Per què Messi se senya després de cada gol? Per què, després de l’atemptat que va patir el setembre passat, Cristina Fernández de Kirchner va declarar que havia estat salvada «per Déu i per la Verge»? Per què Lula va haver de convèncer els brasilers que ell no havia fet un pacte amb el diable per guanyar les eleccions, com asseguraven els seguidors del seu adversari Jair Bolsonaro, més conegut com l’«elegit de Déu»? Per què Rosario Murillo assegura que ella i el seu marit, Daniel Ortega, governen amb el suport de «la Força de la Providència, la Força Divina, la Força de Déu»?
Els enfocaments teòrics dominants en les ciències socials han estat incapaços de reconèixer la dimensió religiosa de la cultura llatinoamericana. Déu és absent en la voluminosa producció acadèmica que analitza les anomenades «transicions democràtiques». Tampoc no té una presència important en les també abundants interpretacions del desenvolupament de l’Estat i de l’economia de la regió. Fins i tot els estudis culturals desestimen sovint el pes de la idea de Déu en la vida dels llatinoamericans –com es fa evident en el llibre de Carlos Granés, Delirio americano: una historia política y cultural de América Latina (Taurus, 2022). En aquesta obra substanciosa, es retrata la cultura d’un continent sense Déu, malgrat que les evidències mostren la seva pesada presència en la vida de la regió.
El 75 % dels llatinoamericans consultats en un estudi de la Universitat de Vanderbilt van manifestar que la religió era «important» per a ells (Alejandro Díaz Domínguez i Mitchell Seligson, Barómetro de las Américas, 2013). Un altre estudi regional revela que Déu és «molt important» per a un 50 % dels llatinoamericans (Pew Research, Religion in Latin America, 2014). Aquests percentatges són més alts en les recerques dutes a terme en zones pobres de la regió (Gustavo Morello, Lived Religion in Latin America, 2021).
Malgrat aquestes evidències i moltes altres, el gruix de la teoria social assumeix que, com els europeus, els llatinoamericans operen dins d’un espai secular separat de l’espai sagrat en el qual nien les idees de Déu. A l’Europa Occidental, la premissa de la secularització se sosté en un fet històric real: el desplaçament del «Déu omnipotent» pel «legislador omnipotent» –tal com caracteritza Carl Schmitt el sorgiment de l’Estat modern. A l’Amèrica Llatina, aquesta premissa no té la mateixa validesa.
PUBLICITAT
El Déu providencial
A l’Amèrica Llatina, el Déu omnipotent no ha estat arraconat per visions deistes o racionalistes, com les que a Europa van limitar radicalment el seu paper. La immensa majoria dels llatinoamericans creu en Déu i, d’aquests, una «vasta majoria» creu que Déu fa miracles; és a dir, que intervé en la història per definir el destí de la humanitat (Pew Research Center, 2014). El poder d’aquest Déu providencial no ha disminuït; al contrari, s’ha eixamplat amb el ràpid creixement del pentecostalisme, del catolicisme carismàtic i de cultes no oficials com els que s’organitzen al voltant d’icones com la Santa Muerte a Mèxic i la Difunta Correa a l’Argentina. La racionalitat d’aquests moviments és hiperprovidencialista.
Múltiples estudis de ciències cognitives i psicologia social atribueixen la força del providencialisme religiós a la por i a la inseguretat –molt presents a l’Amèrica Llatina, la regió més violenta del món. Basta assenyalar que a Llatinoamèrica tenen lloc el 33 % dels homicidis del món, malgrat que la seva població representa només el 8 % de la població del planeta (Robert Muggah i Katherine Aguirre, Citizen Security in Latin America, 2018). La pobresa –l’«extrema» pobresa va arribar a 86 milions de persones el 2021– i els nivells de desigualtat social de la regió –els més alts del món– són dues de les causes que contribueixen a aquesta mortaldat (Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina i el Carib, La matriz de la desigualdad social en América Latina; Panorama social de América Latina, 2021).
La desigualtat, la violència, la por i la inseguretat empenyen els llatinoamericans a buscar un àmbit segur per fer front a la seva realitat i escapar de la bogeria que significa no poder racionalitzar-la. Les classes benestants busquen aquest àmbit pregant al cel, com ho demostra la influència creixent de l’Opus Dei i els Legionaris de Crist en la mentalitat de les elits empresarials de Xile, Mèxic i altres països de la regió.
I, per descomptat, les elits polítiques i empresarials llatinoamericanes també es protegeixen sobre el terreny. Colonitzen l’Estat per protegir els seus interessos; o s’aferren a la cadira presidencial perquè deixar-la anar sempre és un risc. També utilitzen les més de 16.000 empreses de seguretat privada que operen a la regió, amb un nombre d’agents quatre vegades més gran que el dels cossos policials de l’Estat.
Les classes menys afavorides només disposen del salvavides de Déu. Un estudi dut a terme en barris pobres de Buenos Aires revela que un 84,6 % dels entrevistats fixen la seva fe en miracles i fan «promeses» a verges i sants per trobar la seguretat que ni l’Estat, ni el mercat, els poden o volen oferir (Ana Suárez, Devociones, promesas y milagros, 2016). I quan l’ofereixen, aquesta pot ser la del Déu providencial que tot ho pot: «Vull demanar-los que tots preguem i li demanem a Déu que ens ajudi a sobreposar-nos a aquesta malaltia […] Que salvi la majoria dels salvadorencs», va dir el responsable de salvar-los, el president Nayib Bukele, enmig de la crisi de la covid-19.
