A diferència de molts altres estadistes, Josep Tarradellas no va entretenir-se a elaborar una síntesi del seu pensament polític per deixar-ne constància en un assaig. El president de la Generalitat no era un teòric, però a partir, sobretot, de la seva experiència política va configurar uns paràmetres bàsics que determinaven la seva actuació. Un marc que en l’inici de la dècada dels anys seixanta –quan en feia sis de la seva elecció– es trobava ja dibuixat i que va arrodonir durant els quinze anys següents.

El president va arribar, doncs, l’any 1975 amb uns manaments que eren fàcilment recognoscibles encara que no estiguessin teoritzats al marge de la seva ingent correspondència i en els successius missatges adreçats als catalans. La manca d’un text doctrinal que aplegués aquestes directrius i posicionaments, però, ha permès a amics i enemics d’inventar mantres tarradellistes a conveniència per criticar un moment –per exemple la Transició– a través de la seva figura, o per cercar el seu aval extemporani a una determinada política del present.

La dilatada trajectòria política de Tarradellas –1930-1988– permet espigolar a conveniència frases seves per reforçar una posició. O, al contrari, per enfangar la seva imatge, com fou el cas d’El president Tarradellas en els seus textos, 1954-1988 (1992) en què, des del més profund ressentiment, Josep Benet va presentar una compilació d’escrits i declaracions del polític per fixar la idea –cosa que, en bona mesura, va aconseguir– que Tarradellas es movia segons bufava el vent.

L’advocat va fer en aquesta ocasió de fiscal per sostenir que el president de pensament polític no en tenia cap, només voluntat de surar en l’escuma política i, sobretot, de manar. I, si bé aquests dos darrers elements són innegables i el president tampoc no els negava –«no em refio mai dels polítics que diuen no tenir ambició», deia–, també ho és que Tarradellas havia elaborat el seu propi marc teòric. Es pot comprovar, per exemple, en el seu discurs de presa de possessió com a president de la Generalitat restaurada el 24 d’octubre de 1977 i en el del 8 de maig de 1980 en l’acte del seu relleu i presa de possessió de Jordi Pujol.

Per a Tarradellas, Catalunya és una nació i li reconeix, com a tal, una llengua i una cultura pròpies que conformen una societat particular. El president assumeix que Catalunya a l’edat mitjana i moderna era un estat i que un tret diferencial bàsic de la seva població al llarg dels segles és que té voluntat d’autogovernar-se.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

L’anhel de llibertat dels catalans

Tarradellas beu del pensament clàssic del nacionalisme català que traça un fil amb un origen molt més llunyà que el de l’inici del catalanisme polític a finals del segle XIX i que lliga la contemporaneïtat amb els reis de la corona d’Aragó. Aquest fil li serveix, d’una banda, per refermar aquesta voluntat d’autogovern i, de l’altra, per fer valdre i reclamar el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. El fet de voler comptar amb aquestes institucions pròpies, per a les quals reclama fidelitat, Tarradellas el defineix com «l’anhel de llibertat» dels catalans.

En l’àmbit de Catalunya endins, Tarradellas reclama la màxima unitat social i política dels catalans entorn de les seves institucions i, de manera lògica, del president de la Generalitat. Considera que Catalunya només progressa i aconsegueix els seus propòsits d’autogovern quan hi ha una unitat, quan el gruix de la societat camina en una direcció i dóna suport a unes demandes determinades. Això és així perquè veu Catalunya amb unes dimensions massa reduïdes per a obtenir i mantenir l’autogovern respecte a Espanya –entesa com a Castella– sense aquesta unitat interna. «Són més i ens guanyaran», repeteix sovint.

Josep Benet va presentar una compilació d’escrits i declaracions del polític per fixar la idea que Tarradellas es movia segons bufava el vent.

Per a Tarradellas les cotes d’autogovern no tenen límit. En el seu plantejament Catalunya ha d’aspirar a responsabilitzar-se del màxim de competències, sense sostre, però no vol –fins i tot refusa fer-ho– posar un nom a aquesta demanda. És a dir, el president no parla de federalisme, ni de confederalisme, ni de separatisme, ni d’independentisme. Sovint considera que aquestes etiquetes perjudiquen més que no afavoreixen l’objectiu final.

Si Catalunya pot aconseguir quatre competències, millor que dues, i si en pot aconseguir sis, millor que no pas quatre. El seu plantejament polític demana obtenir àmbits d’autogovern i demostrar que aquests es poden gestionar amb garanties des de la Generalitat. I, sobre aquesta base, demanar-ne i obtenir-ne més de qui –d’acord amb allò que prefiguren els successius estatuts– les ostenta, que és el govern d’Espanya.

Per a realitzar aquesta política Tarradellas planteja que les negociacions es facin d’institució a institució –entre els governs d’Espanya i de Catalunya i els seus respectius presidents–, no a través de la negociació entre partits. Els partits catalans, a més, han de ser de disciplina catalana. És a dir, no han de ser branques o sucursals de formacions d’implantació estatal, sinó que han de ser únicament catalans i totes les seves decisions s’han de prendre a Catalunya. El president entén que d’aquesta manera l’obediència serà només catalana i que, per tant, la seva prioritat serà la consolidació i millora de l’autogovern.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Aquests partits catalans, d’altra banda, no han d’anar per lliure pactant amb partits no catalans o participant en plataformes polítiques d’àmbit e