Enguany se celebren 150 anys de la inauguració de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. Tot i la façana d’aspecte monacal, la construcció d’una nova seu fou una aposta ferma del règim liberal per dotar la ciutat d’un edifici digne dels estudis universitaris, després d’haver estat hostatjats al desballestat convent del Carme (al Raval) i després d’haver patit la centenària captivitat cerverina.
Vist en perspectiva, l’obra de l’arquitecte Elies Rogent és el triomf més visible del liberalisme vuitcentista. Juntament amb els ajuntaments i les diputacions, la Universitat és una de les institucions isabelinoalfonsines que millor ha endurat el pas del temps.
És molt difícil explicar el funcionament intern d’un gegant com la Universitat de Barcelona a gent que no hi ha passat o que no hi ha treballat. Des de fora, es tendeix a sobrevalorar notablement el pes de la política –entengueu, la política de sigles– en la gestió universitària. Des de dins, en canvi, veiem la institució com un escampall de nines russes, amb compartiments (les àrees i les seccions) dins de compartiments més grans (els departaments) dins de receptacles encara més grans (les facultats). Cadascuna d’aquestes taifetones té les seves normes de funcionament no escrites, derivades de costums inveterats, que poden variar notablement d’unes a altres. És el que àcidament l’excol·lega Borja Bagunyà defineix com «el Funcionament» (amb majúscula) al seu Unbildungsroman Els angles morts (Periscopi, 2021). Però, en aquest respecte quasi religiós per les normes tradicionals rauen, precisament, els punts forts i, al mateix temps, els punts febles de la institució, conservadora com cap altra.
En el camp específic de les Lletres, el pes de la tradició ha estat més que notable fins no fa gaire. L’arquitectura funcional prevista per la Llei Moiano (1858) va perviure anys enllà. Els canvis, quan n’hi hagué, no alteraren el funcionament essencial i només en modificaren alguns aspectes específics. Un primer moment de canvi es produí als anys 20 quan es van incorporar joves professors, en bona part formats a l’estranger, gràcies a la benemèrita actuació de la Junta de Ampliación de Estudios: és aleshores quan s’inicien les activitats i les publicacions de recerca científica i quan s’implanten els seminaris com a part integrant de la formació estudiantil. Molts dels grans noms (Bosch i Gimpera, Xirau, Balcells) que van brillar en els anys de la Segona República –moment en què la Universitat rep l’adjectiu d’Autònoma– començaren la seva trajectòria acadèmica en la Universitat dels anys 20.
Amb l’adveniment de la República, la institució va viure una intensa polarització entre els partidaris de mantenir l’ancien régime –molts dels catedràtics– i les noves fornades que advocaven per l’autonomia universitària (que, fet i fet, durà molt poc); també es va dividir entre els partidaris de l’ús del català a les aules i els seus detractors. Per raons diverses, complicades d’explicar i on intervingueren també factors estrictament personals, no tothom va veure amb bons ulls la modernització que propugnava el Patronat que governava la casa. Ara bé, a Lletres, l’autonomia va servir per incorporar gent (Pompeu Fabra, Carles Riba) que hauria tingut molt difícil, per currículum acadèmic, de poder donar classes a la universitat alfonsina. També es va aprofundir en el sistema de seminaris i de cursos monogràfics, al mateix temps que es promulgava un nou pla d’estudis que comportava major optativitat.
Repressió contundent
Tota obertura es va estroncar de soca-rel arran de l’entrada de les tropes franquistes que ocuparen manu militari l’edifici històric en els darrers dies de gener de 1939. La repressió que va seguir fou contundent; sobre el paper, no va estalviar ningú: tothom va quedar suspès de feina i sou a l’espera de resoldre els expedients personals de forma individual. Naturalment, a banda dels personatges políticament més significats, la desfeta va acabar amb la trajectòria de la generació jove que va trigar temps a tornar a la Universitat (en alguns casos, no hi va tornar mai més). Fou també un moment en què, sota l’embolcall polític, se saldaren moltes enemistats, derivades de qüestions personals o de rivalitats acadèmiques, amb total impunitat.
Pel que fa a Lletres, la repressió va afectar notablement algunes àrees (la meitat de Filosofia, els estudis de Catalanística), però en altres àrees la continuïtat quedava assegurada perquè els professors de la faixa superior, és a dir, els catedràtics, es reincorporaren, sense gaires dificultats, al nou ordre universitari. A Història Antiga, la situació es va resoldre com es va poder: el buit enorme del rector Bosch i Gimpera, catedràtic d’aquesta àrea, va quedar cobert pel seu deixeble de confiança, Lluís Pericot, que ja treballava a la institució com a docent d’Història Moderna i Contemporània. A Llatí, el catedràtic Joaquim Balcells havia mort a Ginebra tot just esclatar la guerra; quedava Marià Bassols, que havia passat els anys de la contesa bèl·lica en zona nacional: com que havia estat nomenat catedràtic pel Patronat, Bassols va necessitar un concurs de trasllat de la seva plaça de funcionari a la Universitat de Granada. Ara bé, va exercir com a únic catedràtic de Llatí durant molt de temps i va poder fer i desfer, en col·laboració amb les noves autoritats acadèmiques, dins i fora de la Universitat (Bassols fou un dels puntals de la delegació del nou CSIC a Barcelona).
