Si prenem una mica de perspectiva temporal de l’economia espanyola, la foto que surt no és gens bona. Avui, a mitjan 2022, Espanya té el mateix PIB per càpita que tenia el 2005. Des de llavors, com recordava no fa gaire Jesús Fernández-Villaverde, l’economia irlandesa ha crescut un 79 %, i la portuguesa un 7 %. Abans que acabi l’any, la Unió Europea tornarà a estar en recessió i Espanya continua sense implantar bona part de les principals reformes —en educació, formació, universitat, administració, fiscalitat o pensions— que permetrien millorar la productivitat i la sostenibilitat dels comptes públics.

Per què dimonis no fem les reformes que cal fer?, es pregunten constantment els meus amics economistes portant-se les mans al cap. La paràlisi reformista té lloc, paradoxalment, en un context en què tenim més disponibilitat de dades i evidències experimentals que mai. Això ens hauria d’ajudar a arribar a acords. No obstant això, sembla que les posicions dels uns i els altres estan cada cop més allunyades. Per què?

La literatura sobre l’economia política de les reformes ofereix una (part de la) resposta. Si estem en un equilibri determinat i podríem estar en un altre de molt millor, potser el problema no és que no hi hagi bones idees, sinó que als actors involucrats en la reforma no els interessa que canviïn les coses.

En aquest article exploro una altra part del procés de reforma: la dimensió psicològica. Ara que tenim una bona idea: com aconseguim convèncer la gent que és una bona idea? Encara que, aparentment, aquest hauria de ser un assumpte central en l’estudi de les polítiques públiques, els economistes li presten massa poca atenció.

En la ment cartesiana dels economistes aquesta qüestió hauria de ser trivial. Els nostres models —i de fet tota l’estructura epistemològica dels últims tres-cents anys— es basen en la idea central que els humans som fonamentalment racionals. Enfrontats a una decisió, per exemple, de consum, com ara comprar unes ulleres de sol, els agents econòmics valoren els avantatges i els desavantatges de fer-ho: el preu, l’ús que tindrà, el cost d’oportunitat… i ponderen la utilitat esperada d’aquesta decisió. Després d’un procés de deliberació racional, si els val la pena, compraran les ulleres.

Seguint aquest raonament, en política, les coses no haurien de ser massa diferents. Pensem en una agricultora de 55 anys amb una petita explotació de préssecs a Roquetas de Mar (Almeria) que ha de triar entre Sánchez o Núñez Feijóo. L’agricultora té interessos i valors enfrontats. Com que és autònoma, llegirà les propostes programàtiques, i els donarà, posem, 4 sobre 5 punts d’«utilitat» a Feijóo i 3 a Sánchez. D’altra banda, l’agricultora està farta del tracte masclista que reben les dones al camp i donarà a les polítiques de Sánchez una valoració superior que a les de Feijóo, després de contrastar el que ha funcionat en altres països.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Farà el mateix amb cadascun dels temes que li preocupen: serveis públics en zones rurals, immigració, productivitat del camp, dependència, model de família, monarquia, identitat nacional… Una vegada completat el procés calcularà la probabilitat que aquestes polítiques s’implantin i decidirà en conseqüència, com amb les ulleres de sol, quin dels candidats li ofereix una utilitat esperada més alta. En aquest món, en la mesura en què la nostra agricultora (i la resta de la ciutadania) pugui accedir a la informació necessària, el programa polític que s’adeqüi millor a les preferències de la majoria i estigui sustentat en millors evidències guanyarà les eleccions. Oi?

Els economistes que llegeixin aquestes línies pensaran: «quina exageració, Toni! Fa temps que els economistes treballem amb models de bounded rationality (racionalitat limitada), i l’economia del comportament és una de les àrees de més creixement en economia». És cert, és una caricatura, però crec que exemplifica bé el procés cognitiu erroni que ens porta una vegada i una altra a la mateixa frustració reformista.

 

Programats per al desacord

Fa uns vint anys, el professor Geoffrey L. Cohen del Departament de Psicologia de la Universitat de Yale va fer un seguit d’estudis que va publicar al Journal of Personality and Social Psychology. En un dels estudis, Cohen va demanar a un grup d’estudiants universitaris liberals i conservadors que donessin la seva opinió sobre una política d’assistència social. Una versió, presentada com un article de diari, proporcionava ajudes generoses, mentre que l’altra versió era molt més austera. Després, a alguns estudiants els va donar la informació que la política que els havia tocat la defensava el partit demòcrata i, a uns altres, el partit republicà.

Sense coneixement de les opinions del seu «grup de referència», els estudiants van fer el que qualsevol esperaria que fessin: van dedicar un temps a llegir l’article del diari, van processar la informació disponible i, considerant les seves creences prèvies sobre el rol que ha de tenir el govern en l’economia, van donar la seva opinió. El resultat del procés va ser clar: els autoidentificats liberals preferien la política generosa, mentre que els conservadors preferien la més austera. Fins aquí, cap sorpresa.

No obstant això, als alumnes als quals se’ls va revelar la «informació del grup de referència» (en aquest cas, la posició inventada del seu partit sobre l’assumpte) van deixar de donar pes al contingut objectiu de la política i van assumir la posició del seu grup com a pròpia. En altres paraules: als republicans els agradava molt més la política de despesa si creien que era el seu partit el que la defensava i els demòcrates es tornaven molt més austers quan sabien que aquesta era la posició del seu partit.

Una de les conclusions sorprenents de l’article va ser que l’efecte oposat de l’experiment no variava segons el nivell educatiu: les persones amb coneixements elevats o formació sobre polítiques públiques estaven igual d’«influenciades pel seu grup de referència» que les persones que no els tenien. L’altre resultat interessant de l’estudi tenia relació amb la ceguesa sobre el biaix propi dels participants en l’experiment. Quan se’ls va preguntar com havien arribat a aquestes conclusions, els estudiants van negar haver estat influïts pel seu grup polític i van argumentar que s’havien basat en una avaluació imparcial dels fets rellevants (encara que creien que altres persones, especialment els seus adversaris ideològics, probablement sí que havien estat influenciats).

La majoria dels lectors d’aquest article pensaran, com els participants de l’experiment, que el resultat de les seves opinions o les seves inquietuds sobre polítiques és fruit d’un processament autònom i racional de la informació i d’un acte de deliberació independent. No obstant això, la majoria de les vegades assumim com a nostres les opinions que inferim del que considerem acceptat en el nostre grup de referència. Això, per descomptat, té molt sentit, atès que no podem tenir una opinió sobre tots els temes.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La majoria de les vegades assumim com a nostres les opinions que inferim del que considerem acceptat en el nostre grup de referència.

Segons l’economista Gary Charness, la teoria de la identitat social (desenvolupada per primera vegada