Família i secret són dues paraules que casen molt bé, massa perquè el que a vegades amaguen són històries molt dures, difícils de pair, que perviuen de generació en generació, o a les que només cal una fornada per marcar de manera indeleble als seus membres. Durant tota la seva història, l’òpera ha ofert un bon catàleg de secrets familiars. Els teatres lírics de París i Lió han coincidit en presentar-nos alguns d’aquests misteris, A quiet place, de Leonard Bernstein, i Irrelohe, de Franz Schreker, respectivament. En ambdós casos es tracta d’òperes molt poc representades la qual cosa és una llàstima perquè les dues mereixen ser conegudes i apreciades.
L’òpera del compositor i director nord-americà, amb llibret de Stephen Wadsworth, ha tingut una història una mica complicada. Creada a Houston el 1983, volia ser la continuació d’una òpera en un acte que Bernstein havia compost el 1952, Trouble in Tahiti, sobre l’inici del desencant d’una parella jove. A A quiet place s’hi retroben els mateixos personatges d’aquella primera obra trenta anys més tard i que són la parella formada per Sam i Dinah, i la filla Dede i el fill Junior, als que ara s’hi ha afegit François, que ha estat amant de Junior i està casat amb Dede.
L’obra, en la que Bernstein feia una mena del que avui en diríem autoficció en mostrar personatges bisexuals i les tensions que es creen dins de la família, cosa que ell vivia en la seva, va ser molt mal rebuda. El compositor la va voler esmenar. D’un acte va passar a tenir-ne tres. També se’n va fer una versió per a una orquestra reduïda. La que ara s’ha presentat a París és una estrena mundial amb una orquestració per a gran orquestra feta pel director Kent Nagano que havia estat assistent de Bernstein.
La trama explica el retrobament familiar després d’anys de distanciament, però això passa durant el funeral de la mare, de Dinah, que ha mort en un accident de cotxe. La trobada fa que aflorin tota mena de greuges i d’acusacions, fins i tot de manera violenta, dels fills envers el pare i viceversa, i entre els germans, i entre aquests i el marit d’ella i amant d’ell. En aquest psicodrama familiar surten a la llum secrets com l’abús sexual del germà vers la germana quan era petita, i una carta que ha deixat la mare converteix el que semblava un accident en un suïcidi.
Escena final d’Irrelohe’, de Schreker amb Braid (Eva) i Orlishausen (Peter), i Hächler (Comte Heinrich), a la dreta, a l’Opéra de Lyon. Fotografia de Stofleth.
El foc de l’infern
L’Òpera Nacional de París a la seu històrica del palau Garnier ha comptat amb Nagano per dirigir l’orquestra i amb Krzysztof Warlikowski per a la posada en escena. Les tensions i pulsions dels personatges estan en primer pla sense amagar-nos res. El primer acte, el del funeral, passa en l’espai únic d’un tanatori i després d’algunes notes d’humor negre acaba amb el foc abrusador de la incineració, el foc de l’infern que ha estat la vida dels protagonistes o potser també de la que passaran, ja que malgrat un intent de reconciliació, al final no sembla possible.
PUBLICITAT
Els altres dos actes transcorren a la casa familiar i l’escenògrafa Malgorzata Szczȩśniak ha ideat un calaix escènic amb dos espais que s’obre i tanca en funció de l’escena. Unes imatges molt belles de vídeo mostren com brota el jardí de Dinah. Warlikowski converteix el fantasma de la morta en una presència constant, cosa que ni afegeix un gran què al relat, però tampoc molesta. Hi ha un altre afegitó que és un gran homenatge al compositor. Junior mira la tele i allà hi surt un fragment d’una de les cèlebres xerrades pedagògiques que Bernstein feia a la televisió parlant en aquest cas de l’emoció.
El dia a què es refereix aquesta crònica, hi va haver un canvi en el repartiment i es va avisar al públic que la majoria dels intèrprets portarien mascareta. Això creava la paradoxa que dalt de l’escenari el 90% dels intèrprets cantaven amb tapaboques mentre el 90% del públic anava sense perquè les autoritats franceses havien alliberat el seu ús. El fet d’anar amb mascareta no ajudava als cantants, però malgrat tot, el baríton Gordon Bintner va ser un Junior molt creïble en el paper del fill destraler i passat de rosca destacant per sobre les altres veus. El baix Russell Braun (Sam) i la soprano Claudia Boyle (Dede) van defensar bé els seus papers. L’orquestra del teatre sota la direcció de Nagano va interpretar amb gran solvència la música de Bernstein que alguns qualifiquen d’híbrida, en què, però, hi ha tot el segle XX, el culte i el més popular, sense oblidar les arrels.
