Per què Messi se senya després de cada gol? Per què, després de l’atemptat que va patir el setembre passat, Cristina Fernández de Kirchner va declarar que havia estat salvada «per Déu i per la Verge»? Per què Lula va haver de convèncer els brasilers que ell no havia fet un pacte amb el diable per guanyar les eleccions, com asseguraven els seguidors del seu adversari Jair Bolsonaro, més conegut com l’«elegit de Déu»? Per què Rosario Murillo assegura que ella i el seu marit, Daniel Ortega, governen amb el suport de «la Força de la Providència, la Força Divina, la Força de Déu»?
Els enfocaments teòrics dominants en les ciències socials han estat incapaços de reconèixer la dimensió religiosa de la cultura llatinoamericana. Déu és absent en la voluminosa producció acadèmica que analitza les anomenades «transicions democràtiques». Tampoc no té una presència important en les també abundants interpretacions del desenvolupament de l’Estat i de l’economia de la regió. Fins i tot els estudis culturals desestimen sovint el pes de la idea de Déu en la vida dels llatinoamericans –com es fa evident en el llibre de Carlos Granés, Delirio americano: una historia política y cultural de América Latina (Taurus, 2022). En aquesta obra substanciosa, es retrata la cultura d’un continent sense Déu, malgrat que les evidències mostren la seva pesada presència en la vida de la regió.
El 75 % dels llatinoamericans consultats en un estudi de la Universitat de Vanderbilt van manifestar que la religió era «important» per a ells (Alejandro Díaz Domínguez i Mitchell Seligson, Barómetro de las Américas, 2013). Un altre estudi regional revela que Déu és «molt important» per a un 50 % dels llatinoamericans (Pew Research, Religion in Latin America, 2014). Aquests percentatges són més alts en les recerques dutes a terme en zones pobres de la regió (Gustavo Morello, Lived Religion in Latin America, 2021).
Malgrat aquestes evidències i moltes altres, el gruix de la teoria social assumeix que, com els europeus, els llatinoamericans operen dins d’un espai secular separat de l’espai sagrat en el qual nien les idees de Déu. A l’Europa Occidental, la premissa de la secularització se sosté en un fet històric real: el desplaçament del «Déu omnipotent» pel «legislador omnipotent» –tal com caracteritza Carl Schmitt el sorgiment de l’Estat modern. A l’Amèrica Llatina, aquesta premissa no té la mateixa validesa.
