La música té moltes definicions i de tota mena. Però Luigi Nono ho tenia molt clar, només n’hi podia haver una de definició. En paraules seves: «Per a mi música i política són el mateix». L’art havia de ser compromès rebutjant així la seva autonomia i estava convençut que des de la música es pot contribuir a la transformació del món. Molt oblidat en les programacions musicals, el seu nom, com el d’Arnold Schönberg, és dels que fa dir «Uf..!» a molts aficionats a la música. Ara, però, hi ha una obra que explica i ajuda a entendre aquest compositor radical. És Luigi Nono. Por una escucha revuelta (Akal), de Susana Jiménez Cardona.

Luigi Nono (Venècia, 1924-1990), va ser alumne de Gian Francesco Malipiero, Bruno Maderna i Hermann Scherchen. De 1950 a 1960 va freqüentar els cursos d’estiu de Darmstadt on es coïa la música més avançada, l’avantguarda i l’experimentació. El compositor seguia amb deteniment els esdeveniments polítics del seu temps, les guerres d’Algèria i el Vietnam, la revolució cubana, els conflictes armats a l’Amèrica Llatina i a Àfrica, però sobretot i molt directament, les mobilitzacions obreres que es van produir a Itàlia en aquells anys i les estudiantils que es van iniciar a la tardor del 1967, abans del maig francès del 1968.

Afiliat al Partit Comunista (PCI) des del 1952, va tenir una amistat molt estreta amb Palmiro Togliatti, secretari general d’aquell partit, i amb altres dirigents comunistes com Pietro Ingrao, el qual, a les seves memòries Pedía la luna (Península, 2008) explica com intercanviaven coneixements. El compositor ajudava el polític a comprendre l’extraordinària revolució dels llenguatges musicals de l’època i aquest acompanyava el músic en el seu descobriment d’alguns textos de Marx i, també, de Gramsci, per bé que no sempre estaven d’acord. Per exemple, el dirigent comunista no compartia l’entusiasme inqüestionable que sentia el músic per la revolució castrista.

Susana Jiménez Cardona, doctora en Ciències Humanes i de la Cultura per la Universitat de Girona i professora al Màster en Art Sonor de la Universitat de Barcelona comença el seu llibre gairebé pel final. D’entrada parla de Fragmente-Stille, an Diotima, el quartet de corda que la formació LaSalle va estrenar el 1980 a Bonn dins d’un festival dedicat a Beethoven en el qual es volien mostrar els vincles entre el músic alemany, innovador i precursor de la modernitat, i la música contemporània.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.