El nostre no és un país molt aficionat als gèneres literaris autobiogràfics. Aquella potència confessional i introspectiva, segons expressió de la professora Anna Caballé, que hi ha en els llibres de memòries, a més del retrat d’un moment històric, cal buscar-los en un altre lloc, en els epistolaris. D’aquest gènere que és més editorial que literari, tot i que una cosa no exclou l’altra, en tenim una bona colla d’exemples recents en la publicació de les correspondències entre escriptors, entre Pere Calders i Tísner, Miquel Martí Pol i Joan Oliver, J. V. Foix i l’editor Joan Gili, i entre un polifacètic Joan Brossa i l’enamorada Madelon Belle.

A aquesta onada fresca d’epistolaris s’hi afegeix el que van mantenir el poeta Josep Carner, el compositor Eduard Toldrà i el col·laborador del músic i animador de la vida musical barcelonina Manuel Clausells entre el 1922 i el 1936. Manuel Capdevila Font ha aplegat la correspondència amb el títol Giravoltant al maig (Dinsic) en referència a l’òpera còmica del compositor amb llibret del poeta.

En un dels tres pròlegs signats per néts de cadascun dels tres corresponsals, l’actor Queco Novell Clausells en resumeix així el contingut: «Cartes que parlen de concerts, d’encàrrecs, de xafardejos, de preparatius emocionants, d’anècdotes personals, de la situació política del país, de felicitacions de sants i aniversaris, de la salut de les filles, d’estats d’ànim, d’accidents de cotxe sense conseqüències personals i de les ganes de retrobar-se quan s’acabi l’estiu». Són cartes que, diu el còmic, «parlen, en definitiva, de l’amistat».

Les cartes mostren el paper fonamental del demiürg Clausells entre Toldrà i Carner per fer ‘El giravolt de maig’.

D’aquest assortiment de temes en surt un retrat detallat del funcionament intern de l’escena musical d’aquell moment a Catalunya en la qual dominaven noms com el de Mercè Plantada, Emili Vendrell, Pau Casals o Joan Manén. També de qüestions d’ordre pràctic com són còpies, enquadernacions, retribucions o la publicitat a la premsa.

Toldrà treu un fi sentit de l’humor quan li escriu a Clausells: «Tenia el goig de parlar amb vós. He sentit una veu de contralt que deia: Ha terminado! Després tot un joc de timbals, tambors i tamborins i finalment, el silenci absolut. He deixat l’auricular i vinc a l’estanc a acabar la conferència…» I també un humor més esmolat quan explica que està acabant una cançó sobre un poema de Josep Maria de Sagarra «perquè la Callao [la contralt Concepció Callao] pugui cridar i esbravar-se».

PUBLICITAT

Versos massa llargs

Les cartes permeten veure des de les bambolines el paper fonamental del demiürg Clausells entre Toldrà i Carner fent possible que l’òpera que estaven creant, El giravolt de maig, arribés a bon port. De fet, la idea de fer aquella òpera va sorgir el 23 de gener del 1927, en una sessió dedicada a Carner dins la sèrie Els poetes i la música integrada en els Concerts Blaus que Clausells organitzava al Palau de la Música, on es van interpretar moltes cançons de diversos compositors, entre ells Toldrà, sobre poemes seus.

En una de les cartes, el compositor considera que no es pot posar música als primers versos que ha enviat Carner «perquè, a part d’ésser massa bonics, són massa llargs i malament quan una obra comença amb una escena quieta i llarga». Considera que cal renunciar-hi, però haver-ho de dir, l’esgarrifa. Qui passa el missatge al poeta és Clausells i ho fa amb una carta modèlica, amb tanta diplomàcia i elegància que Carner ha de donar-li tota la raó.

Cartes de Carner n’hi ha poques al recull, només sis, referides a la creació de l’única òpera que compondria Toldrà, però la correspondència creuada entre els tres homes permet aprofundir de manera molt detallada en la construcció de l’obra teatral que s’estrenaria el 27 d’octubre del 1928 al Palau de la Música amb decorats i figures de Xavier Nogués.

Tot i les poques cartes de Carner, la seva figura és molt present en l’epistolari, més enllà del Giravolt. Un Toldrà content li escriu a Clausells que ha rebut una carta del poeta en què li manifesta el seu anhel «per fer noves coses amb mi perquè el meu art “l’encoratja i el refresca”». Però tot seguit el compositor afegeix: «Potser sí que no li resta ni una engruna d’ingenuïtat. Potser sí que és un bútxara enorme, però… però… és un gran poeta!»

El recull de la correspondència entre els tres homes es completa amb diversos annexos per, com diu el compilador, arrodonir el caràcter de consulta, font documental i matriu per a futures investigacions. Hi trobem, per exemple, les fotos de l’estrena del Giravolt i un recull de premsa de l’època, o la llista de totes les representacions que s’han fet de l’òpera amb els seus repartiments, que són 64 incloses les dues darreres del passat 6 de juny, al Palau de la Música, amb l’OBC dirigida per Antoni Ros Marbà, un dels més grans coneixedors de l’obra de Toldrà, i, uns dies després, el 22, a l’Auditori del Conservatori Superior del Liceu.

Contemporani

Carner, el Príncep dels poetes com se l’ha qualificat fent-lo digne hereu de Jacint Verdaguer i de Maragall, és segurament el literat català que més obra té musicada. Tots els compositors d’aquells anys, els 20 i 30 del segle passat, volien posar música a poemes de Carner. El que resulta curiós és que aquell deler de músics per l’obra del poeta no s’ha interromput, ha continuat fins avui mateix.

El deler de músics dels anys 20 i 30 per l’obra de Carner continua fins avui amb obres de Prat, Garcia Demestres o Guinovart.

Això es va poder comprovar en el recital que el tenor David Alegret va oferir l’11 de maig amb el pianista Rubén Fernández Aguirre al final del Primavera Life, la branca més recent del festival Life Victoria. El recital era part de les commemoracions del 50è aniversari de la mort del poeta que s’esqueia el 2020, però que la covid-19 va trastocar. El modernisme del recinte de Sant Pau es va casar amb el noucentisme del poeta a qui anava dedicat el concert. Allà es van poder escoltar cançons de compositors de diferents èpoques, ja desapareguts, com el mateix Toldrà, Ricard Lamote de Grignon, Antoni Massana i Xavier Montsalvatge, però també de compositors dels nostres dies, alguns presents a la sala com Ros Marbà, Francesc Prat, Alberto García Demestres i Albert Guinovart, o Antoni Parera Fons i Miquel Ortega. Algunes de les cançons sobre poemes de Carner eren estrenes absolutes.

I també amb un retard d’uns quants mesos a causa de la covid-19, el 15 d’abril es va poder escoltar, dirigida per Edmon Colomer, una gran obra de Robert Gerhard, la cantata simfònica L’alta naixença del rei En Jaume, que el músic de Valls va compondre a suggeriment del poeta sobre cinc seccions de la seva novel·la La malvestat d’Oriana. L’obra narra les curioses circumstàncies en què va ser concebut aquell rei, un bed trick segons la tradició shakesperiana.

Aquesta obra, estrenada al festival de música contemporània d’Amsterdam el 1933, no es va tornar a representar fins que el 1984 Ros Marbà la va rescatar amb una interpretació. Escoltada ara al Palau de la Música, queda clar que és una obra que hauria d’estar en el repertori de les formacions corals i orquestrals.