Enrariment del clima intel·lectual
La situació a Grec fou més dramàtica perquè a l’inici del primer any acadèmic de la postguerra (1939-1940) no quedava en actiu cap dels tres catedràtics: Carles Riba, que havia estat nomenat catedràtic pel Patronat, havia marxat a l’exili i no tornà mai més a trepitjar, com a docent, les aules universitàries; dels dos catedràtics funcionaris de carrera, Lluís Segalà havia mort en els bombardeigs del 1937, mentre que Josep Banqué i Feliu havia estat jubilat el setembre del 1939. La tabula rasa creada fou aprofitada per incorporar el padre Sebastián Cirac, personatge de gran erudició, format a Alemanya i amic personal de José María Escrivá de Balaguer. Malgrat la continuïtat en l’exercici docent, l’adveniment del nou règim comportà un notable ensopiment i enrariment del clima intel·lectual del dia a dia universitari.
El funcionament no es veié alterat substancialment durant el franquisme; els canvis es produïren en els darrers anys amb la promulgació del Pla Maluquer (1973) i del consegüent desmembrament de la Facultat de Filosofia i Lletres. Era una resposta del tardofranquisme a l’increment del nombre d’estudiants i a l’accés creixent a la institució de les noves classes mitjanes. La segona part de la resposta fou la creació de la nova Universitat Autònoma (1968), que conscientment va recuperar el nom del precedent republicà. Amb l’adveniment del règim democràtic, la Llei de Reforma Universitària (LRU) va significar la consolidació de les estructures acadèmiques i, sobretot, la incorporació d’una nova massa de docents, els antics penenes (l’acrònim de professor no numerari), que veieren consolidada la seva posició laboral sense gaires exigències.
Els poders establerts –sigui de l’Administració central, sigui de l’Administració autonòmica– han maldat per traslladar les seves prioritats polítiques a la Universitat, la qual ha hagut de defensar, tot sovint amb la inacció davant dels canvis, l’aferrament al seu funcionament tradicional. La institució havia tingut una certa autonomia en el fitxatge del seu personal, amb pràctiques decididament endògenes als ulls dels crítics. Els poders externs han volgut posar topalls a aquesta manera de fer: temps enrere, amb oposicions a nivell estatal centralitzades a la capital del Regne; en temps més recents, amb vistiplaus en forma d’acreditacions o habilitacions emeses per les oportunes agències de qualificació, que han posat condicions a la lliure contractació de la Universitat, mirada sempre amb difidència.
El Pla Bolonya
En temps encara més recents, les ingerències externes han afectat la docència i la recerca. Fins a la implantació del Pla Bolonya i del sistema de crèdits ECTS (2008), el docent era lliure a l’hora de determinar el temari de l’assignatura i les modalitats d’avaluació. Des d’aquell moment, en canvi, les agències governamentals vetllen –verifiquen en argot tècnic– que tot això respongui a uns estàndards mínims de qualitat. En la recerca, la claudicació universitària ha estat total. Les iniciatives internes pròpies de la tradició de cada disciplina han sucumbit als dictàmens de les agències i institucions governamentals que financen la recerca i que han traslladat les seves prioritats a les convocatòries de recerca: la Universitat ha hagut de fer seus els condicionants d’uns agents externs.
Fins a cert punt, això és lògic, ja que el contribuent, a través dels seus representants, ha de tenir dret a fixar l’agenda investigadora i a fiscalitzar-la convenientment. Ara bé, aquestes agències han aplicat una política de vestit de la mateixa talla per a tothom, incorporant mecanismes d’avaluació de la recerca propis d’altres latituds. També han acabat imposant criteris propis d’unes disciplines –les anomenades científiques– a unes altres. A Lletres, hem vist com se’ns passava a valorar en funció dels papers, és a dir, els articles publicats en determinades revistes (dites indexades), on cada contribució és avaluada prèviament per un parell de revisors anònims (o cecs). Això no responia ni a la pràctica tradicional ni reflectia la producció natural d’aquestes disciplines (que tradicionalment prenia forma de monografies, de llibres d’assaig, d’edicions crítiques i de traduccions). Les queixes han estat en va i la piconadora ha avançat amb contundència. No tinc clar que això s’hagi traduït en una millora de la producció científica, mesurada en termes qualitatius (certament, l’allau quantitatiu sí que ha estat molt exitós).
Conrear la grandesa d’esperit
Vivim moments de canvi a la Universitat. La promulgació de noves lleis i, sobretot, el relaxament de les restriccions pressupostàries que han castigat l’ensenyament superior des de fa més de deu anys permeten pensar que es podrà respirar més alleujadament. Més enllà del tòpic de la transcendència dels moments històrics de canvi, ara pot ser el moment de recuperar dosis de generositat intel·lectual de la societat cap a la Universitat (i també viceversa). De portes endins i de portes enfora, la institució hauria de tornar a conrear aquella controvertida virtut aristotèlica, la megalopsychía, que traduïm normalment com a «grandesa d’esperit». Els planyívols adeus han de donar pas al «benvinguts passeu, passeu» de la coneguda cançó de Jaume Sisa, amb un comportament més (auto)responsable i, sobretot, amb més altura de mires per part de tothom. La societat, que al capdavall ens paga, necessita una Universitat forta i lliure que pugui alçar la veu exigent quan la situació ho requereixi.
