A diferència de molts altres estadistes, Josep Tarradellas no va entretenir-se a elaborar una síntesi del seu pensament polític per deixar-ne constància en un assaig. El president de la Generalitat no era un teòric, però a partir, sobretot, de la seva experiència política va configurar uns paràmetres bàsics que determinaven la seva actuació. Un marc que en l’inici de la dècada dels anys seixanta –quan en feia sis de la seva elecció– es trobava ja dibuixat i que va arrodonir durant els quinze anys següents.

El president va arribar, doncs, l’any 1975 amb uns manaments que eren fàcilment recognoscibles encara que no estiguessin teoritzats al marge de la seva ingent correspondència i en els successius missatges adreçats als catalans. La manca d’un text doctrinal que aplegués aquestes directrius i posicionaments, però, ha permès a amics i enemics d’inventar mantres tarradellistes a conveniència per criticar un moment –per exemple la Transició– a través de la seva figura, o per cercar el seu aval extemporani a una determinada política del present.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

La dilatada trajectòria política de Tarradellas –1930-1988– permet espigolar a conveniència frases seves per reforçar una posició. O, al contrari, per enfangar la seva imatge, com fou el cas d’El president Tarradellas en els seus textos, 1954-1988 (1992) en què, des del més profund ressentiment, Josep Benet va presentar una compilació d’escrits i declaracions del polític per fixar la idea –cosa que, en bona mesura, va aconseguir– que Tarradellas es movia segons bufava el vent.

L’advocat va fer en aquesta ocasió de fiscal per sostenir que el president de pensament polític no en tenia cap, només voluntat de surar en l’escuma política i, sobretot, de manar. I, si bé aquests dos darrers elements són innegables i el president tampoc no els negava –«no em refio mai dels polítics que diuen no tenir ambició», deia–, també ho és que Tarradellas havia elaborat el seu propi marc teòric. Es pot comprovar, per exemple, en el seu discurs de presa de possessió com a president de la Generalitat restaurada el 24 d’octubre de 1977 i en el del 8 de maig de 1980 en l’acte del seu relleu i presa de possessió de Jordi Pujol.

Per a Tarradellas, Catalunya és una nació i li reconeix, com a tal, una llengua i una cultura pròpies que conformen una societat particular. El president assumeix que Catalunya a l’edat mitjana i moderna era un estat i que un tret diferencial bàsic de la seva població al llarg dels segles és que té voluntat d’autogovernar-se.

 

L’anhel de llibertat dels catalans

Tarradellas beu del pensament clàssic del nacionalisme català que traça un fil amb un origen molt més llunyà que el de l’inici del catalanisme polític a finals del segle XIX i que lliga la contemporaneïtat amb els reis de la corona d’Aragó. Aquest fil li serveix, d’una banda, per refermar aquesta voluntat d’autogovern i, de l’altra, per fer valdre i reclamar el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. El fet de voler comptar amb aquestes institucions pròpies, per a les quals reclama fidelitat, Tarradellas el defineix com «l’anhel de llibertat» dels catalans.

PUBLICITAT
Correos Market

En l’àmbit de Catalunya endins, Tarradellas reclama la màxima unitat social i política dels catalans entorn de les seves institucions i, de manera lògica, del president de la Generalitat. Considera que Catalunya només progressa i aconsegueix els seus propòsits d’autogovern quan hi ha una unitat, quan el gruix de la societat camina en una direcció i dóna suport a unes demandes determinades. Això és així perquè veu Catalunya amb unes dimensions massa reduïdes per a obtenir i mantenir l’autogovern respecte a Espanya –entesa com a Castella– sense aquesta unitat interna. «Són més i ens guanyaran», repeteix sovint.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.