El festival que l’òpera de Lió dedica cada any a un tema és precisament enguany el dels secrets que s’amaguen en una família. La mateixa idea de l’explosió dels conflictes ofegats durant anys en ocasió d’una mort és la que planteja la directora d’escena Katie Mitchell a Trauernacht (Nit de dol) a partir de fragments de cantates poc conegudes Bach. Creat amb el director Raphäel Pichon per al Festival d’Aix-en- Provence el 2014, la seva presentació al teatre lionès dels Celestins, dirigida ara per Simon-Pierre Bestion i interpretada per joves estudiants, no acabava d’arrencar.
Julian Orlishausen (Peter) i Ambur Braid (Eva), a ‘Irrelohe’ de Scheker, a l’Opéra de Lyon. Fotografia de Stofleth.
Freud en estat pur
El que si que funciona, i com!, és el plat fort del festival, Irrelohe de Franz Schreker (1878-1934). Al seu moment el compositor austríac va tenir un gran èxit. A les primeres dècades del segle XX, les seves òperes eren més populars que les de Richard Strauss. Malauradament, la bèstia del nazisme va titllar la seva obra d’Entartete Musik, de música degenerada, i la va prohibir com la d’Alexander von Zemlisnky, Kurt Weill, Arnold Schönberg, Alban Berg i tants i tants artistes. Avui, Schreker és poc representat, però a Lió se’l va començar a recuperar el 2015 amb Die Gezeichneten (Els estigmatitzats).
Irrelohe, amb llibret del mateix compositor, és una història d’abusos sexuals comesos pel pare del comte Heinrich de qui la vella Lola n’havia estat una de les víctimes. Fruit d’aquella violació és Peter, un noi solitari i inadaptat que desconeix el seu origen, però malda per saber-lo. El comte té les mateixes pulsions de violència sexual que el pare, però vol alliberar-se’n. L’ajuda la jove Eva que també és amiga de Peter. Aquest morirà a mans de Heinrich sense saber que són germans, i Christobald, que en la seva joventut era l’enamorat de Lola a qui el vell comte també havia arruïnat la vida, calarà foc al castell. No és la història d’Il Trovatore de Verdi, però hi fa pensar.
Estrenada a Colònia el 1924 sota la direcció d’Otto Klemperer, Schreker crea un clima opressiu dominat per la lluita entre el bé i el mal. Hi desenvolupa les teories freudianes de l’inconscient, el subconscient, els traumes, els somnis, Freud en estat pur. La música és molt teatral, és dramàtica i sensual, i el parlar- cantat de les veus té un gran lirisme.
David Bösch, que ja havia firmat la posada en escena de Die Gezeinechten, ha tornat a Lió per a aquest magnífic Irrelohe. El planteja com una pel·lícula de cine mut, en blanc i negre, amb una escenografia on sempre s’hi veu enfilat al fons el castell amenaçador. Els interludis musicals li serveixen per mostrar els somnis dels protagonistes. També hi havia una altra picada d’ullet cinematogràfica. El trio de músics violents i piròmans a les ordres de Christobald recordaven els bàrbars de Clockwork Orange.
Als seus 84 anys, Bernhard Kontarsky demostrava una energia gairebé juvenil dirigint l’orquestra del teatre, una orquestra que gairebé no falla mai. El director alemany la portava a una velocitat i un volum que a vegades no afavoria als cantants perquè els tapava, però també ressaltava instruments delicats com són la celesta, el clavecí o la mandolina.
De tot el repartiment vocal sobresortia la soprano Ambur Maid en el paper d’Eva. El baríton Julian Orlishausen (Peter) i el tenor Michael Gniffke (Christobald) també es van distingir. El comte Heinrich del tenor Tobias Hächler era aigualit i desigual, mentre qui més va patir l’allau sonora que venia del fossat va ser la veterana Lioba Braun. La resta de veus eren més que correctes i en els papers més petits es donava espai a cantants del cor del teatre.
Seria bo que els teatres d’aquí prenguessin nota i ens fessin conèixer obres d’aquest compositor. En la memòria de qui escriu només hi ha el record de Die ferne Klang (El so llunyà) a Sevilla el 2006.
