Les xarxes han revolucionat el comportament públic de forma només comparable a la revolució que va comportar la impremta fa cinc-cents anys. El potencial transgressor del pensament va ampliar la quota d’impudícia pública en poder ser difós per a un lector tècnicament inesgotable. Fa vint anys que aquell estàndard d’impudícia s’ha trencat del tot perquè l’expressió pública del criteri, enfurismat, raonat o exhibicionista, ha crescut de forma desaforada, instantània, cacofònica, enriquidora també, i sovint delictiva, tot i que gairebé no hi ha encara cap legislació que reguli l’ús de les xarxes, més enllà de les suspensions transitòries que poden fer els grans operadors (com el cas de Trump i Twitter, irrellevant des de tots els punts de vista i, fins i tot, equívocament exemplaritzant, després d’haver mantingut on-line la mentida institucionalitzada del president una pila d’anys).

Però també una saludable impudícia, o un nou estàndard de veracitat pública, ha arribat al memorialisme, a la literatura mateixa, i també a l’àmbit del periodisme testimonial. No són gaires els exemples de bons llibres escrits per periodistes sobre les seves experiències, en particular si han estat en càrrecs de responsabilitat. La calculada omissió, l’atenuació sistemàtica, l’al·lusió destinada als entesos han donat pas, els últims anys, a una transparència més alta i més valenta, desconeguda tradicionalment en el gremi (on no han sovintejat els Gaziels emprenyadors).

Les memòries de Juan Luis Cebrián, els retalls evocats per Miguel Ángel Aguilar o el volum de Gregorio Marañón sobre la seva experiència empresarial han subministrat dades, visions, confidències que afecten directament el coneixement sobre el poder, les pressions als mitjans, els finançaments camuflats, els conflictes d’interessos i fins i tot les flaqueses indecoroses que el periodista ha viscut en pròpia carn (i des d’un lloc de poder).

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.