Entre el 6 i el 9 de juny, 359 milions de ciutadans dels 27 països membres de la Unió Europea podran anar a votar en unes eleccions en les quals s’elegeixen els 720 diputats del nou Parlament Europeu. En primer lloc, des de política&prosa, volem fer una crida al vot. Si bé hauria de ser obvi, creiem que és convenient recordar que cada elecció és important per raons simbòliques —participar en la vida política no hauria de ser només un dret, sinó un deure— i per raons pràctiques —perquè els governs escollits prenen decisions que afecten el conjunt de la ciutadania. Això val per a les eleccions locals, les autonòmiques, les legislatives i també per a les europees.

En els últims anys, més enllà d’algunes excepcions, l’abstencionisme ha augmentat considerablement en molts països del nostre continent, mostrant una creixent desafecció cap a la política per part de la ciutadania. En el cas dels comicis europeus, encara que en el 2019 la participació va superar per primera vegada el 50 %, estem encara molt lluny d’arribar a uns nivells de participació acceptables en societats democràtiques. Molts ciutadans perceben encara la Unió Europea (UE) com una cosa llunyana, quan, en canvi, les decisions que es prenen a Brussel·les tenen una influència cada vegada més rellevant en les nostres vides. No s’ha d’oblidar, a més, que pel percentatge de la seva població, Espanya és el quart país que tria més eurodiputats a Estrasburg, 61, per darrere només d’Alemanya, França i Itàlia.

En segon lloc, volem apuntar que aquestes eleccions són crucials per al futur de la UE. L’extrema dreta està avançant en tot el continent. N’hi haurà prou amb dues dades. D’una banda, les formacions membres d’Identitat i Democràcia (ID, liderada per Marine Le Pen, Matteo Salvini i els ultres d’Alternativa per a Alemanya) i els Conservadors i Reformistes Europeus (ECR, liderats per Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni, els polonesos de Llei i Justícia i Vox) tenen en conjunt una intenció de vot del voltant del 23 %, quan el Partit Popular Europeu (PPE) i els Socialistes i Demòcrates (SD) no arribarien junts al 40 %. D’altra banda, l’extrema dreta pot ser el partit més votat en nou països: França, Itàlia, Polònia, Hongria, Països Baixos, Bèlgica, Àustria, República Txeca i Eslovàquia. Durant la legislatura 2024-2029, el seu pes en l’Eurocambra serà, doncs, el més gran de la història de la UE.

En el passat, els comicis no deixaven espai a grans incògnites: populars i socialistes eren, amb diferència, els partits majoritaris i arribaven a un acord de gran coalició per governar la Unió. El 2019, amb una extrema dreta ja a l’alça, van entrar en l’equació els liberals de Renew Europe, liderats pel president francès Emmanuel Macron, que van permetre donar estabilitat a la legislatura que ara es tanca. En aquesta ocasió, en canvi, no hi ha cap certesa de què passarà: per primera vegada, l’extrema dreta té serioses possibilitats d’entrar en el govern de la UE. No cal explicar quines implicacions tindria tot això per al projecte comunitari: no sols una normalització, ja en marxa, de formacions antidemocràtiques i, al cap i a la fi, euroescèptiques, sinó una frenada a la integració, una retallada en els drets dels ciutadans i un major protagonisme de polítiques autoritàries, només per apuntar-ne algunes.

Com és sabut, la política europea és un tauler complex. En primer lloc, més enllà de les noves aritmètiques parlamentàries a l’Eurocambra, s’han de tenir en compte les correlacions de forces existents entre els governs dels països membres. En l’actualitat, la majoria dels executius dels 27 són de dreta i ultradreta. Només quatre governs són de centreesquerra (Espanya, Alemanya, Eslovènia, Malta) i tres liberals (França, Estònia i Letònia), als quals es podria afegir el de gran coalició de Dinamarca i el de Bèlgica, que, d’altra banda, celebra eleccions legislatives el mateix dia de les europees. En segon lloc, la presidència de la Comissió Europea se sol pactar en les setmanes posteriors al vot en un paquet en el qual entren també les presidències del Consell i del Parlament europeus, a més dels càrrecs més importants, com la presidència de l’Eurogrup, la del Banc Central Europeu o l’Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat.

 

Dues persones a l’entrada de l’edifici Berlaymont, seu del govern executiu de la Unió Europea a Brussel·les, Bèlgica. Fotografia d’Ank Kumar

Dues persones a l’entrada de l’edifici Berlaymont, seu del govern executiu de la Unió Europea a Brussel·les, Bèlgica. Fotografia d’Ank Kumar

 

Les setmanes posteriors a les eleccions seran doncs crucials per a entendre què passarà. No és sobrer recordar que el 2019 van ser Emmanuel Macron i Angela Merkel els qui van trobar una solució al trencaclosques. Sense respectar el sistema dels spitzenkandidat, és a dir, els candidats a la Comissió de les diferents formacions, els presidents de França i Alemanya es van treure de la mànega el nom d’Ursula von der Leyen, exministra de Defensa en els governs de la cancellera alemanya. En l’equació hi van entrar el liberal belga Charles Michel per a la presidència del Consell Europeu, el repartiment entre populars i socialdemòcrates de la presidència de l’Eurocambra, i la francesa Christine Lagarde en el BCE.