PUBLICITAT
El pragmatisme resignat
El providencialisme crea una condició de dependència que desborda l’espai religiós per convertir-se en una cultura pragmaticoresignada. Des de la perspectiva que ofereix aquesta cultura, la realitat social es percep com una condició històrica en la qual els límits de l’acció social tenen un pes més gran que les oportunitats de transformació que ofereix. En els pobres, aquesta visió del món es tradueix en «un estat d’ànim que ha eliminat en ells l’ambició i ha donat pas a la impotència, portant-los, fins i tot, a una sensació de no-existència» (María del Rosario Silva, Dimensiones psicosociales de la pobreza, 2016). Per a Ignacio Martín-Baró, Pablo Freire i altres, aquest «estat d’ànim» funciona com una estratègia de supervivència enfront de condicions socials punyents que es perceben com a inapel·lables.
En les elits, el pragmatisme resignat s’expressa en una visió del poder com la capacitat per aprofitar la realitat existent, més que com l’habilitat per transformar-la. Això explica la coneguda «aversió al risc» de l’elit empresarial llatinoamericana, com també la seva incapacitat reconeguda per superar la seva «addicció» a l’explotació de matèries primeres –una manera d’acumular capital que no requereix grans transformacions en els sistemes productius de la regió. Un exemple: les empreses multinacionals llatinoamericanes inverteixen en recerca i desenvolupament a penes 0,6 USD de cada 10.000 USD de guanys. Les d’Indonèsia, Malàisia, Filipines i Tailàndia inverteixen una mitjana de 17 USD de cada 10.000 USD en utilitats; és a dir, 30 vegades més que les contraparts llatinoamericanes (Daniel Lederman et al., Latin American Entrepreneurs, 2014).
El voluntarisme heroic
Pragmatisme resignat en la terra dels llibertadors, cops d’estat, reformes constitucionals i revolucions? El voluntariós Perú no acaba de nomenar el seu sisè president en sis anys?
El pragmatisme resignat no és sinònim d’ordre i estabilitat, sinó una condició individual i social en la qual la por i la inseguretat indueixen els pobres a la passivitat; i els rics, a «tolerar» la ineficiència i l’endarreriment de la regió, com bé ho va assenyalar Enrique V. Iglesias, expresident del Banc Interamericà de Desenvolupament, el 2001. Però, quan l’immobilisme es percep com a més perillós que l’esforç per canviar la realitat, la por i la inseguretat es poden convertir en agressivitat i desembocar en accions dramàtiques –del tipus que, a l’Amèrica Llatina, es consideren heroiques (vegeu Henri Laborit, La paloma asesinada, 1986; Daniel Feierstein, Memorias y representaciones, 2012). Sorgeixen llavors pròcers lluminosos –moguts secretament pel desig d’assegurar el seu poder; milicos que, per aquesta mateixa raó, decideixen convertir-se en defensors de la «civilització cristiana»; i guerrillers barbuts que ofereixen una «nova albada» en què ells són el Sol per als de la seva corda i tenebres per a tots els altres.
El que defineix el voluntarisme heroic d’aquestes accions és que se sustenten en l’instint i la intuïció; no en anàlisis crítiques de la realitat que es vol canviar. Per això el voluntarisme heroic fomenta l’activisme i l’agitació sota el supòsit que la força de la voluntat –expressada en accions extraordinàries, gestos simbòlics o, en última instància, un discurs polític enfervorit– és el determinant principal de la història. «Doneu-me un balcó i seré el vostre president», va dir el Dr. José María Velasco Ibarra (1893-1979) als equatorians. I va ser elegit president en cinc ocasions.
Tard o d’hora, no obstant això, el voluntarisme heroic perd el seu encant i el pragmatisme resignat ressorgeix per apagar el ressò dels Chávez i les Evites dispensant fantasia sobre pobles malalts de realitat. Llavors les revolucions es transformen en «pinyates», com a Nicaragua; els «miracles econòmics» en «dècades perdudes», com en els 80; i el «nou home [i la nova dona]» en més del mateix, o una cosa pitjor. El mateix Simón Bolívar, el més voluntarista i heroic dels llatinoamericans, va acabar sucumbint al pragmatisme i la resignació quan, pocs anys després d’imaginar Amèrica Llatina «asseguda sobre el tron de la llibertat, empunyant el ceptre de la justícia, coronada per la glòria» (1819), va acabar amargat dient: «l’única cosa que es pot fer a Amèrica és emigrar» (1830).
No basta resar
La idea del Déu providencial ha mantingut les societats de l’Amèrica Llatina en un titubeig etern entre l’heroisme i la resignació. Tres excepcions confirmen aquesta «regla». L’Uruguai de Batlle, la Costa Rica de Figueres i el Xile de la Concertació mostren que el maneig racional i sostingut de les relacions causals que condicionen el desenvolupament social, i no l’abúlia enfront de la realitat o les apostes per la casualitat, és l’únic remei efectiu contra el subdesenvolupament. És clar que això significa treballar com les formigues –que no aturen la seva marxa per esperar el pròxim subsidi estatal, o per cridar consignes incendiàries, o per agenollar-se i resar.
