Família i secret són dues paraules que casen molt bé, massa perquè el que a vegades amaguen són històries molt dures, difícils de pair, que perviuen de generació en generació, o a les que només cal una fornada per marcar de manera indeleble als seus membres. Durant tota la seva història, l’òpera ha ofert un bon catàleg de secrets familiars. Els teatres lírics de París i Lió han coincidit en presentar-nos alguns d’aquests misteris, A quiet place, de Leonard Bernstein, i Irrelohe, de Franz Schreker, respectivament. En ambdós casos es tracta d’òperes molt poc representades la qual cosa és una llàstima perquè les dues mereixen ser conegudes i apreciades.

L’òpera del compositor i director nord-americà, amb llibret de Stephen Wadsworth, ha tingut una història una mica complicada. Creada a Houston el 1983, volia ser la continuació d’una òpera en un acte que Bernstein havia compost el 1952, Trouble in Tahiti, sobre l’inici del desencant d’una parella jove. A A quiet place s’hi retroben els mateixos personatges d’aquella primera obra trenta anys més tard i que són la parella formada per Sam i Dinah, i la filla Dede i el fill Junior, als que ara s’hi ha afegit François, que ha estat amant de Junior i està casat amb Dede.

L’obra, en la que Bernstein feia una mena del que avui en diríem autoficció en mostrar personatges bisexuals i les tensions que es creen dins de la família, cosa que ell vivia en la seva, va ser molt mal rebuda. El compositor la va voler esmenar. D’un acte va passar a tenir-ne tres. També se’n va fer una versió per a una orquestra reduïda. La que ara s’ha presentat a París és una estrena mundial amb una orquestració per a gran orquestra feta pel director Kent Nagano que havia estat assistent de Bernstein.

La trama explica el retrobament familiar després d’anys de distanciament, però això passa durant el funeral de la mare, de Dinah, que ha mort en un accident de cotxe. La trobada fa que aflorin tota mena de greuges i d’acusacions, fins i tot de manera violenta, dels fills envers el pare i viceversa, i entre els germans, i entre aquests i el marit d’ella i amant d’ell. En aquest psicodrama familiar surten a la llum secrets com l’abús sexual del germà vers la germana quan era petita, i una carta que ha deixat la mare converteix el que semblava un accident en un suïcidi.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Escena final d'Irrelohe', de Schreker amb Braid (Eva) i Orlishausen (Peter), i Hächler (Comte Heinrich), a la dreta, a l'Opéra de Lyon. Fotografia de Stofleth.

Escena final d’Irrelohe’, de Schreker amb Braid (Eva) i Orlishausen (Peter), i Hächler (Comte Heinrich), a la dreta, a l’Opéra de Lyon. Fotografia de Stofleth.

 

 

El foc de l’infern

L’Òpera Nacional de París a la seu històrica del palau Garnier ha comptat amb Nagano per dirigir l’orquestra i amb Krzysztof Warlikowski per a la posada en escena. Les tensions i pulsions dels personatges estan en primer pla sense amagar-nos res. El primer acte, el del funeral, passa en l’espai únic d’un tanatori i després d’algunes notes d’humor negre acaba amb el foc abrusador de la incineració, el foc de l’infern que ha estat la vida dels protagonistes o potser també de la que passaran, ja que malgrat un intent de reconciliació, al final no sembla possible.

Els altres dos actes transcorren a la casa familiar i l’escenògrafa Malgorzata Szczȩśniak ha ideat un calaix escènic amb dos espais que s’obre i tanca en funció de l’escena. Unes imatges molt belles de vídeo mostren com brota el jardí de Dinah. Warlikowski converteix el fantasma de la morta en una presència constant, cosa que ni afegeix un gran què al relat, però tampoc molesta. Hi ha un altre afegitó que és un gran homenatge al compositor. Junior mira la tele i allà hi surt un fragment d’una de les cèlebres xerrades pedagògiques que Bernstein feia a la televisió parlant en aquest cas de l’emoció.

El dia a què es refereix aquesta crònica, hi va haver un canvi en el repartiment i es va avisar al públic que la majoria dels intèrprets portarien mascareta. Això creava la paradoxa que dalt de l’escenari el 90% dels intèrprets cantaven amb tapaboques mentre el 90% del públic anava sense perquè les autoritats franceses havien alliberat el seu ús. El fet d’anar amb mascareta no ajudava als cantants, però malgrat tot, el baríton Gordon Bintner va ser un Junior molt creïble en el paper del fill destraler i passat de rosca destacant per sobre les altres veus. El baix Russell Braun (Sam) i la soprano Claudia Boyle (Dede) van defensar bé els seus papers. L’orquestra del teatre sota la direcció de Nagano va interpretar amb gran solvència la música de Bernstein que alguns qualifiquen d’híbrida, en què, però, hi ha tot el segle XX, el culte i el més popular, sense oblidar les arrels.

El festival que l’òpera de Lió dedica cada any a un tema és precisament enguany el dels secrets que s’amaguen en una família. La mateixa idea de l’explosió dels conflictes ofegats durant anys en ocasió d’una mort és la que planteja la directora d’escena Katie Mitchell a Trauernacht (Nit de dol) a partir de fragments de cantates poc conegudes Bach. Creat amb el director Raphäel Pichon per al Festival d’Aix-en- Provence el 2014, la seva presentació al teatre lionès dels Celestins, dirigida ara per Simon-Pierre Bestion i interpretada per joves estudiants, no acabava d’arrencar.