El temps és implacable evidenciant l’absurditat de certs dilemes del passat. A pilota passada es fa difícil entendre, per exemple, la successió de portades amb què la premsa madrilenya va intentar trobar jugadors suposadament millors o a l’altura del (aleshores) blaugrana Leo Messi: de Robben a CR7, de Robinho a Vinicius, d’Ozil a Benzema. Salvant les distàncies, una estupefacció similar em provoca l’antagonisme viscut dins la intel·lectualitat i la societat franceses –i per extensió europees– entre els seguidors de Jean-Paul Sartre (París, 1905-1980) i Albert Camus (Mondovi, actualment Dréan, Algèria 1913-Villeblevin, 1960).

Perquè, dit pel broc gros, mentre el primer estava equivocat en tot, el segon s’eleva com un autèntic referent moral de la contemporaneïtat. Els exemples són múltiples: des del capteniment durant l’ocupació fins a la gestió del conflicte d’Algèria, passant per la justificació de l’ús de la violència per raons polítiques o la condemna de l’estalinisme. Camus «sempre» es va acabar posicionant al costat correcte de la història. Aquestes diferències esdevindrien abismes, esperonades pels respectius egos, arran de mútues ressenyes crítiques creuades, enveges respecte del reconeixement públic i, fins i tot, algun afer de faldilles.

Qui vulgui una anàlisi més ponderada i informada de l’amistat, el trencament i l’enfrontament trobarà referències a manta, des de la mirada més erudita i filosòfica a la més anecdòtica i periodística. Fins i tot a casa nostra, el divulgador Antoni Gelonch (Lleida, 1956) va publicar ara fa just un any la inequívoca monografia Camus vs. Sartre (Viena) que tanca la seva trilogia –amb dos volums previs sobre la reforma luterana i la Il·lustració– sobre les claus del pensament europeu i que, en aquest cas i més enllà del retrat de les vides paral·leles, se centra en el binomi recollit al subtítol: Entre la llibertat i la justícia.

 

Nous lectors de Camus

Tot i que tots dos van acabar mereixent el Nobel de Literatura, Camus el 1957 –el segon premiat més jove de la història després del britànic Rudyard Kipling (41 anys)– i Sartre el 1964, segurament res no exemplifica millor el decalatge existent entre ambdós autors francesos que la pràctica desaparició del parisenc de les llibreries –limitat a reductes d’història de la filosofia–, en contrast amb l’interès per la vida i obra de l’algerià. Així, Edicions 62 manté vius, amb reimpressions periòdiques, els seus títols més icònics com ara L’estrany (2022), El mite de Sísif (2020), o –l’inesperat fenomen a redós de la pandèmia de la covid-19– La pesta (2020), tots tres en traducció «històrica» del valencià Joan Fuster.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.