i una olla de grills –una «paella valenciana», deia. Tampoc no va comprendre mai que determinats territoris sense cap mena de tradició d’autogovern reclamessin l’autonomia. Ni tan sols trobava que Galícia o el País Basc poguessin equiparar les seves demandes a les de Catalunya. Tampoc no era favorable a la configuració dels Països Catalans. Era partidari de col·laborar amb les Balears i el País Valencià a tot nivell, però respectant els ritmes de cadascú perquè entenia que cada territori tenia les seves especificitats.

Aquesta cosmovisió d’Espanya es va configurar a partir de l’estructura de l’Estat que ell havia viscut durant el primer terç de segle XX i en els anys trenta amb només un poder pseudoautònom, la Mancomunitat, i autònom, la Generalitat republicana, en el marc d’una Espanya, a més, unitària. De nou, bevent de la imatge clàssica de la unió de corones de Castella i Aragó, per a Tarradellas amb dos poders, un a Madrid i un altre a Barcelona, n’hi havia prou. Entre aquests dos poders, la relació s’havia de basar en allò que definia, segons ell, el catalanisme i que trobava que tan bé havia explicat Jaume Vicens Vives: el pactisme. Un pactisme que també implicava la dimensió president-ciutadania.

Per a Tarradellas, però, la Generalitat era Estat a Catalunya. Això volia dir que si una competència s’exercia des de Barcelona no calia que existís una duplicitat des de Madrid. Que el president de la Generalitat era el representant de l’Estat a Catalunya i que això implicava uns deures envers el govern d’Espanya, però que a la vegada els representants d’aquest poder també en tenien envers la Generalitat. En essència, doncs, imaginava un nivell de col·laboració i en cap cas que les institucions de Catalunya fossin un contrapoder al govern de l’Estat.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Conviccions republicanes

Un altre dels continuats errors en la definició del tarradellisme ha estat considerar que el president havia acabat per ser monàrquic. Un suposat canvi de camisa que refermaria la idea que Tarradellas no tenia cap principi més enllà d’ell mateix. La prova definitiva d’aquest argument seria que el rei Joan Carles I li hagués atorgat el marquesat. Un títol pel qual en privat es referia, en to de befa, a si mateix com el «marquès de l’ensaïmada» –com li deien al cantant mallorquí Bonet de San Pedro.

Una de les falsedats més reiterades sobre Tarradellas és dibuixar-lo com un autonomista. El president no ho va ser mai.

El president tota la vida va tenir conviccions republicanes, afermades d’inici com molts dels seus amics en el seu pas pel Marroc durant el servei militar i en comprovar la pèssima situació de l’exèrcit d’Alfons XIII, símbol d’un règim corcat. La monarquia era, en la seva experiència i la d’altres companys com Josep Andreu Abelló, incompatible amb una veritable autonomia catalana com s’havia pogut comprovar durant la Restauració. És per això que d’entrada hi era refractari.

Una vegada implementada per Franco en la figura de Joan Carles I, Tarradellas va donar una oportunitat a la monarquia, entenent que si aquesta mantenia un règim parlamentari a l’estil britànic, per exemple, la demanda d’una república persistiria a Catalunya, però no seria un casus belli. Va arribar a practicar, per tant, a partir de 1976 un accidentalisme quant al règim, en la mateixa tradició d’altres figures i corrents del catalanisme. L’essencial per a Tarradellas era l’obtenció i el respecte per l’autogovern de Catalunya, no si Espanya era una república o una monarquia –vista com una república coronada.

En síntesi, Josep Tarradellas defensava una Catalunya concebuda com a nació, amb voluntat d’autogovern, sense més sostre competencial que el de la pròpia capacitat gestora. Un autogovern obtingut a partir de la unitat i del pacte entre els mateixos catalans i dels seus partits polítics de disciplina catalana, i a través del pacte amb l’Estat per mitjà de les seves institucions –la Generalitat i el Parlament. Una Catalunya a l’empara d’un règim que li permetés desenvolupar i ampliar l’autogovern i que mantingués una relació bilateral amb el govern d’Espanya, bo i assumint com a part integrant d’aquest Estat els seus deures, però que se n’esperava a la vegada el reconeixement dels seus drets.