En aquesta ocasió és molt difícil saber qui serà el veritable kingmaker. Merkel ha abandonat la política i el seu substitut, Olaf Schölz, està en hores baixes, així com Macron, el partit del qual podria acabar més de deu punts per darrere del Reagrupament Nacional (l’antic FN) de Marine Le Pen. És possible una correlació de febleses entre els presidents francès i alemany que podrien trobar el suport del premier polonès Donald Tusk i del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez. Aquesta seria, molt probablement, la millor opció per a l’enfortiment del projecte europeu i l’aïllament de l’extrema dreta.

Ara bé, les incògnites són encara moltes. Si fa uns mesos tothom donava per descomptat que Von der Leyen tindria el camí aplanat per a un segon mandat, en les últimes setmanes això no sembla versemblant. L’escàndol conegut com Piepergate, les relacions poc transparents amb Pfizer durant la pandèmia o el creixent protagonisme de la presidenta han creat un clima de desconfiança no només entre els socialdemòcrates i liberals, sinó en el si del seu mateix partit, el PPE, on hi ha un sector, liderat pel president dels populars europeus, l’alemany Manfred Weber, que l’hi té jurada a Von der Leyen.

Han començat així a circular diversos noms per al càrrec més important de la UE, com els de l’expresident del BCE, l’italià Mario Draghi, o el de l’actual presidenta del Parlament Europeu, la popular maltesa Roberta Metsola. Segurament, en les pròximes setmanes apareixeran altres noms.

De totes maneres, el que ens hauria de preocupar no és tant qui ocuparà la presidència de la Comissió Europea o de les institucions centrals de la Unió, com amb quines aliances i amb quin projecte. En l’últim bienni, Von der Leyen, que havia mantingut un cordó sanitari enfront de la ultradreta després de la seva elecció, ha virat progressivament cap a la dreta, mantenint una relació molt estreta amb la presidenta del govern italià, Giorgia Meloni, i obrint explícitament la porta a la possibilitat de pactar amb els Conservadors i Reformistes Europeus. Semblaria que si és atlantista, dona suport a Ucraïna i no ataca frontalment la UE, l’extrema dreta és un aliat acceptable.

Després dels casos d’Itàlia, Finlàndia i Suècia, el que ha passat aquest mes de maig als Països Baixos va, una vegada més, en aquesta direcció. El pacte entre el Partit de la Llibertat de Geert Wilders, el Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia VVD del liberal Mark Rutte —possible futur secretari de l’OTAN— i Nou Contracte Social de Pieter Omtzigt, membre del PPE, mostra com no només els populars, sinó fins i tot una part dels liberals poden arribar, sense gaires escarafalls, a acords de govern amb la ultradreta.

Com es pot fàcilment entendre, ens trobem en una cruïlla. El PPE ha estat un dels pilars de la construcció de la UE, al costat dels socialdemòcrates i els liberals. La seva radicalització és preocupant i pot tenir conseqüències d’extrema gravetat per al futur d’Europa. Encara que intenti mostrar-se com a raonable i fins i tot moderada, l’extrema dreta, tant si és atlantista com si és russòfila, representa la major amenaça existent en l’actualitat per als valors democràtics i per a la mateixa supervivència a llarg termini del model de democràcia liberal i pluralista tal com el coneixem.

En realitat, encara que ara es defineixi pragmàticament com a europeista amb l’objectiu de tocar poder a Brussel·les, i no demani ja la sortida de l’euro, l’extrema dreta és profundament contrària al projecte d’integració europeu. Pot ser que no vulgui ja destruir la UE, com afirmen els seus líders, però del que no hi ha dubte és que vol transformar la Unió en una confederació d’Estats sobirans que podria arribar a acords, com a molt, en assumptes com la defensa i el comerç. Es tractaria, ni més ni menys, que de la fi de la UE, encara que no es digui explícitament.

En un context global cada vegada més complicat, marcat per dues dramàtiques guerres la fi de les quals no s’albira pròxima, la Unió Europea té davant uns reptes enormes: des de la possible ampliació i la necessària reforma del seu funcionament fins als avanços cap a la definitiva unió política, passant per la lluita contra el canvi climàtic, l’autonomia energètica o el manteniment de l’Estat social.

De fons, la UE encara ha d’aclarir què vol ser i quin paper vol jugar en el món. Per això, lamentem que en l’opinió pública catalana, espanyola i europea aquests debats brillin per la seva absència. Des de política&prosa hem intentat sempre estar molt atents a aquestes qüestions i ho farem també en el futur, conscients que només una Europa més cohesionada, democràtica i conscient del seu paper en el món pot ser la solució als reptes del present i del futur.