Les xarxes han revolucionat el comportament públic de forma només comparable a la revolució que va comportar la impremta fa cinc-cents anys. El potencial transgressor del pensament va ampliar la quota d’impudícia pública en poder ser difós per a un lector tècnicament inesgotable. Fa vint anys que aquell estàndard d’impudícia s’ha trencat del tot perquè l’expressió pública del criteri, enfurismat, raonat o exhibicionista, ha crescut de forma desaforada, instantània, cacofònica, enriquidora també, i sovint delictiva, tot i que gairebé no hi ha encara cap legislació que reguli l’ús de les xarxes, més enllà de les suspensions transitòries que poden fer els grans operadors (com el cas de Trump i Twitter, irrellevant des de tots els punts de vista i, fins i tot, equívocament exemplaritzant, després d’haver mantingut on-line la mentida institucionalitzada del president una pila d’anys).

Però també una saludable impudícia, o un nou estàndard de veracitat pública, ha arribat al memorialisme, a la literatura mateixa, i també a l’àmbit del periodisme testimonial. No són gaires els exemples de bons llibres escrits per periodistes sobre les seves experiències, en particular si han estat en càrrecs de responsabilitat. La calculada omissió, l’atenuació sistemàtica, l’al·lusió destinada als entesos han donat pas, els últims anys, a una transparència més alta i més valenta, desconeguda tradicionalment en el gremi (on no han sovintejat els Gaziels emprenyadors).

Les memòries de Juan Luis Cebrián, els retalls evocats per Miguel Ángel Aguilar o el volum de Gregorio Marañón sobre la seva experiència empresarial han subministrat dades, visions, confidències que afecten directament el coneixement sobre el poder, les pressions als mitjans, els finançaments camuflats, els conflictes d’interessos i fins i tot les flaqueses indecoroses que el periodista ha viscut en pròpia carn (i des d’un lloc de poder).

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Godó se sentia estafat i enganyat perquè la independència no havia estat el cavall guanyador que li havia dit el seu director, Antich.

D’aquesta mena de llibres és, sens dubte, el que ha publicat ara Màrius Carol, centrat a l’etapa en què va començar a dirigir La Vanguardia, el desembre de 2013, i fins al 2020. Confesso que formo part dels desinformats que no van entendre la designació de Màrius Carol, a qui tenia associat llavors al cantó tou, rosa i carrincló de la informació. M’equivocava, i aquest llibre aporta dades rellevants, no totes les dades, però sí dades rellevants sobre l’estimbada del procés vista des d’un telèfon mòbil en contacte permanent amb el poder polític, el més alt poder polític possible: el Rei, tots els presidents i un munt de ministres i consellers, a més d’una nodrida redacció hiperactivada a mesura que s’enterbolia el mapa polític hispanocatalà (amb destacat i just protagonisme de dues dones: Lola García i Isabel García Pagán).

 

Finançament sensacional i incontrolat

El final va fort perquè no amaga el fil directe i la sintonia amb Pedro Sánchez, però el començament és insuperable: dos personatges tan antitètics com Jorge Fernández Díaz i Artur Mas diuen que trobaran a faltar José Antich al comandament de La Vanguardia. La coincidència fa rima amb el retrat implacable que n’ha deixat un altre periodista en funcions de memorialista, Lluís Bassets, a Les ciutats interiors: Antich, diu Bassets, és el capdavanter de la «fórmula perfecta de la corrupció catalana», «l’home que va aconseguir posar el Grup Godó al servei d’Artur Mas» i, amb l’ajut de La Caixa, «al servei de la independència», mentre ara s’alia amb comissaris polítics temibles com Agustí Colomines des d’El Nacional. Em temo que el personatge necessitarà un Jordi Amat revoltat que el biografiï amb previsible esfereïment dels lectors.

D’acord amb el que expliquen el 2017 Josep Àngel Guimerà i Paola Lo Cascio, en un article impecablement asèptic i acadèmic, La Vanguardia va rebre un finançament irregular sensacional, incontrolat i finalista, diguem-ne, des de l’última legislatura de Pujol el 1999, quan el responsable de Comunicació seria el 2003 David Madí i convenia catapultar com a candidat guanyador un llavors desconegut Artur Mas. Les xifres maregen, com mareja la impunitat del seu ús discrecional des de Presidència, amb «ayudas no regladas» que varen superar amb escreix i arbitrarietat les ajudes «regladas» de Cultura, i un beneficiari destacadíssim, el Grup Godó.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

L’article de la Revista de Estudios Políticos fa tremolar, almenys als més passerells, com jo mateix, perfectament a la inòpia (més enllà de la rumorologia) de les maniobres del poder polític per lligar curt el primer diari de Catalunya llavors i ara. Màrius Carol no se’n fa ressò perquè no li pertoca, és ben cert, però en llegir les seves anàlisis cal tenir present aquest passat de dopatge financer de La Vanguardia, perquè ajuda a explicar el relleu de director: algú havia de reconduir discretament i eficient el diari per treure’l del carril propagandístic en què havia viscut festivament.

 

El calculador Francesc-Marc Álvaro

Com que el llibre va ple de trobades, sopars, dinars i converses que el lector agraeix sense mesura, potser no és sobrer recordar també un comentari que vaig sentir a l’empresari i filantrop Leopoldo Rodés. No s’amagava d’haver conversat amb Javier Godó, l’editor de La Vanguardia, l’endemà de les eleccions messiàniques que Artur Mas havia avançat el 2012 per tal de «conquerir la llibertat d’un poble». Godó se sentia estafat i enganyat perquè la independència no havia estat el cavall guanyador que li havia dit el seu director, Antich, juntament amb una pila de col·laboradors amb estrellat molt visible, com ara la insubornable Pilar Rahola o el més calculador Francesc-Marc Álvaro, entre molts d’altres.

Cal llegir aquest llibre per con