Quan es va saber que Teresa Ribera (Madrid, 1969) formaria part del primer govern de Pedro Sánchez com a ministra per a la Transició Ecològica els xats i comptes dels ecologistes a les xarxes socials van començar a bullir amb una mena d’excitació expectant. La cosa es posava interessant. Que el ministeri es digués de Transició Ecològica ja era tota una declaració d’intencions, però el que feia que tingués credibilitat com a aposta estratègica del nou govern socialista era que la titular fos Teresa Ribera.

Aquesta dona vivaç i resolutiva, altament competent i molt qualificada, no seria mai un gerro decoratiu a la taula del Consell de Ministres. Portava molts anys d’activisme ambiental amb projecció internacional, havia estat secretaria d’Estat de Canvi Climàtic i una de les figures de referència de les cimeres contra el canvi climàtic. Difícilment es podia trobar un perfil més adient si es volia capgirar com un mitjó la política ambiental.

Espanya venia d’una llarga fase de desídia en la qual no s’havia avançat ni un mil·límetre en la lluita contra el canvi climàtic. El govern era insensible a la preocupació ambiental i el president Rajoy s’havia permès fins i tot flirtejar amb el negacionisme. La descarbonització no figurava a la agenda política i no només no s’avançava en la promoció de les energies renovables sinó que s’havia implantat un insòlit impost al sol.

 

Autoritat tècnica i política

L’Europa del nord mirava cap al sud amb perplexitat: l’assolellada Espanya renunciava a un dels seus principals actius energètics per una política miop al servei del poderós lobby elèctric. Per això, quan a Brussel·les es va conèixer que era la nova ministra, van respirar alleugerits. Ara sí que podrien comptar amb Espanya per apuntalar l’acord de París. La nova ministra tenia feina.

Vivaç i resolutiva, altament competent i molt qualificada, no serà mai un gerro decoratiu al Consell de Ministres.

En el poc més d’un any que ha durat el govern, Teresa Ribera no ha defraudat. Ni aquí ni allà. El primer que va fer va ser derogar l’impost al sol i aprovar una nova normativa sobre energia solar que no només incentiva la producció per a l’autoconsum sinó que permet i estimula la producció compartida i distribuïda, una revolució que pot canviar la fesomia de les teulades del país en molt poc temps.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Però la seva principal aportació ha estat el molt ambiciós Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima, una eina de planificació per als propers trenta anys que ha de permetre lluitar contra el canvi climàtic i transformar alhora el model econòmic i productiu.

L’aplicació del pla dependrà del que surti de les properes eleccions legislatives, però aquest document ja s’ha convertit en el referent indiscutible del que s’ha de fer. L’informe enviat a Brussel·les amb els compromisos del país d’aquí a 2030 ha rebut grans elogis de la Comissió Europea. El sector elèctric i el de l’automoció han remugat i és previsible que posin traves, al menys per endarrerir algunes de les mesures, però tampoc no s’han atrevit a plantar-li cara a la ministra. Ningú no discuteix la seva autoritat tècnica i política i tampoc no són cecs: saben que s’està produint un canvi molt significatiu en l’estat d’opinió sobre aquesta qüestió.

Si de Manuel Fraga s’havia dit que tenia l’Estat al cap, de Teresa Ribera es pot dir que hi té el planeta sencer. Un planeta que es queixa i gemega cada vegada amb més freqüència. Per a Teresa Ribera, les manifestacions extremes del clima són l’expressió primerenca d’un escalfament global que si no s’atura ens farà patir, i molt. Ja no és temps de discursos, diu, s’ha de passar a l’acció.

La seva formació està molt allunyada de disciplines com la biologia, la física o l’economia, que permeten acostar-se millor a la gran complexitat de l’emergència climàtica que vivim. Però les incorpora amb naturalitat perquè s’estudia a fons tots els expedients. Llicenciada en Dret per la Universitat Complutense de Madrid, es va diplomar en Dret Constitucional i Ciència Política pel Centre d’Estudis Polítics i Constitucionals i al 1996 va ingressar com a funcionària al Cos Superior d’Administradors Civils de l’Estat. A més de coneixements, els estudis jurídics aporten ordre mental i tots coincideixen a dir que la de Teresa Ribera és una ment especialment ben dotada per posar ordre i claredat a la complexitat.

 

Exigent, autoexigent i flexible

La intel·ligència política consisteix a mobilitzar els recursos que cal per assolir els objectius desitjats i una part de l’èxit depèn de saber triar bé els col·laboradors. Els de Teresa Ribera saben que treballar amb ella no és fàcil. És una dona valenta, amb un fort caràcter i tan exigent amb els altres com ho és amb ella mateixa. Però exigent i segura de si mateixa no vol dir inflexible. Alguns dels qui han treballat amb ella destaquen que és difícil portar-li la contrària, perquè és una màquina de saber i raonar, però si li demostres que tens raó, n’assumeix immediatament les conseqüències.

La seva principal aportació ha estat el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima, eina de planificació per als propers trenta anys.

També té una gran capacitat de treball, però no pot evitar exercir-la de vegades amb excés, de la qual cosa se’n ressent la seva família, en especial el seu marit i les seves filles. Malgrat que sempre ha portat una vida molt activa, sap cuidar-se i sempre ha procurat trobar temps per caminar i fer esport. Li agrada menjar productes ecològics, a ser possible de proximitat i de temporada i quan l’hi pregunten, diu que en la seva dieta hi ha poca carn i poc peix, que a ella el que li agrada és la dieta mediterrània.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

El seu futur està ara penjat del que surti de les eleccions del novembre. Ella és un dels valors que es dóna per segur si Pedro Sánchez pot tornar a formar govern. Però si no fos així, ningú no pateix pel futur professional de Teresa Ribera. És una de les figures amb més projecció internacional i de fet ha figurat en diverses quinieles per a alts càrrecs, com el de secretària de Canvi Climàtic de l’ONU al 2016 o fa poc, per al de comissària de la Unió Europea.

Quan al 2018 la van cridar al Govern era la directora executiva de l’Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals (IDDRI), amb seu a París, càrrec al qual havia accedit el 2014 després de treballar com a assessora al mateix institut. Abans s’havia implicat en el govern de Rodríguez Zapatero, primer com a directora de l’Oficina espanyola de Canvi Climàtic (2004-2008) i després com a secretària d’estat de Canvi Climàtic (2008-2011). Ha participat en totes les cimeres sobre clima que s’han celebrat i sovint ha estat una peça central en les negociacions. A la darrera cimera de l’ONU a Katowice (Polònia) li van demanar ajuda per desencallar les converses i salvar un acord de mínims. No va quedar satisfeta, però ella no es rendeix mai i procura afrontar els obstacles de manera creativa.

També li agrada innovar en la gestió. Ho hem vist en la seva manera d’abordar el Pla Nacional d’Energia i Clima. En comptes de definir pas a pas el que s’ha de fer en els diferents àmbits per arribar algun dia a completar la transició energètica, Teresa Ribera ha preferit fixar uns objectius i una data, un punt d’arribada, i a partir d’aquí abordar les reformes necessàries. L’objectiu és aconseguir la descarbonització de l’economia a partir del 2050, per a la qual cosa no es podran matricular cotxes de motor de combustió a partir del 2040 i a partir del 2050 tampoc no podran circular. La ministra creu que en situacions de crisi cal donar missatges clars, perquè cadascú sàpiga a què atenir-se.

La dreta ha intentat erosionar-la amb un suposat conflicte d’interessos entre ella com a ministra i el seu